Ves al contingut principal

VINDICACIÓ DEL DIBUIX


La temporada d'exposicions a Barcelona ha arrancat amb força. O això em sembla. El MNAC, que ja va començar amb l'oferta de la seva esplèndida remodelació de la col.lecció d'art modern, com ja vaig assenylar aquí mateix, ofereix la "maniobra" de Perejaume i l'exposició Casagemas; Fabra i Coats ja ha començat la nova temporada que dirigeix Martí Peran; el MACBA segueix amb els nous plantejaments expositius; a la Fundació Miró hi ha la nostra "Barcelona, zona neutral"... Tinc la impressió que feia temps que no era necessari acudir al Caixaforum per veure algunes de les millors exposicions a la ciutat. En tots els casos esmentats, o almenys en la majoria, ens trobem amb projectes que compten amb pressupostos més o menys importants, sobretot si tenim en compte la penúria cultural que arrosseguem. En canvi, hi ha una exposició que, a Barcelona, s'ha construït amb pocs diners, però amb molta imaginació. 

Em  refereixo a "Traç. El dibuix com a eina de coneixement" que podem veure a Arts Santa Mònica i al Cercle Artístic Sant Lluc. Ja sé que això de la imaginació ha perdut molt sentit, és una paraula que utilitza tothom i a tota hora, però no en trobo una de més bona per indicar que, de vegades, en el món del llenguatge expositiu no calen "displays" o visualitzacions molt tècniques o enrevessades. L'exposició "Traç" és d'una simplicitat expositiva que, lluny d'anar en contra d'allò que pretén, n'augmenta exponencialment l'interès. Per assolir aquesta senzillesa (ja sabeu que, en art, menys és més), l'Oscar Guayabero n'és l'artífex, s'ha de tenir l'ofici, la intuïció i, sí, ho sento, la imaginació de comptar amb un seguit d'obres que mostrin la capacitat reveladora del dibuix, però de saber que la revelació serà amplificada amb una disposició que, no només s'ajusti al teu pressupost, sinó que connecti amb l'usuari.

L'exposició té, em sembla, diversos aspectes dignes d'èmfasi. En el registre social, i en el context de desatenció institucional del sector cultural, ajunta una producció que ve del Sant Lluc (un centre d'ensenyament, un centre de pensament, on hi va haver quatre conferències performatives de les quals en van quedar allà unes traces) amb la possibilitat de mostrar l'exhibició de diverses peces que despleguen la idea d'aquelles quatre conferències a Santa Mònica. En el registre intel.lectual, tan acostumats a la vida voraginosa de l'art actual, a l'obra com a concepte abans que en la seva resolució, tornar a la força del dibuix és com una reinicialització. És com tornar a l'origen de la creació, de les creacions, més ben dit; Guayabero ha inclòs el dibuix en tot un seguit de registres que oblidem que estan en l'essència de molts camps aparentment allunyat de l'art (el disseny, la ciència, l'arquitectura...). Els temps del segle XXI són tan vertiginosos que la contemplació de dibuixos de Piranesi al costat de dibuixos dels creadors més actuals resulta molt estimulant.

Finalment, i per tornar al registre estrictament expositiu, també vull agrair que, com en aquest cas, hi hagi exposicions que refusin el culte a la peça fetitxe, a l'original auràtic. Cada exposició ha de tenir la seva vocació i l'expressió d'aquesta vocació; a "Traç" trobem originals, reproduccions en paper d'aquells originals i facsímils (o, si ho voleu, fotocòpies). Unes vegades convé mantenir els formats originals i la mirada lliure en una exposició; unes altres, els formats reproduïts i la mirada concentrada no solament no atempten contra l'esperit de l'esposició, sinó que li fan bé.

Joan Miró, en una carta del 1914, molt jove ell, expressa la importància que per ell té el dibuix: "So content dels meus esforços per a vencer la forma; els meus estudis de tacte han devingut feconds; amb ells he adquirit una visió viva de la forma; les meves obres son millor construides que les que tu vegeres. Crec que seguint aquesta orientació pedagògica arrivaré a dibuixar be. Ço requereix emprar una gran força de voluntat... a l’home li cal la lluyta." Aquesta magnífica exposició ens demostra que vindicar el dibuix cent anys després que el pintor català escrivís aquestes paraules és una iniciativa molt afortunada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…