Ves al contingut principal

COLAU, LA CULTURA I EL SECTARIS




Estava jo il·lusionat amb els canvis que s'han produït en les darreres eleccions; il·lusionat, en primer lloc, pels canvis mateixos, pel que suposen d'acabar amb l'empoltroniment de tantes i tantes persones que, gregaris de la quotidianitat, es pensen que el seu lloc de treball o el seu càrrec públic és vitalici o, pitjor i tot, que allò que fan està bé pel simple fet que ho estan fent des de fa tants i tants anys. Estava especialment il·lusionat amb els canvis a l’Ajuntament de Barcelona, i també en bona mesura intrigat per com portaran a terme aquesta nova política “comunal”, com hauran d’enfrontar-se a tots els altres, els empoltronits i els qui ho han estat.

I en la cultura? Estava pensant amb el nou paisatge il·lusionant que s’obre o pot obrir-se en la política cultural de la capital catalana després d’anys i anys de polítiques socialistes i d’aquests quatre anys convergents. Pensava que, per fi, implantaran als equipaments municipals i de la Diputació la necessitat d’escollir els seus responsables democràticament i per mèrits contrastats, no per contubernis de partit o per amiguismes (així és com s’hauran de resoldre de nou les direccions del CCCB, el Museu del Disseny, el Museu de les Cultures del Món, entre d’altres). Pensava que, per fi, també, s’acabarà o s’intentarà acabar amb episodis com el recent del MACBA, tot evitant que quatre amb molts diners decideixin coses per tots amb la impassibilitat que han demostrat les administracions.

Pensava i penso amb il.lusió, sobretot, que el nou Ajuntament de Barcelona fomentarà la cultura des de baix, l’art i la cultura transformadora, ajudarà els creadors i els pensadors més joves o no tan joves però amb la voluntat de renovació intacta a trobar canals per mostrar la seva obra, perquè dialoguin entre ells i amb la societat. És a dir, que a partir d’ara, des de Barcelona, s’atendrà els nervis més febles de la cultura, per afavorir el futur i no com ha fet el govern de la Generalitat, sempre atent al culte del passat tot i que amb una retòrica que vol fer veure que això no és així.

Jo estava pensant en tot això i, de cop, llegeixo el següent: “Mascarell ha dit que el nou responsable de l’ICUB, tant si és un regidor com una persona designada per portar-ne la direcció executiva, ha de ser algú preparat, savi i sobretot no sectari.” No m’ho podia creure! He trucat al redactor de la notícia i, quan m’ha dit que ell no s’havia inventat res, he entrat en estat d’estupefacció. Com pot ser que un Conseller que té una gran part del sector cultural en contra digui als altres com han de fer les coses? Com pot ser que un polític que representa tan bé els empoltronits vulgui donar lliçons a aquells que volen canviar els hàbits aviciats de la vella política? No sé si cal que recordi que Mascarell fa molts anys que viu de sous públics, amb transfuguisme inclòs, que ja ningú li recorda un ofici fora de la política.

Mascarell diu que els qui portin la cultura a l’Ajuntament han d’estar preparats, han de ser savis i, sobretot, no poden ser sectaris. Quina és la preparació del Conseller Mascarell? Portar molts anys fent retòrica i aplicant, a l’Ajuntament o a la Generalitat, polítiques dirigistes o... sectàries? El gran problema és que ell es pensa que és un savi, alguns li deuen riure les gràcies, i no li cap a l’enteniment que hi hagi persones que no el trobin savi ni preparat ni dialogant ni... Ell ha fet com sempre, creure que allò que ell pensa i diu és la veritat absoluta: “quan tothom es posi a fer la seva feina, les polítiques dels grans centres culturals tindran continuïtat. Les coses són com són. Si arriba algú genial amb idees innovadores, l’escoltarem. Si no, continuarem amb les polítiques culturals de manera democràtica.” Doncs, no, jo estic il·lusionat, com deia al començament, i espero que les coses no siguin com les diu el Consller del govern de CiU (abans PSC-PSOE), que la nova manera de fer política que plantegen formacions com la d’Ada Colau o la CUP es noti en el terreny de la cultura. Que les polítiques culturals siguin veritablement democràtiques i que les rèmores dels altres temps vagin desapareixent.

Sí, amics, sol passar, els sectaris, quan es miren al mirall, veuen gent preparada, sàvia i demòcrata. I, d’acord amb aquest reflex enganyós, quan miren al voltant observen un món fals. Un món que, ves per on, molts de nosaltres esperem amb il·lusió.


Comentaris

  1. En Mascarell ja fa massa temps que està apoltronat. Per a la Gene i per a l'antic consistori, la cultura és només un producte mercantil, el fet cultural s'intrepreta només -exclusivament- com un element de compra-venda, uns intercanvis per a què un facin diners, Què han fet amb Santa Mònica, per què encara hi ha al MACBA un director-censor, per què l'ICUB ha retirat la subvenció a l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC) i a altres institucions culturals.
    Salud
    Francesc Cornadó

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…