Ves al contingut principal

ALGUNES PREGUNTES QUI SAP SI IL·LUSES SOBRE LA CULTURA I ELS PROTOCOLS DE LA POLÍTICA


"Els bons modals, sense estudi, intel·ligència o sensibilitat tendeixen a convertir-se en mer automatisme; l'erudició, sense bons modals o sensibilitat, és pedanteria; l'habilitat intel·lectual, sense d'altres atributs més humans, és admirable només en la mesura en què ho és la brillantor d'un nen prodigi dels escacs; i les arts, sense context intel·lectual, són pura vanitat." (Thomas S. Eliot) 

1. Per què en les estrenes de les arts escèniques els polítics i càrrecs de l'administració es posen en les primeres files? És que ells hi entenen més que els professionals del sector o els crítics que n'han de parlar? O més que el públic que ha pagat l'entrada religiosament i que ha de seure lluny de l'escenari? Molts bons modals en aparença, però pedanteria de fons; s'aprofiten del càrrec, ras i curt.

2. Per què en les inauguracions de les exposicions els comissaris han d'atendre a les autoritats i explicar-los coses que, a l'engròs, no comprenen i/o no els interessen? No seria més lògic atendre als prestadors, als col·legues o, simplement, a la família?

3. En realitat, la pregunta bona és: per què venen les autoritats a les inauguracions de les exposicions que han finançat? Que no és la seva obligació pagar esdeveniments culturals? No sé si sabeu que en el món anglosaxó els polítics no van mai a les inauguracions, es fan a un costat i deixen que la cultura i la política no es barregi. (Un exemple: en la inauguració de l'exposició Joan Miró. The Ladder of the Escape a la Tate Modern de Londres, el conseller de cultura de la Generalitat va parlar i el món cultural britànic es preguntava per què, sobretot quan en l'inici del seu parlament va dir que estàvem davant d'una exposició de Picasso (sic).)

4. Per què se'ls ha d'esperar, als polítics, en els inicis dels actes públics, si a més solen arribar tard? Per què es permet aquell acte tan humiliant que consisteix en què el director del centre hagi d'anar a rebre les autoritats a l'entrada? Si no vinguessin, com fan els britànics, això que ens estalviaríem. (Prometo solemnement, ara i aquí, que quan sigui conseller (sic) aboliré aquesta mesura de regustos feudals.)

5. Per què els catàlegs de les exposicions contenen això que en diem "textos institucionals"? Les pàgines inicials dels catàlegs o de tot tipus de publicacions pagades per les institucions públiques contenen escrits de presidents, consellers o alcaldes. Són aquelles pàgines que mai ningú no llegeix; primer, perquè tothom sap que la immensa majoria d'aquells textos no els han redactat aquells que els signen, sinó que tenen uns "negres" (ja em perdonareu l'ús d'aquest terme racista) que els fan dir coses que ells no saben; segon, perquè una publicació és dels seus autors, de qui l'ha concebut i no necessita pròlegs insubstancials. Si ningú no ho llegeix, per què se segueixen publicant aquests textos? (Un cop més, sabeu que hi ha llocs del món cultural global on els polítics no tenen la temptació d'intervenir? I, per tant, no es gasta paper en aquestes pàgines ignominioses.)

6. Per què els polítics han d'intervenir en les rodes de premsa? I allargar-se i allargar-se amb frases retòriques que només els periodistes més dòcils i servents reproduiran en els seus mitjans? Els bons periodistes només pregunten i recullen les opinions dels qui han participat en l'obra, la publicació, l'exposició, el festival, l'esdeveniment cultural que s'està presentant.

6. Per què els polítics estan en permanent roda de premsa quan l'únic lloc on haurien de parlar és en el parlament o en el ple municipal? Quina vanitat els porta a pensar que són algú en el món de la cultura si la majoria de vegades la seva formació és tan escassa? Ells són uns gestors ocasionals, col·locats allà per un partit que ha guanyat unes eleccions i que considera la cultura la part menys susceptible de ser avalada per un bon pressupost. Per tant, com poden anar amb aquests fums perdonavides?

7. Per què els logotips de les institucions tenen un tamany tan desproporcionat a les cobertes o contracobertes? Amb una simple menció o un logotip petit no n'hi hauria prou? Així, a més, deixarien treballar als professionals del disseny sense aquesta dictadura del protocol que controlen un seguit de funcionaris que, en cada institució, només es dedica a comptar els centímetres quadrats que es mereix cadascuna de les entitats que ha finançat una publicació o un acte cultural.

8. Per què...

La llista podria continuar. En realitat, però, la qüestió última que ens hem de preguntar és per quin coi de motiu acceptem totes aquestes normes protocol·làries, aquests tractes inútils, aquests textos que ningú no llegeix, aquestes presències vanitoses...

Bon estiu a tothom!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”