Ves al contingut principal

Aquesta no és la meva independència!


Ha tornat a passar, està passant: hi ha un sector de la ciutadania catalana que mira cap a una altra banda quan a Catalunya es cometen injustícies. Per què? Sembla que aquestes injustícies es cometen per part del govern de la Generalitat, aquell que presumiblement ens ha de dur a la independència. I, aleshores, hi ha un nombre indeterminat de persones que, cap cots, justifiquen els fets, ja sigui de manera directa, amb argumentacions de baix calibre, o amb el seu silenci. I ja sabem que el silenci sempre és còmplice. Que consti que no parlo d’aquella massa anònima que mai no es pronuncia sobre res, em refereixo a aquells que a les xarxes socials, per exemple, opinen sobre moltes coses, que emfasitzen les injustícies quan es perpetren a un altre lloc, especialment a Espanya, però que callen quan el que passa a Catalunya pot embrutar el camí d’aquest procés que voldrien immaculat. Per alguns, sembla que el fi justifica o permet ignorar els mitjans. No és el meu cas. Jo sóc independentista, tant o més que qualsevol altre, però ho sóc per fer un país millor, no per mantenir-me en la brutícia dels claveguerams de l’Estat.

De què parlo? Ho sabeu prou bé. Sis mossos d’esquadra han estat condemnats per homicidi, un ciutadà va morir per la seva acció, uns altres mossos van intentar d’esborrar les proves d’aquests fets. Tot ha quedat diluït. No m’hi estenc, la premsa ho ha explicat aquests dies, l’Andreu Barnils ha fet un article rodó sobre el cas que podeu llegir aquí. Jo ja no vull entrar en el procediment judicial estroncat, amb els “cambalaches” vergonyosos que s’hi van produir. Només sé que, després de la sentència, s’ha sabut que aquestes persones, després dels dos anys de condemna, tornaran al cos policial. La mort de Juan Andrés Benítez els haurà sortit gairebé gratuïta. Encara més, el menyspreable Albert Batlle (un trànsfuga dels socialistes) va i llença aquesta estultícia: “En un estat de dret, la justícia, la imparteixen i la decideixen els tribunals i no les assemblees ni els moviments alternatius.” Una cosa és la llei, una altra cosa és impartir justícia i una altra és evitar que mai més un ciutadà sigui mort per l’acció d’un policia. O que mai més una dona pugui perdre un ull, també per culpa d’accions policials que els polítics (veritat, Felip Puig?) i els comandaments del moment van ignorar, ens van mentir i no hi ha hagut cap responsabilitat. I no se l’espera.

A mi tant me fa si aquells mossos parlaven català mentre atonyinaven el senyor Benítez o si el polícia que va llançar la bola que va fer perdre l’ull a l’Ester Quintana va cridar “foc” o “fuego”. A mi tant me fa si el trànsfuga Batlle ara és independentista o, simplement,  ara ho és i d’aquí un temps seria capaç de treballar per  un govern del PP, com solen fer els trànsfugues. A mi tant me fa si, com sospito, allò que ens van vendre, que els Mossos d’Esquadra seria un cos policial de proximitat, que parlaria català i tota la pesca, s’ha demostrat un fiasco. Jo vull una Catalunya amb una polícia democràtica, ben preparada, que se li exigeixi una molt millor preparació de la que es demana per entrar-hi (això ja fa temps que ho vaig explicar)... Però, sobretot, que se li exigeixen responsabilitats, als peons que cometen injustícies i als comandaments que els ho permeten i, pitjor i tot, que els encobreixen.


Jo sóc tan independentista com aquests que callen davant d’aquesta barbàrie. De fet, ho sóc més que ells, perquè penso que un dia alguna persona estimada pot trobar-se en situacions com l’Ester Quintana, com el Juan Andrés Benítez, com la Patricia Heras, com d’altres casos que no arriben als grans noticiaris. I, en aquest supòsit, de què haurà servit el “procés”? De què servirà ser independents si ens governen amb els mateixos tics autoritaris, amb la mateixa violència indiscriminada, amb la mateixa cobertura judicial que aquella que denunciàvem dels “grisos” o de la “benemérita”?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …