Ves al contingut principal

COLAU, LA CULTURA I EL SECTARIS




Estava jo il·lusionat amb els canvis que s'han produït en les darreres eleccions; il·lusionat, en primer lloc, pels canvis mateixos, pel que suposen d'acabar amb l'empoltroniment de tantes i tantes persones que, gregaris de la quotidianitat, es pensen que el seu lloc de treball o el seu càrrec públic és vitalici o, pitjor i tot, que allò que fan està bé pel simple fet que ho estan fent des de fa tants i tants anys. Estava especialment il·lusionat amb els canvis a l’Ajuntament de Barcelona, i també en bona mesura intrigat per com portaran a terme aquesta nova política “comunal”, com hauran d’enfrontar-se a tots els altres, els empoltronits i els qui ho han estat.

I en la cultura? Estava pensant amb el nou paisatge il·lusionant que s’obre o pot obrir-se en la política cultural de la capital catalana després d’anys i anys de polítiques socialistes i d’aquests quatre anys convergents. Pensava que, per fi, implantaran als equipaments municipals i de la Diputació la necessitat d’escollir els seus responsables democràticament i per mèrits contrastats, no per contubernis de partit o per amiguismes (així és com s’hauran de resoldre de nou les direccions del CCCB, el Museu del Disseny, el Museu de les Cultures del Món, entre d’altres). Pensava que, per fi, també, s’acabarà o s’intentarà acabar amb episodis com el recent del MACBA, tot evitant que quatre amb molts diners decideixin coses per tots amb la impassibilitat que han demostrat les administracions.

Pensava i penso amb il.lusió, sobretot, que el nou Ajuntament de Barcelona fomentarà la cultura des de baix, l’art i la cultura transformadora, ajudarà els creadors i els pensadors més joves o no tan joves però amb la voluntat de renovació intacta a trobar canals per mostrar la seva obra, perquè dialoguin entre ells i amb la societat. És a dir, que a partir d’ara, des de Barcelona, s’atendrà els nervis més febles de la cultura, per afavorir el futur i no com ha fet el govern de la Generalitat, sempre atent al culte del passat tot i que amb una retòrica que vol fer veure que això no és així.

Jo estava pensant en tot això i, de cop, llegeixo el següent: “Mascarell ha dit que el nou responsable de l’ICUB, tant si és un regidor com una persona designada per portar-ne la direcció executiva, ha de ser algú preparat, savi i sobretot no sectari.” No m’ho podia creure! He trucat al redactor de la notícia i, quan m’ha dit que ell no s’havia inventat res, he entrat en estat d’estupefacció. Com pot ser que un Conseller que té una gran part del sector cultural en contra digui als altres com han de fer les coses? Com pot ser que un polític que representa tan bé els empoltronits vulgui donar lliçons a aquells que volen canviar els hàbits aviciats de la vella política? No sé si cal que recordi que Mascarell fa molts anys que viu de sous públics, amb transfuguisme inclòs, que ja ningú li recorda un ofici fora de la política.

Mascarell diu que els qui portin la cultura a l’Ajuntament han d’estar preparats, han de ser savis i, sobretot, no poden ser sectaris. Quina és la preparació del Conseller Mascarell? Portar molts anys fent retòrica i aplicant, a l’Ajuntament o a la Generalitat, polítiques dirigistes o... sectàries? El gran problema és que ell es pensa que és un savi, alguns li deuen riure les gràcies, i no li cap a l’enteniment que hi hagi persones que no el trobin savi ni preparat ni dialogant ni... Ell ha fet com sempre, creure que allò que ell pensa i diu és la veritat absoluta: “quan tothom es posi a fer la seva feina, les polítiques dels grans centres culturals tindran continuïtat. Les coses són com són. Si arriba algú genial amb idees innovadores, l’escoltarem. Si no, continuarem amb les polítiques culturals de manera democràtica.” Doncs, no, jo estic il·lusionat, com deia al començament, i espero que les coses no siguin com les diu el Consller del govern de CiU (abans PSC-PSOE), que la nova manera de fer política que plantegen formacions com la d’Ada Colau o la CUP es noti en el terreny de la cultura. Que les polítiques culturals siguin veritablement democràtiques i que les rèmores dels altres temps vagin desapareixent.

Sí, amics, sol passar, els sectaris, quan es miren al mirall, veuen gent preparada, sàvia i demòcrata. I, d’acord amb aquest reflex enganyós, quan miren al voltant observen un món fals. Un món que, ves per on, molts de nosaltres esperem amb il·lusió.


Comentaris

  1. En Mascarell ja fa massa temps que està apoltronat. Per a la Gene i per a l'antic consistori, la cultura és només un producte mercantil, el fet cultural s'intrepreta només -exclusivament- com un element de compra-venda, uns intercanvis per a què un facin diners, Què han fet amb Santa Mònica, per què encara hi ha al MACBA un director-censor, per què l'ICUB ha retirat la subvenció a l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC) i a altres institucions culturals.
    Salud
    Francesc Cornadó

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”