Passa al contingut principal

L'ART I LA POLÍTICA, EN REBRE EL PREMI GAC A LA CRÍTICA



El 27 de gener de 2015 vaig tenir l'honor de rebre el Premi GAC a la Crítica d'Art. Aquest és el parlament d'agraïment i de reflexió original que havia preparat i que vaig llegir parcialment.

Bufen vents convulsos en el camp de la creació i el pensament a Catalunya. El malestar de la cultura és tan intens que, quan t’atorguen una distinció, sembla que passis a ser un personatge sospitós. Quan em van  comunicar aquest premi, alhora que em posava content, molt content, se’m va passar pel cap si havia de renunciar-hi. Fins i tot vaig recordar aquelles paraules d’Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la.”

Però no he trobat cap motiu per refusar aquest premi. Ben al contrari. Per què havia de fer-ho si està convocat pels companys galeristes i concedit per un jurat ple d’amics i de persones que admiro. Sóc conscient que hi ha col·legues que se’l mereixen més que jo —sobretot els joves, que obren camins en l’adversitat—, però no discutiré la vostra decisió, la il·lusió de rebre’l m’ho impedeix. Només diré: gràcies.

No se m’escapa que la raó principal que enguany el premi hagi recaigut en un professor universitari d’edat provecta com jo és perquè molts de vosaltres us deveu haver sentit representats per algunes de les opinions, de les denúncies o de les reflexions que, en els darrers temps, he fet públiques a títol individual o com a President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).

Em sembla que, en aquestes dues funcions, he exercit una missió inherent a la nostra feina, a la que entenc que és la nostra obligació: discrepar, dissentir o, si ho voleu, fer contrapès a les coses que han passat en el nostre país, que en el camp que aquí ens aplega són molt greus: les retallades desorbitants en el camp de la cultura; l’eliminació del projecte Canòdrom i del CoNCA primigeni; el tancament de centres d’art o la supressió de la seva independència del poder polític (a Olot, a Girona, a Mataró, a Tarragona, a Figueres); la designació a dit de persones que han d’encapçalar museus i centres culturals; i quan es fa un concurs, col·locar una clàusula de to estalinista, segons la qual el projecte presentat havia de servir per “ser altaveu de les polítiques del Departament de Cultura”; la ingerència en la política dels museus; la irrupció de periodistes mediàtics en la direcció de grans esdeveniments o en la cultura del dia a dia; més encara, la concreció d’un conveni amb la televisió pública per un programa sobre la creació portada a terme també per una periodista mediàtica, sense intervenció dels professionals de la cultura… 

Els símptomes són alarmants, de què serveix que a la universitat muntem programes de gestió cultural, de crítica d’art, de museologia, etc.  per formar bons professionals si després la política reparteix càrrecs entre correligionaris de partit, còmics, hipsters i modernets? Us imagineu que a algun periodista mediàtic se li encarregués feines en el camp de l’economia o de la sanitat? El país tremolaria, però alguns pensen que el que fem nosaltres és fàcil. Amb la cultura tothom s’hi atreveix, qui més qui menys ha llegit un llibre i ha vist una exposició i amb això sembla que ja n’hi hagi prou. Poca broma!

Conclusió? Les administracions no confien en el teixit cultural; no entenen que la cultura es fa des de baix, no per decret; al meu entendre, la política ha de donar suport a la creació i al pensament, però “ella no ha de fer cultura”; ha d’afavorir sense intervenir; en comptes de mirar d’arraconar artistes, teòrics, crítics, etc.  per mitjà dels protocols instituïts (en virtut dels quals, per exemple, la política i no la professió ha de tancar un acte com aquest), hauria de fomentar el diàleg entre la creació, el pensament, l’educació  i la societat... Jo, humilment, crec que els polítics culturals haurien de ser com un bon àrbitre de futbol, que no es noti la seva presència, i no que apareguin dia sí i dia també per fotografiar-se, per opinar, per intervenir, per renyar…

Ja acabo. Però abans voldria dir que els qui em coneixeu sabeu que tot això no ho dic, en absolut, des de l’amargor ni des de l’arrogància. L’única solució a aquest divorci amb la política és el treball. La reivindicació permanent de la nostra feina, la creació, el pensament, la crítica. I ja sabeu que jo no pararé de treballar, al vostre costat com a president de l’ACCA o a títol individual en tots els projectes comuns que tenim en marxa, col·laborant amb les administracions quan elles ho vulguin i fora de la seva agenda quan així hagi de ser.

Vull pensar que aquest premi és també un reconeixement a la meva trajectòria, que comença a ser de llar recorregut. I que justifica aquesta pràctica de la discrepància, de la dissidència. Una trajectòria que té dos registres. Primer: com a investigador, analista o crític: els llibres, les exposicions, els articles... Segon, com a docent. Si em permeteu, us diré que aquest premi el dedico a tots els alumnes que he tingut a la universitat (alguns dels quals són avui aquí); a ells, als qui sempre he volgut transmetre l’entusiasme que sento davant de l’apassionant aventura del saber crític, del sapere aude kantià, de l’art que en comptes d’acomodar-nos, ens destorba i, per tant, ens fa més savis.


Gràcies

Comentaris

  1. Calen persones amb criteri que s'atreveixen a denunciar que el "rei va nu" Gràcies per ser un d'ells. I felicitats pel premi!

    ResponElimina
  2. Un discurs refrescant i necessari... realment estem empassant-nos moltes coses indegudament!

    ResponElimina
  3. Felicitats. Molt ben dit.
    El Masca es va emprenyar?
    :-)))

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies per aquest discurs, Joan M., que tan bé reflecteix el tràngol que travessa la cultura. Cal posar-ho en paraules per tal de fer palesa la gravetat de la situació; assenyalar-la no només no l'agreuja, sinó que és el primer pas necessari per buscar-hi remei. La veritable falta de respecte és generar i alimentar el problema i pretendre que tothom calli.

    ResponElimina
  5. Fantàstic, Joan! Ja ho he compartit a Facebook. El país necessita gent amb la teva mirada crítica i constructiva alhora.

    I felicitats pel premi!

    Orlando

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique