Ves al contingut principal

SAPERE AUDE: FART DE SIMPLISMES!




“... y me quedo solo. Pensando y lamentando ser capaz de pensar.”
GIORGIO FALETTI

No m'agraden els messianismes, els dictats, les consignes, les preferències simples o simplistes! En el pensament, en l'art o en la política. Ara mateix, a Catalunya: o ets independentista o ets d'esquerres, o ets sobiranista o ets dels "altres", o veus Podemos com a una amenaça o ets unionista. Mai no m'han agradat els uniformes, ni els militars, ni els dels col·legis "pijos", encara menys les uniformitats del saber, aquesta malsana necessitat que alguns tenen de creure en algú: Mas, Junqueras, Rajoy, Pablo Iglesias... buf!; també detesto la uniformitat en el camp de la cultura, aquells que sense arguments, sense discurs, volen imposar uns gustos, sovint interessats; pitjor, encara, quan es creu en algú que no existeix, Déu, el seu presumpte fill, Mahoma o el sunsuncorda...

El món és complex, la vida ho és, encara que les televisions vulguin fer-nos creure que no hi ha tensions: la televisió nacional catalana sempre ha apostat per ocultar els problemes grossos, gairebé com un conte de fades, per això després no pot explicar l'esclat ineludible dels conflictes; les televisions espanyoles sempre burxant en l'anticatalanisme per treure un rèdit bastard o forçant la nostra mirada cap a la frivolitat. Abans, el periodisme servia per a  diagnosticar els problemes i reflexionar-hi des de posicions diverses; ara, primer són els posicionaments i, després, l'aprofitament dels problemes en benefici de l'empresa. (Després, els periodistes de peu demanen perdó, però això encara fa més nefanda la seva acció.)

El món és complex, però no necessitem que ningú ens guiï com si fóssim un ramat. Jo, almenys, no vull ser un corder dòcil que es mou al dictat dels líders, siguin polítics, columnistes, directors de museus, menys encara aquests fatigants tertulians que fan veure que saben de tot. Atrevim-nos a pensar!, ja ho recomanava Horaci, ens ho va recordar Kant. No permetem que la nostra capacitat d'escollir sigui soterrada per uns individus mediocres que, en tots els camps, ofereixen un paisatge uniformitzat, sense matisos o amb matisos tan simples com ells mateixos. No fem com aquell personatge de Faletti que es lamentava de poder pensar.

La realitat és complexa. És com un mirall que ens ho distorsiona tot, però amb la nostra intel·ligència podem ser capaços de transformar-la: es pot ser independentista i voler transformar la societat, creure que la burgesia catalana (i els seus representants) és de mal fiar, que necessitem un nou Estat que ho sigui veritablement, de nou; que hem de rescatar paraules com llibertat, democràcia, cultura, ensenyament, art i tantes més que han estat segrestades pel simples; sí, hem de fer sentir la nostra veu, les nostres opcions gens uniformes en tots els terrenys, acabar amb les petulàncies petrificades que tant abunden al nostre país... i al país veí.

L'únic camí és el "sapere aude", l'atreviment de pensar amb cervell propi; el camí de l'educació, de l'art i de la cultura; el pensament desbocat per cadascú de nosaltres... 

Invertim el mirall, un a un, mirem què hi queda, i decidim nosaltres tot foragitant el simplismes, els gamarussos que ens atrofien.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”