Passa al contingut principal

ARTISTES VIUS, CRÍTICS MORTS, o VICEVERSA


En l'últim número de la revista Bonart, que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari, hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".)

La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’El Punt Avui, els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diversa. Gràcies als companys per tenir la gosadia de creure que una professió sovint tan menyspreada té coses a dir.

Parteixo d’aquí per anar a un altre lloc. En l’entrevista que li feien al Ricard Mas fa uns diumenges, a la pregunta “Per quins artistes aposta?”, Mas responia: “Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de vegades, són molt desagraïts.” Més enllà que la resposta sigui divertida, no hi estic d’acord. I ho dic jo que, professionalment, he dedicat la meva trajectòria a artistes que no he conegut mai (Miró, Dalí, Chomón, Méliès...) o que he conegut menys del que hagués volgut (Nunes, Brossa...).

Escric que no hi estic d’acord, no perquè no admeti que, de vegades, el tracte amb alguns artistes sigui dificultós. Com no ho puc admetre si la relació amb els crítics mateix també ho és, tal com passa amb les persones que més estimem? Tampoc ho escric perquè, de vegades —no sempre, sortosament— és molt pitjor tractar amb els familiars que volen servar la memòria dels artistes que amb els mateixos  artistes quan són vius.

A mi em sembla que el problema no és si l’artista és viu o és mort. És just el contrari: la cosa essencial és saber si el crític és viu o és mort, si és fiable o no. És a dir, si en comptes de momificar els artistes morts els sap portar al debat contemporani. O, reblant la hipòtesi, lamentar aquells crítics que són capaços de momificar fins i tot a un artista viu que acaba de fer l’exposició de la seva última obra. Perquè hi ha una tipus de crítica que, quan toca Miró, Dalí o Tàpies, per posar-los d’exemples pròxims, s’acosten a la interpretació museogràfica dels artistes, a encartonar-los com més aviat millor. Aquesta sembla la missió d’alguns museus i fundacions, o és la que alguns practiquen: agafar l’artista que ja ha mort i silenciar la càrrega distorsionadora que l’obra podia tenir en el seu temps bo i col·locant-los en una mena d'atemporalitat. I és que ja sabem que el temps, en art, sempre juga a favor de la comoditat.

Prefereixo aquell crític (ja m’enteneu, o analista o historiador) que pren Miró, Dalí o Tàpies, per seguir amb ells, i els sacseja per comprovar el debat que la seva obra pot mantenir amb els temps successius, amb els temps presents. L’artista mort pot ser molt menys agraït que un de viu si vols que deixi de ser un cadàver sagrat de la història de l’art.

Us semblarà una disquisició sense sentit, però per mi és un punt essencial del nostre camp. És la mirada actual (la del crític, la de la universitat, la del museu... la del públic, és clar) la que ha produir un sentit incessant i renovador a l’obra d’art. Si l’obra ho permet, és clar; si no, pot anar a dormir als magatzems del patrimoni. És una mica cansat aquesta divisió entre els morts i els vius, com si els qui vam començar la nostra trajectòria analítica parlant d’artistes que ja no hi eren, no fóssim capaços de fer-los dialogar amb els artistes dels nostres temps. O, viceversa, que els qui es barallen amb la creativitat contemporània no poguessin tenir armes per a fer-la debatre amb el passat artístic més llunyà.


En realitat, el millor que li pot passar a un crític d’art és treballar amb gent desagraïda, siguin vius o morts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht