Ves al contingut principal

LA MELERO I L'IMMOBILISME DE TV3


"La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota 
de tot el nostre sistema cultural"
Federico Fellini


Acaba d'anunciar-se que a TV3 hi haurà canvis. Però que ningú no s'esveri: es mouen peces del tauler perquè tot segueixi igual. Així ho deia amb encert el titular de Vilaweb: "Intercanvi de rol  dels principals presentadors de TV3". És a dir, "más de lo mismo", però els qui estaven al matí passen a la tarda i els qui estaven a la nit sortiran el migdia. Això és canviar? Rotundament, no.

I això que la televisió pública catalana en necessita, de canvis. No em refereixo, però, a canvis superficials, a les persones que condueixen els programes. No, el problema no són els rostres, sinó les substàncies. Bé, el problema no són els rostres, però són un símptoma alarmant: l'ús i abús de la figura de l'Helena Garcia Melero ("la Generalitat al teu costat"), per exemple, no deixa de demostrar la falta d'agilitat i la nul.la voluntat de renovació de les autoritats televisives i de les autoritats de més amunt.

En aquests temps de canvis polítics és quan més es percep l'immobilisme de la televisió catalana. La societat del país acaba de fer un gir espectacular, l'Ajuntament de Barcelona n'és el paradigma més evident, les eleccions del 27 de setembre generen tensions i expectatives mai vistes, però a TV3 tot segueix igual. Els mateixos conductors dels programes, els mateixos tertulians que demostren la seva incapacitat per a llegir el que està passant, la mateixa cadència lenta i crepuscular d'una graella de programació fonamentada en l'esport i en el riure fàcil. És a dir, en l'entreteniment més caduc. Perquè Herbert Marcuse deia que l'entreteniment pot ser el millor mode per aprendre, però el pensador no es referia en cap cas, i per posar un exemple, a dedicar hores i hores de la programació a veure la rua d'un autocar de jugadors de futbol i, menys encara, als comentaris insípids i insubstancials d'uns periodistes o exesportistes que el primer que haurien de fer és dominar la llengua que empren.

Al meu entendre, la televisió catalana ja fa temps que hauria d'haver-se renovat de fons. No mantenir aquest to de presumpta normalitat de conte de fades. Deixar d'oferir una programació per a endormiscar la ment dels espectadors per més oberts que tinguin els ulls, per a refusar els problemes i les tensions socials,  per a representar una Catalunya irreal. Per què no entren cares (i, en conseqüència, veus) noves a la televisió? Per què hi ha aquests taps que fan que molta gent preparada no pugui accedir a llocs de responsabilitat? La resposta és evident: hi ha por a les transformacions; les peces televisives són sempre les mateixes, es redistribueixen en franges horàries distintes, però el discurs mai no canvia. No fos cas que la societat catalana real acabés per trencar aquest mirall que TV3 ha anat construint al costat del poder. I que, amb el mirall trencat, la veu de la Melero dient que la Generalitat és al nostre costat o que TV3 és "la nostra" s'evidenciés com a un gran simulacre.





Comentaris

  1. Extraordinari. Completament d'acord amb les teves paraules. TV3 adoctrina, és carrinclona, alienant, partidista, imposa el pensament únic; els periodistes i presentadors sembla que estiguin enganxats amb silicona a les seves poltrones, ningú els fa fora, el poder deu haver subministrat la silicona.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  2. Tiene ud muchísima razón y me maravillo de su objetividad e imparcialidad:lo digo por la mala prensa que tenemos los catalanes en el mundo por culpa de estos tres o cuatro incopetentes y ademas de aburrir soberanamente con sus argumentos estan faltos de todo escrúpulo, son los eternos apoltronados y estómagos agradecidos(contratos por amigismo) pero carentes de creatividad,innovación y sobre todo que no sienten empatía por nada ni por nadie.

    Un saludo

    ResponElimina
  3. a mi tot aixo em sembla molt be, pero a la espanya passa el mateix aixi que dos piedras, posseu tele5 cabrons

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”