Ves al contingut principal

HIPÒTESIS MACABRES SOBRE EL MACBA


Després dels episodis lamentables que va protagonitzar el MACBA (censura, acomiadaments injustos, els polítics mirant cap a una altra banda, tancament del programa d’estudis acadèmics...), ara estem en la fase del silenci, el pitjor escenari que ens podíem trobar: ningú no diu res, NINGÚ no diu RES.

És per això que tothom fa càbales, unes seran bones, unes errònies. Vet aquí un resum:

Diuen que ara mateix el MACBA està sent governat pel gerent de la institució des del 2008, en Joan Abellà; diuen que és ell qui està prenent decisions que mai no li pertocarien, com retardar (o anul.lar?) l’exposició que ja s’havia d’haver inaugurat dedicada a Sergi Aguilar i que havia de comissariar Valentín Roma. Diuen que, més encara, està cancel.lant compromisos que ja s’havien adquirit... Però aquests supòsits no poden ser veritat, veritat?, és impensable que un gerent prengui decisions d’aquest tipus... o sí?

Diuen, com a contrarèplica, que no és exactament veritat tot el que suposaria la primera hipòtesi: diuen que el Bartomeu Marí està de gira, com anunciava fa unes setmanes la Mercè Ibarz en aquest article, perquè fent honor al càrrec que encara ocupa (ell segueix sent director del MACBA fins que tingui successor) està buscant desesperadament exposicions a l’estranger per poder-les comprar... Però això tampoc és massa plausible: com podria el Bartomeu fer amb presses i més presses una programació si les persones que ell havia contractat (el Valentín Roma i el Paul B. Preciado) ja tenien una programació feta i ell mateix l’havia aprovada.

Diuen que el sector de les arts visuals està fent gestions privades per demanar (en realitat, caldria exigir) un canvi radical en el funcionament del MACBA, per acabar amb el seu mal virginal, aquesta opacitat en virtut de la qual els empresaris de la Fundació estan fent el que volen des de fa anys, des de sempre, amb un equipament públic...  També diuen, però, que les institucions callen, es treuen les puces de sobre; el Regidor de l’Ajuntament perquè no té clar que després de les eleccions municipals continuïi en el càrrec i, per tant, el Jaume Ciurana deu pensar que ja s’ho faran; el Conseller Mascarell perquè no hi ha res que li molesti més que hi hagi intromissions en la seva línia d’actuació.

Diuen que, de fet, el Ferran Mascarell, imbuint-se de papers que no li pertocarien, ja fa temps que vol un canvi en el MACBA, però no en el seu funcionament orgànic, sinó que vol suggerir (o imposar?) exposicions d’uns artistes concrets i fer que el museu d’art contemporani sigui més amable, més canònic, més conservador, vaja... Però això tampoc no pot ser cert, ell sempre nega aquestes intromissions, diu que mai no aprofitaria la seva presència en el consorci del MACBA per a actuacions tan menyspreables com les que alguns indesitjables deixen anar; d’altra banda, una persona tan sàvia com ell segur que comprèn que si una cosa bona va fer el Manolo Borja en la seva direcció és dotar al museu d’una personalitat pròpia que pogués diferenciar-se de museus d’art contemporani que tenen una col·lecció molt més tradicional (i rica, per dir-ho més d'acord amb el sistema). Ai, si el MACBA no hagués nascut d’aquella sobtada devoció que el senyor Rodés va sentir per Jean Louis Froment i l’art trencador dels vuitanta!!!

Diuen que els alumnes que estaven cursant l’actual curs del PEI estan revoltats i decebuts, o decebuts i revoltats, perquè els han deixat a l’estacada i alguns alumnes estrangers tenen beques que no podran cobrar si el curs no prossegueix. Però això no pot ser veritat, tampoc, ha de tractar-se d’infàmies que alguns semblants a mi deixem anar a la xarxa impunement. És impossible pensar que el Bartomeu Marí i el Joan Abellan i el Jaume Ciurana i el Ferran Mascarell (i, encara més, el Rector de la UAB, universitat de la qual penja la titulació que es dóna al PEI) facin aquest acte tan aberrant que implicaria que, per la seva pròpia incompetència, arran de l’exhibició d’una peça antimonàrquica que no va agradar a alguns patrons, uns alumnes quedin penjats en uns estudis que van pagar religiosament.


Diuen que el MACBA és la riota de tots els museus d’art internacionals, que tothom en fa burla i que si en comptes de tractar-se de temes culturals fossin coses de l’esport, apareixeria en les primeres pàgines de tots els diaris... Sí, això sí que m’ho crec. Igual com que els periodistes que per un moment es van interessar pel tema del MACBA i van atrevir-se a opinar des de la ignorància sobre com ha de ser un museu d’art contemporani, ara callen perquè com que no hi ha sang, la cosa ja no els interessa. Almenys, una cosa bona entre tanta misèria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…