Ves al contingut principal

L'ART I LA POLÍTICA, EN REBRE EL PREMI GAC A LA CRÍTICA



El 27 de gener de 2015 vaig tenir l'honor de rebre el Premi GAC a la Crítica d'Art. Aquest és el parlament d'agraïment i de reflexió original que havia preparat i que vaig llegir parcialment.

Bufen vents convulsos en el camp de la creació i el pensament a Catalunya. El malestar de la cultura és tan intens que, quan t’atorguen una distinció, sembla que passis a ser un personatge sospitós. Quan em van  comunicar aquest premi, alhora que em posava content, molt content, se’m va passar pel cap si havia de renunciar-hi. Fins i tot vaig recordar aquelles paraules d’Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la.”

Però no he trobat cap motiu per refusar aquest premi. Ben al contrari. Per què havia de fer-ho si està convocat pels companys galeristes i concedit per un jurat ple d’amics i de persones que admiro. Sóc conscient que hi ha col·legues que se’l mereixen més que jo —sobretot els joves, que obren camins en l’adversitat—, però no discutiré la vostra decisió, la il·lusió de rebre’l m’ho impedeix. Només diré: gràcies.

No se m’escapa que la raó principal que enguany el premi hagi recaigut en un professor universitari d’edat provecta com jo és perquè molts de vosaltres us deveu haver sentit representats per algunes de les opinions, de les denúncies o de les reflexions que, en els darrers temps, he fet públiques a títol individual o com a President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).

Em sembla que, en aquestes dues funcions, he exercit una missió inherent a la nostra feina, a la que entenc que és la nostra obligació: discrepar, dissentir o, si ho voleu, fer contrapès a les coses que han passat en el nostre país, que en el camp que aquí ens aplega són molt greus: les retallades desorbitants en el camp de la cultura; l’eliminació del projecte Canòdrom i del CoNCA primigeni; el tancament de centres d’art o la supressió de la seva independència del poder polític (a Olot, a Girona, a Mataró, a Tarragona, a Figueres); la designació a dit de persones que han d’encapçalar museus i centres culturals; i quan es fa un concurs, col·locar una clàusula de to estalinista, segons la qual el projecte presentat havia de servir per “ser altaveu de les polítiques del Departament de Cultura”; la ingerència en la política dels museus; la irrupció de periodistes mediàtics en la direcció de grans esdeveniments o en la cultura del dia a dia; més encara, la concreció d’un conveni amb la televisió pública per un programa sobre la creació portada a terme també per una periodista mediàtica, sense intervenció dels professionals de la cultura… 

Els símptomes són alarmants, de què serveix que a la universitat muntem programes de gestió cultural, de crítica d’art, de museologia, etc.  per formar bons professionals si després la política reparteix càrrecs entre correligionaris de partit, còmics, hipsters i modernets? Us imagineu que a algun periodista mediàtic se li encarregués feines en el camp de l’economia o de la sanitat? El país tremolaria, però alguns pensen que el que fem nosaltres és fàcil. Amb la cultura tothom s’hi atreveix, qui més qui menys ha llegit un llibre i ha vist una exposició i amb això sembla que ja n’hi hagi prou. Poca broma!

Conclusió? Les administracions no confien en el teixit cultural; no entenen que la cultura es fa des de baix, no per decret; al meu entendre, la política ha de donar suport a la creació i al pensament, però “ella no ha de fer cultura”; ha d’afavorir sense intervenir; en comptes de mirar d’arraconar artistes, teòrics, crítics, etc.  per mitjà dels protocols instituïts (en virtut dels quals, per exemple, la política i no la professió ha de tancar un acte com aquest), hauria de fomentar el diàleg entre la creació, el pensament, l’educació  i la societat... Jo, humilment, crec que els polítics culturals haurien de ser com un bon àrbitre de futbol, que no es noti la seva presència, i no que apareguin dia sí i dia també per fotografiar-se, per opinar, per intervenir, per renyar…

Ja acabo. Però abans voldria dir que els qui em coneixeu sabeu que tot això no ho dic, en absolut, des de l’amargor ni des de l’arrogància. L’única solució a aquest divorci amb la política és el treball. La reivindicació permanent de la nostra feina, la creació, el pensament, la crítica. I ja sabeu que jo no pararé de treballar, al vostre costat com a president de l’ACCA o a títol individual en tots els projectes comuns que tenim en marxa, col·laborant amb les administracions quan elles ho vulguin i fora de la seva agenda quan així hagi de ser.

Vull pensar que aquest premi és també un reconeixement a la meva trajectòria, que comença a ser de llar recorregut. I que justifica aquesta pràctica de la discrepància, de la dissidència. Una trajectòria que té dos registres. Primer: com a investigador, analista o crític: els llibres, les exposicions, els articles... Segon, com a docent. Si em permeteu, us diré que aquest premi el dedico a tots els alumnes que he tingut a la universitat (alguns dels quals són avui aquí); a ells, als qui sempre he volgut transmetre l’entusiasme que sento davant de l’apassionant aventura del saber crític, del sapere aude kantià, de l’art que en comptes d’acomodar-nos, ens destorba i, per tant, ens fa més savis.


Gràcies

Comentaris

  1. Calen persones amb criteri que s'atreveixen a denunciar que el "rei va nu" Gràcies per ser un d'ells. I felicitats pel premi!

    ResponElimina
  2. Un discurs refrescant i necessari... realment estem empassant-nos moltes coses indegudament!

    ResponElimina
  3. Felicitats. Molt ben dit.
    El Masca es va emprenyar?
    :-)))

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies per aquest discurs, Joan M., que tan bé reflecteix el tràngol que travessa la cultura. Cal posar-ho en paraules per tal de fer palesa la gravetat de la situació; assenyalar-la no només no l'agreuja, sinó que és el primer pas necessari per buscar-hi remei. La veritable falta de respecte és generar i alimentar el problema i pretendre que tothom calli.

    ResponElimina
  5. Fantàstic, Joan! Ja ho he compartit a Facebook. El país necessita gent amb la teva mirada crítica i constructiva alhora.

    I felicitats pel premi!

    Orlando

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”