Ves al contingut principal

CONTRA LA COOLTURA: ON THE ROAD




El 4 de juny del 2015, a la casa Elizalde de Barcelona, vam fer la primera presentació del meu llibre “Contra la cooltura. Art i política a Catalunya”. La sala feia patxoca, molts amics i amigues, alguns de temps quasi immemorials, m’acompanyaven en un debat (amb el Vicenç Altaió i amb gent del públic) que va ser estimulant i divertit. Semblava que tot havia d’acabar allà: la vida d’un llibre modest com aquest, no menys que de temàtica cultural, és curta i el dia de la seva presentació es converteix molt sovint en el seu propi funeral públic. Vet aquí, però, que el Joan Ramon Riera, l’editor d’Edicions Els Llums, que ja havia tingut la gosadia de publicar-me el llibre, em va proposar que féssim més presentacions, no solament a Barcelona, sinó que anéssim pel territori. I així ho hem fet durant mig any, hem anat de bolos, per llibreries i centres culturals.

El passat dimecres, dia 16, vam estar a la llibreria Dòria de Mataró per tancar el tour. Per tant, haurà estat mig any on hem anat a presentar el llibre a Vilafranca del Penedès (a la galeria d’art del Ramon Sicart, per encàrrec de la llibreria Odissea); a La Caníbal de Barcelona, una iniciativa de les amigues Amanda Cuesta i Júlia Montilla, amb l’acompanyament en el debat del periodista David Vidal; a la Llibreria 22 de Girona; a la Llibreria Papasseit de Manresa; al Casino de Vic, un acte organitzat pel Club de lectura, en un debat amb el Biel Barnils i el Manuel Guerrero; i vam acabar a Mataró, a partir de la presentació de la Ruth Garcia.

L’experiència ha estat molt gratificant, i no ho dic pel meu llibre, tampoc no és que la gent es tornés boja, anant als mostradors per comprar-ne un exemplar i que jo els el dediqués, tot i que tampoc no em puc queixar, d’això. Si dic que l’experiència ha estat esplèndida és perquè a tot arreu on hem anat hem estat parlant de cultura, de política cultural, de periodisme cultural, de si la cultura ha de ser indústria o no, de si l’Estat ha de protegir un tipus d’art que d’altrament no existiria, de com consentim que els polítics parlin ampul·losament sobre la cultura però li dediquen les engrunes dels seus pressupostos...

Érem molta gent? Depèn: menys que a un estadi de fútbol, menys que a un concert del David Bustamante al Festival de Cap Roig, menys que les audiències del “Sálvame”... Sense bromes, en realitat, jo diria que, sense comptar la primera presentació a la Casa Elizalde de Barcelona, on van venir unes vuitanta persones, hauran vingut als actes successius de presentació del llibre entre cent i cent vint persones, potser més. A Vic, Manresa o Mataró les sales feien goig; a Girona, molt pocs (i això que l’Albert Soler havia publicat al “Diari de Girona” una entrevista amb mi del seu to incisiu); a Vilafranca o a La Caníbal més del que jo m’hagués esperat. Ens costa sortir de casa i fer-ho per parlar de cultura ho trobo digne d’encomi. I si és per debatre amb un tipus com jo i arran d’un llibre escrit per mi, aleshores la cosa ja la trobo excepcional.

Bé, aquest petit text és per donar les gràcies a tots els qui vau venir a les presentacions, als qui les vau organitzar, als qui vau fer les presentacions o conduir els debats (Vicenç, David, Biel, Manuel, Ruth)... i al Joan Ramon, que em va empènyer a fer aquesta tournée. He après moltíssim. I m’ha agradat retrobar-me amb amistats i/o exalumnes fora de l’àmbit universitari i fora de Barcelona. Visca la perifèria!


He après molt, dic. Ho centraré en un exemple: a Mataró hi va haver una persona que em va fotre canya, des de la cordialitat absoluta. Em va dir que en el meu llibre tot era crítica, que no aportava solucions i que les solucions ell no les trobava (o potser no només les trobava) en què hi haguessin més diners. Va explicar que, a partir de l’experiència de Can Xalant, aquest centre que els polítics van tancar despietadament, havia après que la gent podia fer coses des de baix, els uns al costat dels altres. Diguem que, així, tots units, no un jonc sol, sinó un grup de joncs entrellaçats, la cosa adquiria una dimensió en què l’administració deixava de tenir el pes que jo li atorgava. Bé, ell ho va dir molt millor que jo. Però trec a col·lació aquesta intervenció per fer veure que, si no hagués anat a Mataró (com a tots els altres llocs on hem estat peregrinant, portant la paraula de la cultura i no de la “cooltura”), no hagués escoltat una veu que em fa veure que l’edat no perdona i que costa molt mirar d’estar en l’ona del teu temps. Perseveraré, però. I promess it.

Quedi clar que, tot i que no farem més presentacions, el llibre ha obtingut una molt bona resposta, mediàtica i comercial, dins de la modèstia d’un tiratge mesurat... I sapigueu que, els qui vulgueu, encara en podeu trobar exemplars a les llibreries. (Aquí hi hauria d’anar un rostre que us guinya l’ull.)




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…