Ves al contingut principal

VINDICACIÓ DEL DIBUIX


La temporada d'exposicions a Barcelona ha arrancat amb força. O això em sembla. El MNAC, que ja va començar amb l'oferta de la seva esplèndida remodelació de la col.lecció d'art modern, com ja vaig assenylar aquí mateix, ofereix la "maniobra" de Perejaume i l'exposició Casagemas; Fabra i Coats ja ha començat la nova temporada que dirigeix Martí Peran; el MACBA segueix amb els nous plantejaments expositius; a la Fundació Miró hi ha la nostra "Barcelona, zona neutral"... Tinc la impressió que feia temps que no era necessari acudir al Caixaforum per veure algunes de les millors exposicions a la ciutat. En tots els casos esmentats, o almenys en la majoria, ens trobem amb projectes que compten amb pressupostos més o menys importants, sobretot si tenim en compte la penúria cultural que arrosseguem. En canvi, hi ha una exposició que, a Barcelona, s'ha construït amb pocs diners, però amb molta imaginació. 

Em  refereixo a "Traç. El dibuix com a eina de coneixement" que podem veure a Arts Santa Mònica i al Cercle Artístic Sant Lluc. Ja sé que això de la imaginació ha perdut molt sentit, és una paraula que utilitza tothom i a tota hora, però no en trobo una de més bona per indicar que, de vegades, en el món del llenguatge expositiu no calen "displays" o visualitzacions molt tècniques o enrevessades. L'exposició "Traç" és d'una simplicitat expositiva que, lluny d'anar en contra d'allò que pretén, n'augmenta exponencialment l'interès. Per assolir aquesta senzillesa (ja sabeu que, en art, menys és més), l'Oscar Guayabero n'és l'artífex, s'ha de tenir l'ofici, la intuïció i, sí, ho sento, la imaginació de comptar amb un seguit d'obres que mostrin la capacitat reveladora del dibuix, però de saber que la revelació serà amplificada amb una disposició que, no només s'ajusti al teu pressupost, sinó que connecti amb l'usuari.

L'exposició té, em sembla, diversos aspectes dignes d'èmfasi. En el registre social, i en el context de desatenció institucional del sector cultural, ajunta una producció que ve del Sant Lluc (un centre d'ensenyament, un centre de pensament, on hi va haver quatre conferències performatives de les quals en van quedar allà unes traces) amb la possibilitat de mostrar l'exhibició de diverses peces que despleguen la idea d'aquelles quatre conferències a Santa Mònica. En el registre intel.lectual, tan acostumats a la vida voraginosa de l'art actual, a l'obra com a concepte abans que en la seva resolució, tornar a la força del dibuix és com una reinicialització. És com tornar a l'origen de la creació, de les creacions, més ben dit; Guayabero ha inclòs el dibuix en tot un seguit de registres que oblidem que estan en l'essència de molts camps aparentment allunyat de l'art (el disseny, la ciència, l'arquitectura...). Els temps del segle XXI són tan vertiginosos que la contemplació de dibuixos de Piranesi al costat de dibuixos dels creadors més actuals resulta molt estimulant.

Finalment, i per tornar al registre estrictament expositiu, també vull agrair que, com en aquest cas, hi hagi exposicions que refusin el culte a la peça fetitxe, a l'original auràtic. Cada exposició ha de tenir la seva vocació i l'expressió d'aquesta vocació; a "Traç" trobem originals, reproduccions en paper d'aquells originals i facsímils (o, si ho voleu, fotocòpies). Unes vegades convé mantenir els formats originals i la mirada lliure en una exposició; unes altres, els formats reproduïts i la mirada concentrada no solament no atempten contra l'esperit de l'esposició, sinó que li fan bé.

Joan Miró, en una carta del 1914, molt jove ell, expressa la importància que per ell té el dibuix: "So content dels meus esforços per a vencer la forma; els meus estudis de tacte han devingut feconds; amb ells he adquirit una visió viva de la forma; les meves obres son millor construides que les que tu vegeres. Crec que seguint aquesta orientació pedagògica arrivaré a dibuixar be. Ço requereix emprar una gran força de voluntat... a l’home li cal la lluyta." Aquesta magnífica exposició ens demostra que vindicar el dibuix cent anys després que el pintor català escrivís aquestes paraules és una iniciativa molt afortunada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”