Rescato un article que vaig publicar ja fa uns anys a la revista Zirkolika, en una secció fixa que portava sota el nom "El circ en les arts".
En el número anterior de Zirkolika en Cesc Martínez ressenyava l’espectacle Brossalobrossotdebrossat, una creació escènica de Carles Santos en la qual el músic i dramaturg reivindica la figura proteica de Joan Brossa. Potser és bon moment per a reflexionar sobre l’atenció que el poeta català va dedicar al circ. Una atenció que s’emmarca en la idea que el llenguatge circense no viu ―ni ha pogut fer-ho mai ni tan sols podrà intentar-ho en el futur― aïllat de la resta de les expressions culturals, tant de les d’arrels nobles com de les populars.
Hi ha persones que els molesta la presència d’aquests personatges cultes, en aquest cas, d’un poeta, que saben mirar el circ amb uns altres ulls i que sembla que l’entenen millor que molts dels seus coetanis. Però la història de la cultura ens ensenya que aquests diguem-ne il·luminats (Maiakovski, Gómez de la Serna, Picasso...) han aportat molt a la reconsideració de les formes artístiques més plebees, si se’m permet l’expressió. Sembla que la cosa es plantegi per als artistes de circ com a un dilema: viure permanentment en l’aplaudiment popular, assajant un número i executant-lo progressivament amb una més gran perícia o, a més a més d’això, notar que la teva feina és valorada en els àmbits de la cultura il·lustrada? La faràndula com a simple diversió o com a forma cultural que pugui parangonar-se a les més altes manifestacions de la creació artística. Enfront de la sacralització de l’art, la reivindicació del paganisme.
Joan Brossa va ser un poeta de la paraula, un dramaturg rupturista, un artista objectual ―i conceptual― de primera línia. Però també va optar per conciliar l’alta cultura i la cultura popular. I d’aquí que mantingués una ferma posició de defensa de llenguatges com la màgia, el music-hall, la revista, el cabaret, la pantomima i, és clar, el circ. En una taula rodona sobre Charlie Rivel en què Joan Brossa va participar durant la celebració del I Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, l'any 1984, el poeta sentenciava: "Els intel·lectuals ―els nostres intel·lectuals― consideren aquests gèneres perifèrics, com els pallassos, el circ, la prestidigitació... com subgèneres, com un art subnormal. I no arribarem enlloc si continuem així."
Ell, recordem-ho, entenia que en totes aquestes formes d’espectacle es produïa poesia. No una concepció de la poesia carrinclona i mel·líflua, sinó actes poètics dinàmics, embolcalladors, que no cerquen més ―ni menys― que la fascinació de l’espectador. La poesia en acció, en moviment, en gest... Per Brossa la poesia que emana o pot emanar dels escenaris o de les pistes de circ esdevé un acte majestuós, que compta amb la mateixa dignitat que una òpera de Wagner, un dels seus músics preferits.
Per què aquest interès de Brossa per allò que ell en deia arts parateatrals? Què uneix el circ amb la màgia, amb el music-hall, amb l’estriptís, amb una certa concepció del cinema? Em sembla que, dins de la poètica brossiana, allò que més l’atreia d’aquests espectacles és la seva antinarrativitat. Efectivament, el circ i els altres llenguatges que he esmentat no cerquen atrapar l’espectador en una cadena narrativa, ordenada i causal. Ben al contrari, aquests llenguatges es presenten com a manifestacions visuals o audiovisuals que plantegen un moment espectacular o una successió ―no narrativa― de moments espectaculars que, abans que res, busquen sorprendre i meravellar el públic. De forma genèrica, aquests espectacles privilegien la mostració teatral a través de l’acció més que no pas l’absorció de l’espectador en un univers diegètic, controlat i rigorós.
Brossa admirava aquestes manifestacions justament per aquest alt grau d’antinarrativitat: la sorpresa del truc del prestidigitador, la fascinació dels trapezistes volant pel cel, l’acte poètic en què es converteix una bona entrada de pallassos… Aquesta condició antinarrativa de les arts escèniques no estrictament verbals, el seu amic Sebastià Gasch la va expressar molts anys abans amb unes paraules que Brossa molt probablement hagués subscrit: "Teatre i music-hall. Heus ací dos antípodes. El teatre és la lògica. El music-hall, l'arbitrarietat. El teatre és el realisme. El music-hall, la ficció. El teatre és el previst, és l'esperat. El music-hall, la sorpresa, l'inesperat. El teatre és l'ahir. El music-hall, l'avui..."
L’avui, viure en el seu temps. Això és una de les coses que més preocupava el nostre personatge. És per això que Brossa no es va limitar a defensar en abstracte aquests llenguatges poc apreciats per les administracions i pel sistema cultural instituït. A més a més, ell va mantenir una actitud activa, involucrant-se amb alguns creadors catalans del seu moment i apuntant-se a la renovació que s’estava produint en el terreny circense des de mitjans dels anys setanta. Efectivament, un dels aspectes més fascinants de l’actitud de Brossa enfront del circ és que, també aquí, va buscar camins d’obertura —i de ruptura— amb la tradició, com havia fet amb la poesia, amb la música, amb el teatre, amb les arts objectuals. Brossa no va caure en aquesta posició tan carrinclona de molts intel·lectuals que, defensors de la més alta modernitat en els seus terrenys de pensament o de creació, s’acosten al circ amb aquella mirada nostàlgica que tan mal fa al circ. A Brossa li agradava el bon circ, també el bon circ clàssic, és clar. Però no es deixava corcar per les lectures enyorívoles del circ, aquelles lectures que venen a dir-nos que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, com deia la copla de Jorge Manrique.
I és que, la posició de Brossa envers el circ és important per la llavor de reconeixement al llenguatge que va contribuir a plantar. Però també per la influència directa que va poder exercir en alguns professionals de l’espectacle circense o, més enllà, parateatral català. Alguns em dirien que, ben mirat, les seves idees no van arribar a quallar. I hi puc estar parcialment d’acord. No en va, era normal que a Brossa pocs l’entenguessin en el seu moment. Si de cas, ho van fer Hausson, Tortell Poltrona, Pep Bou i alguns ―pocs― més. No ho dic com a demèrit, això també passava en d’altres territoris de la cultura més benestants, per escriure-ho així. També hi hagué poetes, músics i intel·lectuals que no varen congeniar amb les seves posicions radicals. Noms? Des de Raimon fins a Pere Quart, des de Joaquim Molas fins a Joan Triadú. Però això no treu que la seva estela fos com un camí obert, desbrossat de traves, com va explicar Jordi Jané en la seva ponència en el congrés sobre Brossa que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró (recuperable en versió digital a internet) o com vam suggerir, ell i jo, en l’exposició “Circ contemporani català”.
Acabo. La funció dels intel·lectuals, dels poetes que s’acosten a uns fenòmens ja existents, i que hi veuen coses que d’altres encara no han percebut, és obrir portes que potser encara trigaran un temps a ser franquejades. Semblantment, Brossa va donar idees al circ, a la poesia escènica, moltes de les quals ja s’han posat en acció i moltes altres que, sens dubte, acabaran per germinar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada