dimarts, 27 de gener de 2015

L'ART I LA POLÍTICA, EN REBRE EL PREMI GAC A LA CRÍTICA



El 27 de gener de 2015 vaig tenir l'honor de rebre el Premi GAC a la Crítica d'Art. Aquest és el parlament d'agraïment i de reflexió original que havia preparat i que vaig llegir parcialment.

Bufen vents convulsos en el camp de la creació i el pensament a Catalunya. El malestar de la cultura és tan intens que, quan t’atorguen una distinció, sembla que passis a ser un personatge sospitós. Quan em van  comunicar aquest premi, alhora que em posava content, molt content, se’m va passar pel cap si havia de renunciar-hi. Fins i tot vaig recordar aquelles paraules d’Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la.”

Però no he trobat cap motiu per refusar aquest premi. Ben al contrari. Per què havia de fer-ho si està convocat pels companys galeristes i concedit per un jurat ple d’amics i de persones que admiro. Sóc conscient que hi ha col·legues que se’l mereixen més que jo —sobretot els joves, que obren camins en l’adversitat—, però no discutiré la vostra decisió, la il·lusió de rebre’l m’ho impedeix. Només diré: gràcies.

No se m’escapa que la raó principal que enguany el premi hagi recaigut en un professor universitari d’edat provecta com jo és perquè molts de vosaltres us deveu haver sentit representats per algunes de les opinions, de les denúncies o de les reflexions que, en els darrers temps, he fet públiques a títol individual o com a President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).

Em sembla que, en aquestes dues funcions, he exercit una missió inherent a la nostra feina, a la que entenc que és la nostra obligació: discrepar, dissentir o, si ho voleu, fer contrapès a les coses que han passat en el nostre país, que en el camp que aquí ens aplega són molt greus: les retallades desorbitants en el camp de la cultura; l’eliminació del projecte Canòdrom i del CoNCA primigeni; el tancament de centres d’art o la supressió de la seva independència del poder polític (a Olot, a Girona, a Mataró, a Tarragona, a Figueres); la designació a dit de persones que han d’encapçalar museus i centres culturals; i quan es fa un concurs, col·locar una clàusula de to estalinista, segons la qual el projecte presentat havia de servir per “ser altaveu de les polítiques del Departament de Cultura”; la ingerència en la política dels museus; la irrupció de periodistes mediàtics en la direcció de grans esdeveniments o en la cultura del dia a dia; més encara, la concreció d’un conveni amb la televisió pública per un programa sobre la creació portada a terme també per una periodista mediàtica, sense intervenció dels professionals de la cultura… 

Els símptomes són alarmants, de què serveix que a la universitat muntem programes de gestió cultural, de crítica d’art, de museologia, etc.  per formar bons professionals si després la política reparteix càrrecs entre correligionaris de partit, còmics, hipsters i modernets? Us imagineu que a algun periodista mediàtic se li encarregués feines en el camp de l’economia o de la sanitat? El país tremolaria, però alguns pensen que el que fem nosaltres és fàcil. Amb la cultura tothom s’hi atreveix, qui més qui menys ha llegit un llibre i ha vist una exposició i amb això sembla que ja n’hi hagi prou. Poca broma!

Conclusió? Les administracions no confien en el teixit cultural; no entenen que la cultura es fa des de baix, no per decret; al meu entendre, la política ha de donar suport a la creació i al pensament, però “ella no ha de fer cultura”; ha d’afavorir sense intervenir; en comptes de mirar d’arraconar artistes, teòrics, crítics, etc.  per mitjà dels protocols instituïts (en virtut dels quals, per exemple, la política i no la professió ha de tancar un acte com aquest), hauria de fomentar el diàleg entre la creació, el pensament, l’educació  i la societat... Jo, humilment, crec que els polítics culturals haurien de ser com un bon àrbitre de futbol, que no es noti la seva presència, i no que apareguin dia sí i dia també per fotografiar-se, per opinar, per intervenir, per renyar…

Ja acabo. Però abans voldria dir que els qui em coneixeu sabeu que tot això no ho dic, en absolut, des de l’amargor ni des de l’arrogància. L’única solució a aquest divorci amb la política és el treball. La reivindicació permanent de la nostra feina, la creació, el pensament, la crítica. I ja sabeu que jo no pararé de treballar, al vostre costat com a president de l’ACCA o a títol individual en tots els projectes comuns que tenim en marxa, col·laborant amb les administracions quan elles ho vulguin i fora de la seva agenda quan així hagi de ser.

Vull pensar que aquest premi és també un reconeixement a la meva trajectòria, que comença a ser de llar recorregut. I que justifica aquesta pràctica de la discrepància, de la dissidència. Una trajectòria que té dos registres. Primer: com a investigador, analista o crític: els llibres, les exposicions, els articles... Segon, com a docent. Si em permeteu, us diré que aquest premi el dedico a tots els alumnes que he tingut a la universitat (alguns dels quals són avui aquí); a ells, als qui sempre he volgut transmetre l’entusiasme que sento davant de l’apassionant aventura del saber crític, del sapere aude kantià, de l’art que en comptes d’acomodar-nos, ens destorba i, per tant, ens fa més savis.


Gràcies

divendres, 9 de gener de 2015

LA LIBERTAD DEL ARTE, O LA LIBERTAD, SIN MÁS (JE SUIS CHARLIE, BIEN SÛR)


    Las imágenes al final del texto a mayor tamaño

A raíz del atentado en contra de los dibujantes de la revista Charlie Hebdo, más allá de la denuncia unánime o casi unánime de los asesinatos, se han alzado voces que han lamentado que los dibujantes de aquella publicación hubieran dado argumentos, por así decirlo, a los fundamentalistas. La idea sería que el tono de la publicación era demasiado iconoclasta, descortés, islamófobo, xenófobo, que no respetaba lo suficiente las creencias  de cada individuo. Nadie justificaba los asesinatos, claro está, pero el argumento parece incluso razonable: una intolerancia pueda llevar a otra intolerancia. Como si se tratase de una aplicación del famoso "efecto mariposa" de la teoría del caos: una muestra de intolerancia aparentemente indolora (dibujar a Mahoma; o a Dios penetrado por el ano) puede producir, a la larga, unas muestras de intolerancia de extrema gravedad, como las que se vivieron en París hace unos días.

Quisiera disentir de la hipótesis o de la preocupación de despertar al monstruo... O señalar que el monstruo de la intolerancia, del fanatismo, de la religiosidad cruel sólo tiene una cara real, la de los muertos que provoca y que ha provocado a lo largo de la historia. Como decía el amigo Oscar Guayabero, que se sepa, el agnosticismo y el ateísmo no han generado muertos; las religiones, sí. Ese es el monstruo real; los dibujantes de Charlie Hebdo nunca mataron a nadie. Se puede congeniar o no con los límites de su humor, del imaginario que desplegaban en sus páginas, se puede aducir que muchos de los que veían aquellas imágenes se soliviantaban... pero ellos solamente utilizaban un lápiz. Y si el arte no puede molestar a nadie mejor que desaparezca.

Algunos amigos o colegas han rechazado ostensiblemente el "Je suis Charlie" que corrió tras el asesinato; ellos han querido señalar que no son Charlie. Me parece légitimo, no sé si oportuno. Yo sí quiero ser Charlie porque tengo muy clara la diferencia entre la realidad y la representación, entre las pistolas y los pinceles. Y mientras que para los lápices, las plumas y teclados, las máquinas de filmar o los pinceles pido libertad, para las pistolas exijo su supresión inmediata, sobretodo si son para defender alguna creencia religiosa, sea la que sea.

Sí, ya sé que la libertad del arte implica tensiones, problemas éticos... pero censurar, limitar esa libertad genera problemas mayores, empezando por saber quien estipula esos límites. Yo soy Charlie, como he sido El Papus, o (afortunadamente, sin muertos) El Jueves, aunque las identidades de esas publicaciones son de raíces muy distintas.

La realidad y su representación; el arte y su referente, es decir, la verdad. Don Delillo se refirió a ello en un fragmento extraordinario de su no menos extraordinaria novela Body art:

"La Hartke es una artista de body art que intenta deshacerse del cuerpo..., del suyo, al menos. Está el hombre que se pone de pie en una galería de arte y deja que uno de sus colegas le dispare balas al brazo. Eso es arte. Está el hombre esplendorosamente tatuado que se ha enfundado una corona de espinas. Eso es arte. La obra de Hartke no es ni automutilante ni autodestructiva. Está actuando, siempre ocupada en convertirse en otra persona o en explorar quién sabe qué raíces de identidad. Está la mujer que pinta cuadros con la vagina. Eso es arte. Están el hombre y la mujer desnudos que se embisten repetidamente y cada vez con más fuerza. Eso es arte, sexo y agresión. Está el hombre ataviado con ropa interior femenina ensangrentada que finge el coito con una montaña de carne picada. Eso es arte, sexo, agresión, crítica cultural y verdad. Está el hombre que se clava clavos en el pene. Eso es simplemente verdad."



diumenge, 4 de gener de 2015

SAPERE AUDE: FART DE SIMPLISMES!




“... y me quedo solo. Pensando y lamentando ser capaz de pensar.”
GIORGIO FALETTI

No m'agraden els messianismes, els dictats, les consignes, les preferències simples o simplistes! En el pensament, en l'art o en la política. Ara mateix, a Catalunya: o ets independentista o ets d'esquerres, o ets sobiranista o ets dels "altres", o veus Podemos com a una amenaça o ets unionista. Mai no m'han agradat els uniformes, ni els militars, ni els dels col·legis "pijos", encara menys les uniformitats del saber, aquesta malsana necessitat que alguns tenen de creure en algú: Mas, Junqueras, Rajoy, Pablo Iglesias... buf!; també detesto la uniformitat en el camp de la cultura, aquells que sense arguments, sense discurs, volen imposar uns gustos, sovint interessats; pitjor, encara, quan es creu en algú que no existeix, Déu, el seu presumpte fill, Mahoma o el sunsuncorda...

El món és complex, la vida ho és, encara que les televisions vulguin fer-nos creure que no hi ha tensions: la televisió nacional catalana sempre ha apostat per ocultar els problemes grossos, gairebé com un conte de fades, per això després no pot explicar l'esclat ineludible dels conflictes; les televisions espanyoles sempre burxant en l'anticatalanisme per treure un rèdit bastard o forçant la nostra mirada cap a la frivolitat. Abans, el periodisme servia per a  diagnosticar els problemes i reflexionar-hi des de posicions diverses; ara, primer són els posicionaments i, després, l'aprofitament dels problemes en benefici de l'empresa. (Després, els periodistes de peu demanen perdó, però això encara fa més nefanda la seva acció.)

El món és complex, però no necessitem que ningú ens guiï com si fóssim un ramat. Jo, almenys, no vull ser un corder dòcil que es mou al dictat dels líders, siguin polítics, columnistes, directors de museus, menys encara aquests fatigants tertulians que fan veure que saben de tot. Atrevim-nos a pensar!, ja ho recomanava Horaci, ens ho va recordar Kant. No permetem que la nostra capacitat d'escollir sigui soterrada per uns individus mediocres que, en tots els camps, ofereixen un paisatge uniformitzat, sense matisos o amb matisos tan simples com ells mateixos. No fem com aquell personatge de Faletti que es lamentava de poder pensar.

La realitat és complexa. És com un mirall que ens ho distorsiona tot, però amb la nostra intel·ligència podem ser capaços de transformar-la: es pot ser independentista i voler transformar la societat, creure que la burgesia catalana (i els seus representants) és de mal fiar, que necessitem un nou Estat que ho sigui veritablement, de nou; que hem de rescatar paraules com llibertat, democràcia, cultura, ensenyament, art i tantes més que han estat segrestades pel simples; sí, hem de fer sentir la nostra veu, les nostres opcions gens uniformes en tots els terrenys, acabar amb les petulàncies petrificades que tant abunden al nostre país... i al país veí.

L'únic camí és el "sapere aude", l'atreviment de pensar amb cervell propi; el camí de l'educació, de l'art i de la cultura; el pensament desbocat per cadascú de nosaltres... 

Invertim el mirall, un a un, mirem què hi queda, i decidim nosaltres tot foragitant el simplismes, els gamarussos que ens atrofien.