PENSACIONS

Dia de la inauguració: Ramon Sicart, Patricio Vélez, Antoni 
                                 Marquès, Yamandú Canosa, Rosa Amorós, Susana Solano, 
                                 Sergi Aguilar I Aureli Ruiz!

A la Galeria Sicart, de Vilafranca del Penedès, hi ha una exposició que és, alhora, una exposició i un manifest. Una reivindicació de la dignitat de l’art, d’aquells artistes —els obrers de la creació, m’agrada dir-los— que el sistema ha volgut jubilar, però que encara tenen molta cosa a dir. El dia de la inauguració tenia una sensació que voldria traslladar esquemàticament a tots aquells que no vagin fins al Penedès per veure el conjunt de peces que s’hi mostren i, més enllà, el manifest que el conjunt traspua. Una sensació que ens afecta a tots els qui participem del món de la cultura (inclosos els espectadors): podem permetre’ns l’oblit permanent de tots aquells artistes que han superat l’etapa de la joventut o de l’emergència? El sistema artísti…

Blanca Muñoz expone en Barcelona, en la Galería Marlborough, hasta mediados de noviembre. Me pidieron el texto para el catálogo de la exposición, un texto que disfruté mucho escribiendo. Lo comparto aquí.

Entiendo el arte como una interrogación; la obra que es capaz de establecer un debate o —por qué no?— una discusión con el observador. Esa es la manera más directa de generar conocimiento. En el museo enciclopedista esa posibilidad queda parcialmente cercenada; allí, las obras son desposeídas de su probable carga perturbadora, se nos pide que acudamos a los grandes centros museísticos para “reconocer” las obras del pasado, para acomodarnos, no para poder debatir con ellas, no para “conocer” de primera mano, por nuestra propia voluntad y criterio personal su potencial capacidad de interrogarnos. En el arte de nuestro tiempo ese poder de cuestionamiento es inmanente; aquellos que se lamentan de la incomprensión del arte contemporáneo no tienen en cuenta que muchas de aquella obras que h…

De cop, ahir, algú de la família tenia encès el televisor i escolto de lluny la veu de l’Helena García Melero. M’espero allò de “012, la Generalitat al teu costat”, o la seva veu fent tertúlia amb els seus col·legues de TV3. Però, no. Resulta que una de les estrelles de la televisió catalana — “la nostra”, diuen—, ara també fa publicitat: un anunci dels supermercats Caprabo. Un anunci que està vinculat a la pròpia Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com podeu comprovar aquí. Espero que els responsables de l’ens algun dia ens expliquin els acords comercials a què arriben amb els nostres impostos. Però, ara, jo vull fer algunes consideracions sobre l’omnipresència de l’Helena García Melero.
1) Hi ha algú més sobre la capa de la terra catalana que sigui capaç de fer alguna de les feines que aquesta periodista porta a terme?
2)És lògic que una dona (o un home, que això no va de gènere) acapari tantes funcions socials o comunicatives?
3) No dóna una imatge delirant que una presentado…

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…