Ves al contingut principal

ARTISTES VIUS, CRÍTICS MORTS, o VICEVERSA


En l'últim número de la revista Bonart, que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari, hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".)

La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’El Punt Avui, els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diversa. Gràcies als companys per tenir la gosadia de creure que una professió sovint tan menyspreada té coses a dir.

Parteixo d’aquí per anar a un altre lloc. En l’entrevista que li feien al Ricard Mas fa uns diumenges, a la pregunta “Per quins artistes aposta?”, Mas responia: “Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de vegades, són molt desagraïts.” Més enllà que la resposta sigui divertida, no hi estic d’acord. I ho dic jo que, professionalment, he dedicat la meva trajectòria a artistes que no he conegut mai (Miró, Dalí, Chomón, Méliès...) o que he conegut menys del que hagués volgut (Nunes, Brossa...).

Escric que no hi estic d’acord, no perquè no admeti que, de vegades, el tracte amb alguns artistes sigui dificultós. Com no ho puc admetre si la relació amb els crítics mateix també ho és, tal com passa amb les persones que més estimem? Tampoc ho escric perquè, de vegades —no sempre, sortosament— és molt pitjor tractar amb els familiars que volen servar la memòria dels artistes que amb els mateixos  artistes quan són vius.

A mi em sembla que el problema no és si l’artista és viu o és mort. És just el contrari: la cosa essencial és saber si el crític és viu o és mort, si és fiable o no. És a dir, si en comptes de momificar els artistes morts els sap portar al debat contemporani. O, reblant la hipòtesi, lamentar aquells crítics que són capaços de momificar fins i tot a un artista viu que acaba de fer l’exposició de la seva última obra. Perquè hi ha una tipus de crítica que, quan toca Miró, Dalí o Tàpies, per posar-los d’exemples pròxims, s’acosten a la interpretació museogràfica dels artistes, a encartonar-los com més aviat millor. Aquesta sembla la missió d’alguns museus i fundacions, o és la que alguns practiquen: agafar l’artista que ja ha mort i silenciar la càrrega distorsionadora que l’obra podia tenir en el seu temps bo i col·locant-los en una mena d'atemporalitat. I és que ja sabem que el temps, en art, sempre juga a favor de la comoditat.

Prefereixo aquell crític (ja m’enteneu, o analista o historiador) que pren Miró, Dalí o Tàpies, per seguir amb ells, i els sacseja per comprovar el debat que la seva obra pot mantenir amb els temps successius, amb els temps presents. L’artista mort pot ser molt menys agraït que un de viu si vols que deixi de ser un cadàver sagrat de la història de l’art.

Us semblarà una disquisició sense sentit, però per mi és un punt essencial del nostre camp. És la mirada actual (la del crític, la de la universitat, la del museu... la del públic, és clar) la que ha produir un sentit incessant i renovador a l’obra d’art. Si l’obra ho permet, és clar; si no, pot anar a dormir als magatzems del patrimoni. És una mica cansat aquesta divisió entre els morts i els vius, com si els qui vam començar la nostra trajectòria analítica parlant d’artistes que ja no hi eren, no fóssim capaços de fer-los dialogar amb els artistes dels nostres temps. O, viceversa, que els qui es barallen amb la creativitat contemporània no poguessin tenir armes per a fer-la debatre amb el passat artístic més llunyà.


En realitat, el millor que li pot passar a un crític d’art és treballar amb gent desagraïda, siguin vius o morts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”