Ves al contingut principal

LA CULTURA ELS (ENS?) IMPORTA UN BORRALL


«L'art [la cultura] no és un mirall per reflectir la realitat, 
sinó un martell per donar-li forma»

Bertolt Brecht

Diguem-ho clarament: la gent de la cultura comptem gairebé res en els debats polítics. Comptem molt menys que el residu del 0,7% que el govern de Mas ha dedicat a la conselleria del seu govern en els darrers temps, encara que el seu conseller, l’inefable Mascarell, fes veure que tot el que es coïa al final de les Rambles de Barcelona era súper important. En tots els debats televisius entre els candidats a guanyar les eleccions del 27 de setembre s’ha parlat d’economia, d’identitat, de si ens farien fora de la Unió Europea o no, de si perdríem les pensions, de si dinamitarien la lliga de futbol, de si la farmacèutica Almirall enretiraria els seus medicaments i moriríem tots els catalans per un simple tifus, de si les noies que es volen casar de blanc i amb glamur ja no ho podrien fer a Pronovias, de si “tu ets un miserable” i l’altre li diu “i tu més i més i més”... Però de cultura, poca cosa o, per dir-ho més clarament, res. Ni tan sols una frase, una engruna de discurs per a mirar d’engalipar aquesta minoria que conformem creadors, pensadors, gestors, docents i, sobretot, usuaris (no sé si em deixo algun macro sector) de la faràndula cultural.

Sí, ja ni pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l'Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme hiperbòlic, nusos simplistes...). Si estem fent una revolta ciutadana, si es vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia.

Ara no escriuré ni una sola frase per desmentir-los, per fer-los veure que la cultura (i l’educació, que ve a ser el mateix), no és que sigui important, és que és transcendent, sobretot si guanyem els sobiranistes i hem de construir un Estat propi. Com deia un personatge d’una novel.la de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui. No, no dedicaré cap frase, diran que faig demagògia o que ells ja ho saben, tot i que no he vist —és un petit exemple— que cap dels candidats s’hagi compromès a recuperar la filosofia a segon de batxillerat com a assignatura comuna, després que la LOMCE de Wert l’hagi suprimit, en un altre símptoma inequívoc que la cultura crítica vol ser arraconada.

Acabo amb un nota aclaridora: aquest text crític està escrit “a favor de” i no “en contra de”, com malauradament passa en totes les campanyes electorals —i més en aquesta— on més que defensar les pròpies opcions es desacredita les dels altres. Quina mandra! Seré més precís, encara. He signat un manifest de gent de la cultura de suport a la CUP, divulgat aquesta mateixa setmana, i fa temps que he manifestat la meva intenció de votar-los. Passades les eleccions, doncs, em poso al seu servei per a dialogar sobre el paper que la cultura transformadora ha de tenir en un projecte polític, —al meu entendre el més transformador i engrescador dels que es presenten. Potser estigui equivocat jo i uns quants que pensem més o menys semblant. Però i si són ells els qui han desatès aquesta manera de donar forma a la realitat, com ho formulava Brecht? I si s’han oblidat del martell?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”