dimecres, 23 de setembre de 2015

LA CULTURA ELS (ENS?) IMPORTA UN BORRALL


«L'art [la cultura] no és un mirall per reflectir la realitat, 
sinó un martell per donar-li forma»

Bertolt Brecht

Diguem-ho clarament: la gent de la cultura comptem gairebé res en els debats polítics. Comptem molt menys que el residu del 0,7% que el govern de Mas ha dedicat a la conselleria del seu govern en els darrers temps, encara que el seu conseller, l’inefable Mascarell, fes veure que tot el que es coïa al final de les Rambles de Barcelona era súper important. En tots els debats televisius entre els candidats a guanyar les eleccions del 27 de setembre s’ha parlat d’economia, d’identitat, de si ens farien fora de la Unió Europea o no, de si perdríem les pensions, de si dinamitarien la lliga de futbol, de si la farmacèutica Almirall enretiraria els seus medicaments i moriríem tots els catalans per un simple tifus, de si les noies que es volen casar de blanc i amb glamur ja no ho podrien fer a Pronovias, de si “tu ets un miserable” i l’altre li diu “i tu més i més i més”... Però de cultura, poca cosa o, per dir-ho més clarament, res. Ni tan sols una frase, una engruna de discurs per a mirar d’engalipar aquesta minoria que conformem creadors, pensadors, gestors, docents i, sobretot, usuaris (no sé si em deixo algun macro sector) de la faràndula cultural.

Sí, ja ni pretenen engalipar-nos, és a dir, enganyar-nos. I sí, per ells, tots nosaltres no deixem de ser faràndula, ens dediquem o no a les arts escèniques. Som una nosa, que ni donem ni traiem vots i, en conseqüència, han decidit dedicar-nos el silenci. Pitjor encara, quan alguns parlen de cultura ho fan des de la ignorància supina i/o a partir de tòpics. Fa uns dies hi va haver un debat al CCCB sobre les propostes culturals dels qui es presenten a les eleccions. Una iniciativa d’ells? No, ho va impulsar l’APGCC, l’associació de gestors culturals, la qual cosa ja és un símptoma del desinterès. La crònica que l'Albert Lladó va fer de la sessió explicava que el públic assistent va reaccionar amb estupor davant de la falta de projectes. No és que em sorprengui, ja sabem que els partits polítics tenen un històric interès episòdic per la cultura (o ni això: quan va esclatar l’escàndol del MACBA, molt pocs es van pronunciar) i, per acabar-ho d’arrodonir, la majoria dels protagonistes del sector cultural han estat impàvidament callats en aquest cinc anys de política neoliberal de Mas i Mascarell. Però em sembla urgent que algunes formacions, especialment les d’esquerra, reconsiderin aquesta desídia per la cultura. Una desídia que, de vegades, es formula amb el pitjor dels populismes: quan l’esquerra diu que vol oferir alternatives a la cultura capitalista i això ho concreten, en alguns ajuntaments, per exemple, amb la idea que els centres d’art han d’acollir a tots els ciutadans, encara que facin una pintura reaccionària i petitburgesa (paisatges tronats, expressionisme hiperbòlic, nusos simplistes...). Si estem fent una revolta ciutadana, si es vol trencar un Estat amb tot el que això comporta, cal tenir en compte que l’art, la literatura, el pensament, la crítica han de contribuir a la transformació, no relegar-los a la cosa casposa i acomodatícia.

Ara no escriuré ni una sola frase per desmentir-los, per fer-los veure que la cultura (i l’educació, que ve a ser el mateix), no és que sigui important, és que és transcendent, sobretot si guanyem els sobiranistes i hem de construir un Estat propi. Com deia un personatge d’una novel.la de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui. No, no dedicaré cap frase, diran que faig demagògia o que ells ja ho saben, tot i que no he vist —és un petit exemple— que cap dels candidats s’hagi compromès a recuperar la filosofia a segon de batxillerat com a assignatura comuna, després que la LOMCE de Wert l’hagi suprimit, en un altre símptoma inequívoc que la cultura crítica vol ser arraconada.

Acabo amb un nota aclaridora: aquest text crític està escrit “a favor de” i no “en contra de”, com malauradament passa en totes les campanyes electorals —i més en aquesta— on més que defensar les pròpies opcions es desacredita les dels altres. Quina mandra! Seré més precís, encara. He signat un manifest de gent de la cultura de suport a la CUP, divulgat aquesta mateixa setmana, i fa temps que he manifestat la meva intenció de votar-los. Passades les eleccions, doncs, em poso al seu servei per a dialogar sobre el paper que la cultura transformadora ha de tenir en un projecte polític, —al meu entendre el més transformador i engrescador dels que es presenten. Potser estigui equivocat jo i uns quants que pensem més o menys semblant. Però i si són ells els qui han desatès aquesta manera de donar forma a la realitat, com ho formulava Brecht? I si s’han oblidat del martell?

diumenge, 13 de setembre de 2015

PREGUNTES SOBRE NOSALTRES, ELS CATALANS



Les xarxes estan bullint a propòsit de les votacions del proper 27 de setembre. S’està arribant a tensions fortes. A mi no em fan por, les tensions, si es porten civilitzadament són productives. En tot cas, algunes de les coses que llegeixo, que em diuen, que jo dic, dels insults que rebo o dels que veig que reben alguns amics, m’han portat a fer-me algunes preguntes en veu alta. Com sempre dic, són preguntes que no van en contra de ningú, us ho creieu o no, encara que, òbviament, estan fetes des de les meves posicions, és clar. Aquí van:

¿Es pot pensar i dir que TV3 ha caigut en una decadència molt greu, com jo mateix he fet en aquest post, i alhora pensar i dir que la decisió de la Junta Electoral de donar el mateix número d’hores que es van dedicar a la manifestació de l’onze de setembre als partits que no la van convocar és una injustícia des de criteris periodístics i de sentit comú? (Perquè ara resulta que uns partits tindran hores gratuïtes de propaganda sense haver sabut mobilitzar a dos milions o un o ni que sigui cent mil persones. Manda huevos!)

¿Es pot estar en contra de les posicions de Lluis Llach i, alhora, criticar durament la ignorància de l’article de l’Elvira Lindo a El País?

¿Es poden criticar els mitjans periodístics catalans i acusar-los de poca objectivitat i mai no denunciar que la poca objectivitat dels mitjans espanyols és molt més radical? (Personalment, i ho he dit moltes vegades, jo eliminaria tots els tertulians dels mitjans catalans, que van arrossegant les seves opinions des de fa tants anys i no aporten res de nou, però això no es pot reivindicar si no dius que, alhora, haurien de desaparèixer personatges funestos de les televisions espanyoles.)

¿Es pot denunciar persecució o “senyalització” per no ser independentista, com feia el director d’El Periodico en un article de fa uns dies, sense mantenir l’equilibri que obliga a algú que té una tribuna pública i no dir que a d’altres se’ns assenyala justament per ser independentistes?

¿Una persona intel·ligent pot estar impassible davant dels insults indiscriminats a la massa de gent com l’Arcadi Espada, sigui o no sigui sobiranista? (Si hi ha un cas de personatge públic que, des del sobiranisme, tingui una actitud similar a la d'el tal panfletari, consti que el meu menyspreu és el mateix.)

¿Es pot estar a favor de la posició de la Isabel Coixet només perquè està en contra de la independència, encara que els seus “arguments” (sic) siguin la mandra, interpreto jo que la mandra de posicionar-se, o que ella viatja molt i els independentistes som uns provincians?

¿Es pot criticar l’independentisme perquè està liderat per un partit envoltat de casos de corrupció i no posar en l’altre plat de la balança els casos de corrupció provats dels partits unionistes? (La corrupció i la no corrupció ha de ser per tots igual, en aquest blog he criticat sempre les posicions de CiU, de consellers concrets, però també la d'altres partits.)

Encara més, ¿es pot seguir mantenint que la gent d’esquerra no pot estar a favor del procés sobiranista, i esmentar sempre la figura d’Artur Mas, i menystenir a tots aquells que estem per la independència des de posicions d’esquerra, en alguns casos més d’esquerra que aquells que han estat lligats a partits de l’esquerra parlamentària (que no sempre és esquerra), aquells partits que són còmplices de la situació de desigualtat social de la societat en la que vivim?

¿Es pot ser legítimament independentista o unionista sense ser anti res? Però, si això és així, ¿es pot ser unionista pensant en una solució per la gran quantitat de persones (siguem majoria o no, en serem moltes) que votarem perquè Catalunya sigui un Estat nou? (I només pregunto per un cantó del conflicte perquè alguna solució s'ha de donar al poble català si no guanya la independència, ja sabem que seguir com fins ara no és viable.)

¿Es poden fer totes aquestes preguntes i plantejar-se-les a la inversa?


Sí, jo me les faig. I molts d’altres, també. Falta equanimitat. Equanimitat des dels dos bàndols per, en comptes d’atacar les posicions contraries, defensar les teves. I sentir-te satisfet en la defensa de les teves conviccions i de les teves aspiracions. Comprovo tristament que les xarxes socials s’han contaminat d’aquella pràctica de la política professional tan detestable: el “i tu més”. Sempre m’enerva que un polític, en comptes de defensar les seves posicions, no expliqui res del que vol fer i es limiti a dir que el que vol fer l’altre és dolent. Jo trobo que el més assenyat seria que ens limitéssim a posar informacions i opinions que combreguin amb les nostres, no fer tot el contrari, posicionar-se a la contra deriva en mala hòstia permanent.

dijous, 3 de setembre de 2015

¿Romper España? Y romper algo más


ELS AMICS DE Negratinta M'HAN PUBLICAT AQUEST ARTICLE.

EL PODEU LLEGIR AQUÍ:

¿Romper España? Y romper algo más

GRÀCIES A TOTS ELS QUI L'HEU COMPARTIT, HI ESTEU D'ACORD O NO.