Ves al contingut principal

ARTISTES VIUS, CRÍTICS MORTS, o VICEVERSA


En l'últim número de la revista Bonart, que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari, hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".)

La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’El Punt Avui, els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diversa. Gràcies als companys per tenir la gosadia de creure que una professió sovint tan menyspreada té coses a dir.

Parteixo d’aquí per anar a un altre lloc. En l’entrevista que li feien al Ricard Mas fa uns diumenges, a la pregunta “Per quins artistes aposta?”, Mas responia: “Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de vegades, són molt desagraïts.” Més enllà que la resposta sigui divertida, no hi estic d’acord. I ho dic jo que, professionalment, he dedicat la meva trajectòria a artistes que no he conegut mai (Miró, Dalí, Chomón, Méliès...) o que he conegut menys del que hagués volgut (Nunes, Brossa...).

Escric que no hi estic d’acord, no perquè no admeti que, de vegades, el tracte amb alguns artistes sigui dificultós. Com no ho puc admetre si la relació amb els crítics mateix també ho és, tal com passa amb les persones que més estimem? Tampoc ho escric perquè, de vegades —no sempre, sortosament— és molt pitjor tractar amb els familiars que volen servar la memòria dels artistes que amb els mateixos  artistes quan són vius.

A mi em sembla que el problema no és si l’artista és viu o és mort. És just el contrari: la cosa essencial és saber si el crític és viu o és mort, si és fiable o no. És a dir, si en comptes de momificar els artistes morts els sap portar al debat contemporani. O, reblant la hipòtesi, lamentar aquells crítics que són capaços de momificar fins i tot a un artista viu que acaba de fer l’exposició de la seva última obra. Perquè hi ha una tipus de crítica que, quan toca Miró, Dalí o Tàpies, per posar-los d’exemples pròxims, s’acosten a la interpretació museogràfica dels artistes, a encartonar-los com més aviat millor. Aquesta sembla la missió d’alguns museus i fundacions, o és la que alguns practiquen: agafar l’artista que ja ha mort i silenciar la càrrega distorsionadora que l’obra podia tenir en el seu temps bo i col·locant-los en una mena d'atemporalitat. I és que ja sabem que el temps, en art, sempre juga a favor de la comoditat.

Prefereixo aquell crític (ja m’enteneu, o analista o historiador) que pren Miró, Dalí o Tàpies, per seguir amb ells, i els sacseja per comprovar el debat que la seva obra pot mantenir amb els temps successius, amb els temps presents. L’artista mort pot ser molt menys agraït que un de viu si vols que deixi de ser un cadàver sagrat de la història de l’art.

Us semblarà una disquisició sense sentit, però per mi és un punt essencial del nostre camp. És la mirada actual (la del crític, la de la universitat, la del museu... la del públic, és clar) la que ha produir un sentit incessant i renovador a l’obra d’art. Si l’obra ho permet, és clar; si no, pot anar a dormir als magatzems del patrimoni. És una mica cansat aquesta divisió entre els morts i els vius, com si els qui vam començar la nostra trajectòria analítica parlant d’artistes que ja no hi eren, no fóssim capaços de fer-los dialogar amb els artistes dels nostres temps. O, viceversa, que els qui es barallen amb la creativitat contemporània no poguessin tenir armes per a fer-la debatre amb el passat artístic més llunyà.


En realitat, el millor que li pot passar a un crític d’art és treballar amb gent desagraïda, siguin vius o morts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…