divendres, 31 de juliol de 2015

ESPAIS D’ART, ESPAIS DE VIDA. (A PROPÒSIT D’ESPÈCIES D’ESPAIS, AL MACBA)





Es torna a parlar del MACBA, però no per censures monàrquiques o per ingerències polítiques, sinó perquè hi ha un nou director. El nomenament de Ferran Barenblit i la il·lusió o l’esperança amb què l’hem rebut alguns davant de les catàstrofes ocorregudes en els darrers temps al museu, potser hagi impedit que s’hagi subratllat tal com es mereix l’exposició “Espècies d’espais”, que ha comissariat Fede Montornés. No hi fa res, l’exposició estarà oberta fins a finals de gener del 2016. I hi haurà temps de tornar-hi.

Ara, que hem tornat a sentir veus que clamen contra la presumpta impenetrabilitat de l’art contemporani, i dels seus “curators”, potser caldria visitar la mostra del MACBA per posicionar-se. A alguns ens fa mandra, és veritat. Que la societat accepti com a normal el llenguatge críptic de la ciència, de la medicina, de l’administració pública i fins i tot dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics, però que quan entra a un museu vulgui que tot sigui planer, cent per cent digerible, no deixa de ser enervant. Una exposició no ve acompanyada d'un manual d'instruccions d'Ikea. No fa massa ja explicava que l’art requereix d’esforç (amb un text de títol potser provocador: “El arte debe doler, perezosos”), a no ser que vulguis només posar cara d’entendre-ho tot, com en un partit de futbol, on tots podem fer d’entrenador, però mai no guanyem cap copa.


L’exposició “Espècies d’espais” és, al meu entendre, una esplèndida manera de comprendre la complexitat d’un projecte curatorial. I amb uns resultats per mi molt suggeridors. D’on prové aquesta complexitat? De la necessitat de conciliar una idea —unes idees— amb un recorregut visual i objectual; de la necessitat que aquesta conciliació permeti lectures diferents, de vegades distintes, sinó divergents, segons qui mira i qui pensa; de la necessitat que les obres que componen l’exposició s’enriqueixin sobre la base d’una estratègia certament arriscada, sense perdre la seva “virginitat”, per uns, o perdent-la del tot per mitjà del seu diàleg amb d’altres obres que conformen el relat visible i intel·lectual, per uns altres. Això, i molt més.

La idea de l’exposició gira a l’entorn del llibre homònim de Georges Perec. Però per veure l’exposició, és necessari haver llegit el llibre? Jo no ho he fet. I he percebut unes idees que provenen de les obres, de cadascuna d’elles, del conjunt determinat de peces que conformen l’exposició, de la seva distribució en l’espai del museu. Si hagués llegit el llibre de Perec, hagués vist d’altres coses, hagués interpretat coses noves o diferents? Probablement. És com si un veu una pel·lícula que és l’adaptació d’una obra literària: indefectiblement, els qui hauran llegit el llibre i els qui no l’hauran llegit tindran percepcions diferents del film, totes elles vàlides.

En el cas de l’exposició del Fede Montornés es perceben dos espais molt clars, el més sorprenent és el dedicat a l’espai privat on l’equip d’arquitectes MAIO ha parcel·lat les sales del MACBA en uns subespais que permeten una mirada nova i excepcional sobre el museu. És tan difícil treure al museu d’art contemporani de la impostura del “cub blanc” i, quan això passa, els resultats són tan rics, sobretot quan es fa amb criteri, és clar. Aquesta parcel·lació de l’espai museístic per adaptar-se a les espècies d’espais representats permet un diàleg entre les obres munífic, i un diàleg entre les obres i la pròpia estructura arquitectònica (que passa a ser obra) més munífic, encara. Aquesta intervenció sobre el museu és més radical encara, no en mesura, però sí en metàfora en l’obra de Luz Broto: no us perdeu el forat a banda i banda, petit, però singular que l’artista ha practicat sobre un mur del museu. Un forat sobre un mur, no d’un museu qualsevol, sinó sobre un museu que necessita urgentment obrir vies de debat entre l’interior i l’exterior.


No puc deixar de subratllar que, com a professional, però sobretot com a usuari d’exposicions, m’encanta la barreja de formats, d’obres, de procedències. Pintures (quina meravella el petit però tan intens Richter!), instal·lacions (l’assamblage de Pep Duran), vídeos, obres interactives (com la del Serafín Alvárez, el món postmodern adaptat a les lògiques museístiques), fotografies (Humberto Rivas cada vegada em sembla més gran i gran i gran!)... Que en una mateixa exposició convisquin obres del gran Fontana (la representació de l’espai en l’òrbita de la gran tradició artística) amb obres del gran Ibáñez (el dibuixant gràfic, el creador del 13, rue del Percebe)  em sembla gratificant. Que no sempre ha d’oferir-se aquesta mixtura, és cert, però negligir-la pels costums encartonats del sector és una pèrdua. L’artista dels segles XX i XXI viu en la mateixa societat que nosaltres i fer veure que està o ha estat aïllat en un món sagrat de la cultura és un error o, pitjor i tot, un engany.

He de confessar que hi ha dues peces que em van meravellar, potser perquè són de dos artistes que em captiven de fa temps: la de l’Ignasi Aballí i la de la Dora Garcia. Totes dues al·ludeixen a un espai final, que t’interroga i es fa misteri perquè no veus la seva prossecució. Una menció especial per la porta verda de la Dora; ella ja em perdonarà l’atreviment, però la seva porta que no condueix enlloc (o a tants i tants llocs de l’intel·lecte) em recorda un dels meus breus poemes del llibre “Pensacions”, un que porta per títol “Meta(física)” i que diu:

“Darrera de la porta hi ha l’infinit.
Y, ¿detrás del espejo?
El azogue, poco menos, mucho más.”




Bé, el debat sobre la mediació continuarà. I hi haurà persones que continuaran posant en qüestió la feina del comissari, com si les obres d’art, les del passat i les d’ara, tinguin una sola interpretació, permetin una sola mirada. No passa res. Mantindrem el diàleg si no la discussió tan amunt com puguem. Mentrestant, em permeto recomanar “Espècies d’espais”: és una exposició en la que es donen tots els factors per a entendre la complexitat del treball del curador i, segons la meva modesta opinió, per comprovar que un projecte difícil pot reeixir amb escreix.


Nota Bene: No seria coherent amb mi mateix si no recordés, amb tot l’èmfasi que l’escriptura pugui donar, que el projecte del Frederic Montornés va néixer com un encàrrec de l’equip conformat per Valentin Roma i Paul B. Preciado. Forma part, per tant, del llegat d’aquests dos professionals que van ser acomiadats del MACBA, vés per on, per fer bé la seva feina.

dilluns, 20 de juliol de 2015

SE LLAMA DEMOCRACIA (A propósito del 27/S)


El artículo que sigue se publicó en su versión original en catalán en Vilaweb. Lo podéis leer aquí. He querido traducirlo al español en mi blog por si puede ser de interés.


Yo no quiero ser español. Podría dar muchas razones y explicar que la cosa no va de sentimientos o de sensaciones — “Dans la sensation on prend ce qui vient; Dans le sentiment on intervient.”, decía Artaud—; la cosa va de convicciones, de argumentos políticos, históricos y, sobre todo, culturales. Pero no es necesario que lo haga, a estas alturas esto sólo serviría para que los que no quieren ser españoles como yo se sintiesen más o menos representados por mis palabras y los que quieren continuar siéndolo pudiesen esgrimir razonamientos que rebatiesen los míos. Es la lógica del debate inteligente: tener opiniones y defenderlas con argumentos que respeten los del contrario, y viceversa. Acabo de escribir argumentos respetuosos, no rebuznos (que si Artur Mas nos ha sorbido el seso a todos los independentistas, que si están en disposición de cambiar la Constitución y hacer una España federal, los insultos generalizados, el ordeno y mando…) que demuestran la incompetencia intelectual (y, por tanto, política) de quién los profiere porque se arroga el papel del más listo de todos, del payaso cara blanca, pero a la que rascas ves que es el más tonto de los que están en la pista del circo. No, ahora ya no es necesario dar razones; estamos en una fase en la que todos nos debemos posicionar. Ahora, toca ejercer un derecho fundamental: elegir hasta dónde podamos la Cataluña que queremos.

Esta es la cuestión: se llama democracia. Yo no quiero ser nunca más español y, en paralelo, quiero un cambio rotundo en la sociedad que ha de venir; por tanto, votaré a la única opción que representa, aunque sea por aproximación, como suelen ser estas cosas, mis convicciones. Otros votarán a otra opción independentista que se adecue a sus voluntades y a sus argumentos, me refiero a la candidatura unitaria que se ha gestado en los últimos días. Y, fuera de este ámbito, habrá todos aquellos catalanes que votarán a opciones que representarán el no salir de España: unos con la voluntad de cambiar la configuración del Estado (a pesar de que no nos expliquen cómo), otros con la pretensión de mantener el estado actual de las cosas y otros más que, incluso, querrán volver a los tiempos de la Dictadura. Nada que decir, todo el mundo votará aquello que querrá.

Sin embargo, hay una cosa que me preocupa. Yo soy independentista. Pero antes que eso soy demócrata. Soy tan demócrata que, con la edad provecta que arrastro, nunca he ganado una votación ni municipal ni autonómica ni estatal, y lo he aceptado con normalidad. Siempre he estado en minoría, ¿qué le voy a hacer? Fijaos en un detalle: yo nunca he querido ser español y siempre lo he sido y, de momento, lo soy, a pesar de que me guste decir que por imperativo legal. Pero nunca he reventado nada, he entendido que la mayoría de la sociedad en la que vivo ha optado por otros caminos, ya fuesen autonomistas, españolistas, capitalistas, neocapitalistas... y que mis opciones tenían menos implantación. Nunca he ganado, por decirlo brevemente.

Ahora, sin embargo, parece que hay posibilidades de que el 27 de septiembre yo y tantos otros, perdedores habituales, damnificados de la democracia, podamos dejar de ser minoría. Hay la sensación de que se dan las condiciones para que la opción independentista (la de la CUP, la mía, y la de la lista que encabeza Romeva, no sé si saldrá alguna más) pueda ser mayoritaria en el nuevo Parlament. Y, si esto fuera así, me preocupa, me angustia que, por una vez en la vida, no me dejen ser mayoría. ¿Yo que siempre he hecho de demócrata en la pérdida, podré ser demócrata en la posible victoria?

Pero mi preocupación no viene de lo que puedan decir desde Madrid, de las apelaciones constantes a la unidad de España que tan hermanadamente realizan el PP y el PSOE; allá ellos con su defensa de la “una, grande y libre”. Lo que me preocupa es lo que ocurra en Cataluña, si gente como los Iceta, Chacón, Herrera, Camats y las tradiciones que representan aceptarán unos resultados que supongan la ruptura de España. Y, en consecuencia, si podemos estar seguros de que, desde Cataluña, defenderán sin ambages, con contundencia, unos resultados democráticos que supongan el no mantenernos españoles.

Me parece que se trata de una cuestión central. Encuentro legítimo que todas las opciones no soberanistas busquen alianzas. Es más, el propio supuesto de juntarse unos partidos con otros que habitualmente están enfrentados no deja de evidenciar que aceptan implícitamente el reto soberanista de las próximas elecciones. Pero lo que debería quedar claro es que, si pierden, dejarán las argumentaciones de astracanada, serán respetuosos con los ciudadanos que habrán votado con libertad y se convertirán en demócratas de la pérdida. Entonces sabrán, como sabemos tantos de nosotros en propia historia, que ser demócrata en la derrota, en la minoría, es lo que distingue a las democracias de verdad