Ves al contingut principal

Aquesta no és la meva independència!


Ha tornat a passar, està passant: hi ha un sector de la ciutadania catalana que mira cap a una altra banda quan a Catalunya es cometen injustícies. Per què? Sembla que aquestes injustícies es cometen per part del govern de la Generalitat, aquell que presumiblement ens ha de dur a la independència. I, aleshores, hi ha un nombre indeterminat de persones que, cap cots, justifiquen els fets, ja sigui de manera directa, amb argumentacions de baix calibre, o amb el seu silenci. I ja sabem que el silenci sempre és còmplice. Que consti que no parlo d’aquella massa anònima que mai no es pronuncia sobre res, em refereixo a aquells que a les xarxes socials, per exemple, opinen sobre moltes coses, que emfasitzen les injustícies quan es perpetren a un altre lloc, especialment a Espanya, però que callen quan el que passa a Catalunya pot embrutar el camí d’aquest procés que voldrien immaculat. Per alguns, sembla que el fi justifica o permet ignorar els mitjans. No és el meu cas. Jo sóc independentista, tant o més que qualsevol altre, però ho sóc per fer un país millor, no per mantenir-me en la brutícia dels claveguerams de l’Estat.

De què parlo? Ho sabeu prou bé. Sis mossos d’esquadra han estat condemnats per homicidi, un ciutadà va morir per la seva acció, uns altres mossos van intentar d’esborrar les proves d’aquests fets. Tot ha quedat diluït. No m’hi estenc, la premsa ho ha explicat aquests dies, l’Andreu Barnils ha fet un article rodó sobre el cas que podeu llegir aquí. Jo ja no vull entrar en el procediment judicial estroncat, amb els “cambalaches” vergonyosos que s’hi van produir. Només sé que, després de la sentència, s’ha sabut que aquestes persones, després dels dos anys de condemna, tornaran al cos policial. La mort de Juan Andrés Benítez els haurà sortit gairebé gratuïta. Encara més, el menyspreable Albert Batlle (un trànsfuga dels socialistes) va i llença aquesta estultícia: “En un estat de dret, la justícia, la imparteixen i la decideixen els tribunals i no les assemblees ni els moviments alternatius.” Una cosa és la llei, una altra cosa és impartir justícia i una altra és evitar que mai més un ciutadà sigui mort per l’acció d’un policia. O que mai més una dona pugui perdre un ull, també per culpa d’accions policials que els polítics (veritat, Felip Puig?) i els comandaments del moment van ignorar, ens van mentir i no hi ha hagut cap responsabilitat. I no se l’espera.

A mi tant me fa si aquells mossos parlaven català mentre atonyinaven el senyor Benítez o si el polícia que va llançar la bola que va fer perdre l’ull a l’Ester Quintana va cridar “foc” o “fuego”. A mi tant me fa si el trànsfuga Batlle ara és independentista o, simplement,  ara ho és i d’aquí un temps seria capaç de treballar per  un govern del PP, com solen fer els trànsfugues. A mi tant me fa si, com sospito, allò que ens van vendre, que els Mossos d’Esquadra seria un cos policial de proximitat, que parlaria català i tota la pesca, s’ha demostrat un fiasco. Jo vull una Catalunya amb una polícia democràtica, ben preparada, que se li exigeixi una molt millor preparació de la que es demana per entrar-hi (això ja fa temps que ho vaig explicar)... Però, sobretot, que se li exigeixen responsabilitats, als peons que cometen injustícies i als comandaments que els ho permeten i, pitjor i tot, que els encobreixen.


Jo sóc tan independentista com aquests que callen davant d’aquesta barbàrie. De fet, ho sóc més que ells, perquè penso que un dia alguna persona estimada pot trobar-se en situacions com l’Ester Quintana, com el Juan Andrés Benítez, com la Patricia Heras, com d’altres casos que no arriben als grans noticiaris. I, en aquest supòsit, de què haurà servit el “procés”? De què servirà ser independents si ens governen amb els mateixos tics autoritaris, amb la mateixa violència indiscriminada, amb la mateixa cobertura judicial que aquella que denunciàvem dels “grisos” o de la “benemérita”?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”