Passa al contingut principal

SAPERE AUDE: FART DE SIMPLISMES!




“... y me quedo solo. Pensando y lamentando ser capaz de pensar.”
GIORGIO FALETTI

No m'agraden els messianismes, els dictats, les consignes, les preferències simples o simplistes! En el pensament, en l'art o en la política. Ara mateix, a Catalunya: o ets independentista o ets d'esquerres, o ets sobiranista o ets dels "altres", o veus Podemos com a una amenaça o ets unionista. Mai no m'han agradat els uniformes, ni els militars, ni els dels col·legis "pijos", encara menys les uniformitats del saber, aquesta malsana necessitat que alguns tenen de creure en algú: Mas, Junqueras, Rajoy, Pablo Iglesias... buf!; també detesto la uniformitat en el camp de la cultura, aquells que sense arguments, sense discurs, volen imposar uns gustos, sovint interessats; pitjor, encara, quan es creu en algú que no existeix, Déu, el seu presumpte fill, Mahoma o el sunsuncorda...

El món és complex, la vida ho és, encara que les televisions vulguin fer-nos creure que no hi ha tensions: la televisió nacional catalana sempre ha apostat per ocultar els problemes grossos, gairebé com un conte de fades, per això després no pot explicar l'esclat ineludible dels conflictes; les televisions espanyoles sempre burxant en l'anticatalanisme per treure un rèdit bastard o forçant la nostra mirada cap a la frivolitat. Abans, el periodisme servia per a  diagnosticar els problemes i reflexionar-hi des de posicions diverses; ara, primer són els posicionaments i, després, l'aprofitament dels problemes en benefici de l'empresa. (Després, els periodistes de peu demanen perdó, però això encara fa més nefanda la seva acció.)

El món és complex, però no necessitem que ningú ens guiï com si fóssim un ramat. Jo, almenys, no vull ser un corder dòcil que es mou al dictat dels líders, siguin polítics, columnistes, directors de museus, menys encara aquests fatigants tertulians que fan veure que saben de tot. Atrevim-nos a pensar!, ja ho recomanava Horaci, ens ho va recordar Kant. No permetem que la nostra capacitat d'escollir sigui soterrada per uns individus mediocres que, en tots els camps, ofereixen un paisatge uniformitzat, sense matisos o amb matisos tan simples com ells mateixos. No fem com aquell personatge de Faletti que es lamentava de poder pensar.

La realitat és complexa. És com un mirall que ens ho distorsiona tot, però amb la nostra intel·ligència podem ser capaços de transformar-la: es pot ser independentista i voler transformar la societat, creure que la burgesia catalana (i els seus representants) és de mal fiar, que necessitem un nou Estat que ho sigui veritablement, de nou; que hem de rescatar paraules com llibertat, democràcia, cultura, ensenyament, art i tantes més que han estat segrestades pel simples; sí, hem de fer sentir la nostra veu, les nostres opcions gens uniformes en tots els terrenys, acabar amb les petulàncies petrificades que tant abunden al nostre país... i al país veí.

L'únic camí és el "sapere aude", l'atreviment de pensar amb cervell propi; el camí de l'educació, de l'art i de la cultura; el pensament desbocat per cadascú de nosaltres... 

Invertim el mirall, un a un, mirem què hi queda, i decidim nosaltres tot foragitant el simplismes, els gamarussos que ens atrofien.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

UN CIELO ENVOLVENTE, UNA ESCRITURA SIN MOLDES

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo…
El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela, “Cielo”, se salta los moldes de lo que entendemos por no…