dissabte, 27 de setembre de 2014

UN NOU MNAC. UNA GRAN NOTÍCIA


El Museu Nacional d'Art de Catalunya ha arrossegat una sèrie de mals endèmics que jo resumiria en dos problemes consecutius. D'una banda, un fons on, fora el romànic i el gòtic, hi ha pocs autors de gran renom. La història de l'art català dels segles XVIII i XIX és la que és, en bona mesura conseqüència de la situació administrativa de la "nació" que representa. Els països que no han tingut poder no han generat un patrimoni similar als que sí que l'han posseït i l'han exercit. Ras i curt! (Els Estats que han tingut aquest poder ja s'han encarregat, a més, de reforçar el prestigi dels "seus" artistes o dels seus espolis per mitjà dels seus propis museus.) Segonament, ja sabem que la història de l'art català del segle XX, Catalunya l'ensenya atomitzada per mitjà dels museus monogràfics (Picasso, Miró, Dalí, Tàpies) i del MACBA. D'una altra banda, els successius directors del MNAC no van saber veure que, amb un fons tan peculiar (o relativament pobre respecte als grans centres de decisió dels gustos artístics), no es podia imitar els grans museus enciclopedistes del món. Voler semblar-se al Louvre era un camí condemnat al fracàs.

Com es podia resoldre això? Em sembla que el professor Juanjo Lahuerta ha aplicat el sentit comú i ha aconseguit que, per primera vegada en la història del MNAC, hi hagi una coherència en la mostració de l'art català modern. En primer lloc, perquè en comptes de fixar-se en els autors, ha emfasitzat el valor de les obres. I, més encara, ha subratllat el diàleg que unes obres podien mantenir amb unes altres. Agrupar molts quadres de certs autors, anava en contra d'aquests mateixos autors i del conjunt de l'itinerari; en canvi, fer-los dialogar amb altres peces per temàtica o per concepte, enalteix el discurs i revaloritza la peça. En segon lloc, sortosament, ha fugit de la cronologia estricta. Encara hi ha historiadors de l'art que, ancorats en la vella escola, expliquen l'art català resseguint un llistat de moviments, autòctons o al·lòctons, com si tots els autors i totes les obres poguessin encabir-se en un estil, com si la visualitat no fos una cosa molt més dinàmica i complexa. Ara, veiem unes sales on la supeditació a la convenció historiogràfica és molt menys rígida, i l'espectador en surt beneficiat. En tercer lloc, perquè no s'ha limitat a confiar en el discurs de la pintura i de l'escultura. Ja era hora! El MNAC, ara, mostra un recorregut on les arts convencionals i les arts industrials es van interferint les unes amb les altres, amb un gran criteri. O amb criteri, que ja és molt. Veiem una lectura de la visualitat catalana per mitjà de la pintura, de l'escultura, de la fotografia, del cartellisme, de les arts decoratives, ocasionalment del cinema... I, en quart lloc, es pretén donar la idea, quan això és possible, que els creadors catalans no vivien enclaustrats en el Principat, sinó que el visible es transfereix d'una manera vertiginosa, cosa més notòria conforme avança la civilització tecnològica.

El passeig pausat que he fet per les noves sales m'ha meravellat. I m'ha reconfortat en la possibilitat que els museus catalans puguin reformular-se. Que no hàgim de viure permanentment en aquelles convencions museogràfiques que van ser modernes, però que ho han deixat de ser. El "cub blanc" funciona en uns casos, però les esplèndides sales plenes de cartells que dialoguen amb pintures o amb projeccions cinematogràfiques del nou MNAC ens demostren que no tot pot tenir la mateixa dimensió escenogràfica. Que hi ha solucions en la disposició de les peces que ajuden a la seva visualitat i, en conseqüència, a les pròpies peces. Que hi ha idees que estan obsoletes! Hi ha massa centres catalans que estan aviciats pel temps i pel tancament a les noves veus. En aquest sentit, no puc més que felicitar al director del MNAC, per haver confiat en una persona molt preparada i donar-li llibertat de pensament i d'acció. I, òbviament, felicitar a l'amic Lahuerta per haver aconseguit una cosa que alguns pensàvem que mai no podríem veure.

Escrit això, voldria fer dues precisions. La primera, és un suggeriment. Si el cinema es considera un element més a mostrar en el discurs de la visualitat, estrictament catalana o no (quin goig veure aquell Méliès que prové dels fons de la Filmoteca de Catalunya), em sembla que hi ha peces fílmiques que podrien contemplar-se en el recorregut. Sobretot perquè ajudarien a aquest diàleg que es vol plantejar. Crec que hi falten algunes pel.lícules. La segona és estrictament personal. M'ha fet una il·lusió espaterrant trobar una peça petita, però extraordinària de Vayreda, L'arbre tort. Aquesta pintura la vaig incorporar a la meva exposició sobre el Manifest Groc l'any 2004 perquè era idònia per explicar les envestides que Dalí, Gasch i Montanyà feien en contra de la pintura catalana més tradicional. Aleshores, em va costar molt aconseguir la peça perquè sembla que estava en el despatx d'algú. A la fi, vaig insistir tant que la van despenjar d'on fora que estés. Pel que veig, ara s'ha fet un treball tan professional que els visitants del MNAC podem tenir la seguretat que les millors obres han estat posades al servei de la ciutadania. Com sempre hauria de ser.


                                                  L'arbre tort, de Vayreda

ESTEM CONVOCATS! FEM DEMOCRÀCIA!


divendres, 12 de setembre de 2014

MANIFESTAR-SE (O NO) I L'ESQUERRA


No entenc perquè hi ha persones (fins i tot amics, i estimats) que es pensen que perquè no van anar a la manifestació d'ahir, poden donar lliçons de compromís contra el capitalisme, contra les injustícies del sistema (a Catalunya i a Espanya) als qui sí que hi vam ser.

No entenc perquè hi ha persones (que aprecio intel·lectualment) que pensen que es poden posar per damunt de les molt variades inquietuds que van portar tota la gran quantitat de persones a la manifestació i ajusticiar-nos a tots verbalment dient que allò era un “parc temàtic de l’independentisme”.

No entenc perquè hi ha artistes i pensadors (a qui segueixo) que han fet broma amb el fet que els qui vam anar a la manifestació vam acceptar portar un uniforme (de groc, de vermell), deslegitimant-nos a tots, fins i tot posant fotografies de l’exèrcit nazi com a eix visual comparatiu. (Recordo que en les vagues obreres del cinturón rojo també hi havia molts uniformes i els estudiants d’aleshores els assumíem com a propis. Això sense recordar que tots, quan ens llevem, ens uniformem d’una manera o d’una altra.)

No entenc perquè més persones encara (alguns, amics; d’altres no, ben cert) s’han acostat dissimuladament al discurs antidemocràtic que ve dels polítics espanyols i han fet veure que tots els qui vam anar a manifestar-nos ens hem begut l’enteniment i devem creure que certs polítics catalans (Mas, Junqueras…) són la nostra salvació.

No entenc, de debò, quina necessitat han tingut tots ells de desmarcar-se de la manifestació d’ahir fent veure que estan au dessus de la mêlée, que ells tenen més consciència o veuen millor el món perquè no es pronuncien sobre la qüestió nacional (o es pronuncien fent veure que no ho fan, que també podria ser, en alguns casos). Que consti que puc comprendre perfectament que no els agradi la unanimitat que allà es va viure, puc entendre que no vulguin una Catalunya independent, que no els agradin les idees majoritàries perquè provoquen prevenció. Sabeu perquè ho puc comprendre? Perquè jo, al llarg de la meva vida, poques vegades he estat entre les majories. Però donar a entendre que tots els que vam ser allà som fills de Pujol i de Mas i de Junqueras és una demagògia barata. I suggerir que tots els qui ahir ens vam manifestar ja ens està bé un Estat català capitalista és molt pitjor: això és una estultícia.

No entenc perquè cap d’ells no subratlla que, més enllà dels crits en favor de la independència, el que ara està en joc és un dret democràtic. Tampoc no entenc perquè no han invertit el mateix temps en defensar que Espanya ens deixi votar que en desacreditar-nos a tots, fins i tot als seus amics i col·legues.

Ben mirat, potser és lògic. El conflicte està agafant un punt de no retorn absolut. I tothom s’ha de posicionar. I alguns ho fan, al meu modest entendre, amb una estratègia intel·lectual poc ètica: fent veure que ells són els pallassos savis i tota la resta som uns augustos ben adoctrinats.


NB: No voldria aixecar cap debat sobre això. Per una vegada, escric en aquest blog una mica dolgut, una mica trist, una mica perplex. No podia deixar d’emfasitzar la meva discrepància amb alguns amics, que estimo, que aprecio o que venero intel·lectualment. Però en cap cas penso fer causa bèl·lica de l’assumpte. O, almenys, això espero.

dissabte, 6 de setembre de 2014

PERIODISME I PODER: MÉS PREGUNTES

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un text on em feia algunes preguntes sobre els protocols que imposen les institucions en el món de la cultura. Ho podeu llegir aquí. Vull continuar fent-me preguntes. En aquest cas, sobre el periodisme i el poder.



"Hi ha moltes coses a dir en favor del periodisme modern.En donar-nos les opinions dels ignorants, ens manté en contacte amb la ignorància de la comunitat." (Oscar Wilde)

1. Enllaçant amb les preguntes de fa uns dies, i arran de la mort aquest estiu de l’amic Jaume Vallcorba, se m’ocorre la següent qüestió: per què els mitjans, quan es mor algú del món de la cultura, a qui primer demanen l’opinió és als polítics? No és més lògic que opinin els col·legues del difunt que no els mers administradors els quals, moltes vegades —es nota d’una hora lluny—, no saben quines són les veritables aportacions del diguem-ne interfecte. Als periodistes els interessa de debò informar als seus usuaris del valor de l’obra de qui ha mort? O només activen el protocol: "ei, que s’ha mort un de la cultura… que algú truqui a la conselleria!!!" Ja ho deia Chesterton: el periodisme consisteix en dir “Lord Jones ha mort” a gent que no sabia que Lord Jones estava viu.

2. Fa pocs dies el Bernat Dedéu publicava en el seu blog un article sobre aquests temes del periodisme (llegiu-lo aquí) on es preguntava, entre d’altres coses, sobre l’ètica de Manuel Cuyàs, un periodista que es va mostrar disposat —i, el que és pitjor, honorat i  il·lusionat— a escriure les memòries de Jordi Pujol. Unes memòries en les quals no hi sortia cap episodi abjecte de l’expresident, és clar. El tal senyor Cuyàs ja va fer malament de perdre la seva suposada objectivitat de periodista, acceptant un encàrrec d’escriba, ni tan sols de biògraf, ell es va limitar a redactar el que li dictaven. Doncs, ara, ens podria fer el favor de callar o, almenys, atès que es deu haver de guanyar la vida, que deixi de pontificar? O que escrigui les memòries de Felipe González o de José Montilla, a veure si te més sort i aconsegueix treure'n els draps bruts.

3. I les tertúlies? Com pot ser que continuem havent d’escoltar sempre els mateixos? I que s’impedeixi l’entrada de noves opinions. I que, per tant, la societat catalana que escolta aquests programes es vagi empobrint i empobrint. El notari Burniol, el Culla, el pepero Millán Mestre, els directors dels diaris principals (que ja eren tertulians, mireu Carol, aquest projecte perenne de dandi) i els que ho han estat (Antonio Franco o Rafa Nadal, bufa, El Periódico és una font d’exdirectors que volen continuar en la poltrona)… Generalment, són homes, ja d’una certa edat. I abans que obrin la boca tots ja sabem què diran: fa tants anys que els escoltem! Sisplau, que facin un acte de contrició i que deixin pas a noves veus, a noves perspectives. Que es retirin, sempre poden fer un blog, podran continuar repetint i repetint els seus respectius sermons.

4. Però, a més, per què van d’un cantó a l’altre molts d’aquests tertulians? Si ells no tenen la prevenció de l’austeritat, no convindria que si un mitjà els contracta per opinar, un altre mitjà els descarti d'immediat i en busqui un altre. De TV3 a RAC1: de 8 al dia al programa de la Terribas, del Basté al Graset... O ho fan expressament perquè saben que aquests tipus mai no se sortiran dels camins de la urbanitat, de la docilitat amb la casa que els paga? Deu ser això… La Belén Esteban és més rebel amb Telecinco que ells amb les empreses d’on cobren per les seves prèdiques i els seus renecs.

5. Pitjor encara: per què es deixa opinar persones que, si més no, haurien d’estar calladetes? Per exemple: el senyor Arcadi Calzada qui, mentre presidia Caixa Girona, comprava obres d’art per a aquesta entitat que procedien de la seva pròpia galeria d’art. Es veu que la justícia no ha cregut oportú que, per una cosa així, hagi d’anar a la presó (lògic, no ens enganyem, per coses pitjors, d’altres, com l’exministre i exdirigent de Caixa Catalunya Narcís Serra, tampoc no ha trepitjat la garjola), però el Josep Cuní, que el convida al seu programa, no creu que el tal galerista hauria de redimir una mica les seves culpes i passar un temps sense “predicar” a les tertúlies?

6. Per què els programes de televisió o les pàgines de cultura dels diaris cada vegada entrevisten més persones sense res a dir i menys pensadors? Serà veritat el que deia Oscar Wilde ja fa tants anys: el periodisme prefereix entrevistar els ignorants? Com va dir Josep Murgades fa temps, a Catalunya algú es tira un pet i el tracten com si fos un especialista en l’aparell digestiu. Ara és pitjor: algú es tira un pet i l’entrevisten. I si el pet és sobiranista o contra sobiranista hi ha mitjans que hi dediquen planes i minuts a vessar. I, mentrestant, hi ha pensadors que poden il·luminar-nos; i gent jove que té idees (sí, amics, idees!) esplèndides per explicar; i persones que poden donar perspectives diferents a la situació per la que passa Catalunya, en el seu camí cap a la independència i en la seva crua realitat actual. A algun grup de comunicació li interessa apostar per nova gent que pensi i que no caigui en la repetició ad nauseam dels mateixos arguments dia rere dia, la qual cosa condueix inexorablement a —ho sento— la banalització i/o la riota per la riota?

7. I l’última: tenia raó Gabriel García Márquez quan deia que “El infortunio de las facultades de Comunicación es que enseñan muchas cosas útiles para el oficio, pero muy poco del oficio mismo”? No vull contemplar una altra possibilitat: que l’ofici del que parlava Gabo hagi canviat tant que ja no s’assembli gens al que era capaç de col·laborar en canviar el món per mitjà de l'ètica i acostant els més preparats al gran públic.