Ves al contingut principal

HIPÒTESIS MACABRES SOBRE EL MACBA


Després dels episodis lamentables que va protagonitzar el MACBA (censura, acomiadaments injustos, els polítics mirant cap a una altra banda, tancament del programa d’estudis acadèmics...), ara estem en la fase del silenci, el pitjor escenari que ens podíem trobar: ningú no diu res, NINGÚ no diu RES.

És per això que tothom fa càbales, unes seran bones, unes errònies. Vet aquí un resum:

Diuen que ara mateix el MACBA està sent governat pel gerent de la institució des del 2008, en Joan Abellà; diuen que és ell qui està prenent decisions que mai no li pertocarien, com retardar (o anul.lar?) l’exposició que ja s’havia d’haver inaugurat dedicada a Sergi Aguilar i que havia de comissariar Valentín Roma. Diuen que, més encara, està cancel.lant compromisos que ja s’havien adquirit... Però aquests supòsits no poden ser veritat, veritat?, és impensable que un gerent prengui decisions d’aquest tipus... o sí?

Diuen, com a contrarèplica, que no és exactament veritat tot el que suposaria la primera hipòtesi: diuen que el Bartomeu Marí està de gira, com anunciava fa unes setmanes la Mercè Ibarz en aquest article, perquè fent honor al càrrec que encara ocupa (ell segueix sent director del MACBA fins que tingui successor) està buscant desesperadament exposicions a l’estranger per poder-les comprar... Però això tampoc és massa plausible: com podria el Bartomeu fer amb presses i més presses una programació si les persones que ell havia contractat (el Valentín Roma i el Paul B. Preciado) ja tenien una programació feta i ell mateix l’havia aprovada.

Diuen que el sector de les arts visuals està fent gestions privades per demanar (en realitat, caldria exigir) un canvi radical en el funcionament del MACBA, per acabar amb el seu mal virginal, aquesta opacitat en virtut de la qual els empresaris de la Fundació estan fent el que volen des de fa anys, des de sempre, amb un equipament públic...  També diuen, però, que les institucions callen, es treuen les puces de sobre; el Regidor de l’Ajuntament perquè no té clar que després de les eleccions municipals continuïi en el càrrec i, per tant, el Jaume Ciurana deu pensar que ja s’ho faran; el Conseller Mascarell perquè no hi ha res que li molesti més que hi hagi intromissions en la seva línia d’actuació.

Diuen que, de fet, el Ferran Mascarell, imbuint-se de papers que no li pertocarien, ja fa temps que vol un canvi en el MACBA, però no en el seu funcionament orgànic, sinó que vol suggerir (o imposar?) exposicions d’uns artistes concrets i fer que el museu d’art contemporani sigui més amable, més canònic, més conservador, vaja... Però això tampoc no pot ser cert, ell sempre nega aquestes intromissions, diu que mai no aprofitaria la seva presència en el consorci del MACBA per a actuacions tan menyspreables com les que alguns indesitjables deixen anar; d’altra banda, una persona tan sàvia com ell segur que comprèn que si una cosa bona va fer el Manolo Borja en la seva direcció és dotar al museu d’una personalitat pròpia que pogués diferenciar-se de museus d’art contemporani que tenen una col·lecció molt més tradicional (i rica, per dir-ho més d'acord amb el sistema). Ai, si el MACBA no hagués nascut d’aquella sobtada devoció que el senyor Rodés va sentir per Jean Louis Froment i l’art trencador dels vuitanta!!!

Diuen que els alumnes que estaven cursant l’actual curs del PEI estan revoltats i decebuts, o decebuts i revoltats, perquè els han deixat a l’estacada i alguns alumnes estrangers tenen beques que no podran cobrar si el curs no prossegueix. Però això no pot ser veritat, tampoc, ha de tractar-se d’infàmies que alguns semblants a mi deixem anar a la xarxa impunement. És impossible pensar que el Bartomeu Marí i el Joan Abellan i el Jaume Ciurana i el Ferran Mascarell (i, encara més, el Rector de la UAB, universitat de la qual penja la titulació que es dóna al PEI) facin aquest acte tan aberrant que implicaria que, per la seva pròpia incompetència, arran de l’exhibició d’una peça antimonàrquica que no va agradar a alguns patrons, uns alumnes quedin penjats en uns estudis que van pagar religiosament.


Diuen que el MACBA és la riota de tots els museus d’art internacionals, que tothom en fa burla i que si en comptes de tractar-se de temes culturals fossin coses de l’esport, apareixeria en les primeres pàgines de tots els diaris... Sí, això sí que m’ho crec. Igual com que els periodistes que per un moment es van interessar pel tema del MACBA i van atrevir-se a opinar des de la ignorància sobre com ha de ser un museu d’art contemporani, ara callen perquè com que no hi ha sang, la cosa ja no els interessa. Almenys, una cosa bona entre tanta misèria.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”