Ves al contingut principal

COLAU, LA CULTURA I EL SECTARIS




Estava jo il·lusionat amb els canvis que s'han produït en les darreres eleccions; il·lusionat, en primer lloc, pels canvis mateixos, pel que suposen d'acabar amb l'empoltroniment de tantes i tantes persones que, gregaris de la quotidianitat, es pensen que el seu lloc de treball o el seu càrrec públic és vitalici o, pitjor i tot, que allò que fan està bé pel simple fet que ho estan fent des de fa tants i tants anys. Estava especialment il·lusionat amb els canvis a l’Ajuntament de Barcelona, i també en bona mesura intrigat per com portaran a terme aquesta nova política “comunal”, com hauran d’enfrontar-se a tots els altres, els empoltronits i els qui ho han estat.

I en la cultura? Estava pensant amb el nou paisatge il·lusionant que s’obre o pot obrir-se en la política cultural de la capital catalana després d’anys i anys de polítiques socialistes i d’aquests quatre anys convergents. Pensava que, per fi, implantaran als equipaments municipals i de la Diputació la necessitat d’escollir els seus responsables democràticament i per mèrits contrastats, no per contubernis de partit o per amiguismes (així és com s’hauran de resoldre de nou les direccions del CCCB, el Museu del Disseny, el Museu de les Cultures del Món, entre d’altres). Pensava que, per fi, també, s’acabarà o s’intentarà acabar amb episodis com el recent del MACBA, tot evitant que quatre amb molts diners decideixin coses per tots amb la impassibilitat que han demostrat les administracions.

Pensava i penso amb il.lusió, sobretot, que el nou Ajuntament de Barcelona fomentarà la cultura des de baix, l’art i la cultura transformadora, ajudarà els creadors i els pensadors més joves o no tan joves però amb la voluntat de renovació intacta a trobar canals per mostrar la seva obra, perquè dialoguin entre ells i amb la societat. És a dir, que a partir d’ara, des de Barcelona, s’atendrà els nervis més febles de la cultura, per afavorir el futur i no com ha fet el govern de la Generalitat, sempre atent al culte del passat tot i que amb una retòrica que vol fer veure que això no és així.

Jo estava pensant en tot això i, de cop, llegeixo el següent: “Mascarell ha dit que el nou responsable de l’ICUB, tant si és un regidor com una persona designada per portar-ne la direcció executiva, ha de ser algú preparat, savi i sobretot no sectari.” No m’ho podia creure! He trucat al redactor de la notícia i, quan m’ha dit que ell no s’havia inventat res, he entrat en estat d’estupefacció. Com pot ser que un Conseller que té una gran part del sector cultural en contra digui als altres com han de fer les coses? Com pot ser que un polític que representa tan bé els empoltronits vulgui donar lliçons a aquells que volen canviar els hàbits aviciats de la vella política? No sé si cal que recordi que Mascarell fa molts anys que viu de sous públics, amb transfuguisme inclòs, que ja ningú li recorda un ofici fora de la política.

Mascarell diu que els qui portin la cultura a l’Ajuntament han d’estar preparats, han de ser savis i, sobretot, no poden ser sectaris. Quina és la preparació del Conseller Mascarell? Portar molts anys fent retòrica i aplicant, a l’Ajuntament o a la Generalitat, polítiques dirigistes o... sectàries? El gran problema és que ell es pensa que és un savi, alguns li deuen riure les gràcies, i no li cap a l’enteniment que hi hagi persones que no el trobin savi ni preparat ni dialogant ni... Ell ha fet com sempre, creure que allò que ell pensa i diu és la veritat absoluta: “quan tothom es posi a fer la seva feina, les polítiques dels grans centres culturals tindran continuïtat. Les coses són com són. Si arriba algú genial amb idees innovadores, l’escoltarem. Si no, continuarem amb les polítiques culturals de manera democràtica.” Doncs, no, jo estic il·lusionat, com deia al començament, i espero que les coses no siguin com les diu el Consller del govern de CiU (abans PSC-PSOE), que la nova manera de fer política que plantegen formacions com la d’Ada Colau o la CUP es noti en el terreny de la cultura. Que les polítiques culturals siguin veritablement democràtiques i que les rèmores dels altres temps vagin desapareixent.

Sí, amics, sol passar, els sectaris, quan es miren al mirall, veuen gent preparada, sàvia i demòcrata. I, d’acord amb aquest reflex enganyós, quan miren al voltant observen un món fals. Un món que, ves per on, molts de nosaltres esperem amb il·lusió.


Comentaris

  1. En Mascarell ja fa massa temps que està apoltronat. Per a la Gene i per a l'antic consistori, la cultura és només un producte mercantil, el fet cultural s'intrepreta només -exclusivament- com un element de compra-venda, uns intercanvis per a què un facin diners, Què han fet amb Santa Mònica, per què encara hi ha al MACBA un director-censor, per què l'ICUB ha retirat la subvenció a l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC) i a altres institucions culturals.
    Salud
    Francesc Cornadó

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…