Ves al contingut principal

012, CAPRABO AL TEU COSTAT... O QUAN LA GARCÍA MELERO ENS OBNUBILA.


De cop, ahir, algú de la família tenia encès el televisor i escolto de lluny la veu de l’Helena García Melero. M’espero allò de “012, la Generalitat al teu costat”, o la seva veu fent tertúlia amb els seus col·legues de TV3. Però, no. Resulta que una de les estrelles de la televisió catalana — “la nostra”, diuen—, ara també fa publicitat: un anunci dels supermercats Caprabo. Un anunci que està vinculat a la pròpia Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com podeu comprovar aquí. Espero que els responsables de l’ens algun dia ens expliquin els acords comercials a què arriben amb els nostres impostos. Però, ara, jo vull fer algunes consideracions sobre l’omnipresència de l’Helena García Melero.

1) Hi ha algú més sobre la capa de la terra catalana que sigui capaç de fer alguna de les feines que aquesta periodista porta a terme?

2)  És lògic que una dona (o un home, que això no va de gènere) acapari tantes funcions socials o comunicatives?

3) No dóna una imatge delirant que una presentadora de TV3 sigui qui faci campanyes institucionals per a la Generalitat de manera exclusiva?

4)  No confon al públic que ara, a més a més, faci un anunci d’uns supermercats?

5) Ella, no se n’adona que està abusant de la seva pròpia imatge? O que, llegit en forma passiva i còmica, ens assetja de manera despietada?

6) Si ella no se n’adona, la Generalitat o TV3 no hi hauria de posar remei i donar joc a d’altres persones?

7) En aquests moments en què la García Melero es fica en tots moments en la nostra quotidianitat, no hi ha més persones que pensin, com jo ja vaig manifestar, que no s’havia de fer públic que és tan amiga del President de la Generalitat que fins i tot les seves famílies passen dies d’agost junts?


Jo no sé si la Generalitat és al meu costat. El que sé és que l’Helena García Melero sí que és al meu costat... encara que no ho vulgui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”