divendres, 29 de gener de 2016

BROSSA I EL CIRC: LA POESIA EN ACCIÓ

                                               Joan Brossa (i Joan Miró) al Circ Cric, el 1981. (Fotos: Jesús Atienza)



Rescato un article que vaig publicar ja fa uns anys a la revista Zirkolika, en una secció fixa que portava sota el nom "El circ en les arts".

En el número anterior de Zirkolika en Cesc Martínez ressenyava l’espectacle Brossalobrossotdebrossat, una creació escènica de Carles Santos en la qual el músic i dramaturg reivindica la figura proteica de Joan Brossa. Potser és bon moment per a reflexionar sobre l’atenció que el poeta català va dedicar al circ. Una atenció que s’emmarca en la idea que el llenguatge circense no viu ―ni ha pogut fer-ho mai ni tan sols podrà intentar-ho en el futur― aïllat de la resta de les expressions culturals, tant de les d’arrels nobles com de les populars.

Hi ha persones que els molesta la presència d’aquests personatges cultes, en aquest cas, d’un poeta, que saben mirar el circ amb uns altres ulls i que sembla que l’entenen millor que molts dels seus coetanis.  Però la història de la cultura ens ensenya que aquests diguem-ne il·luminats  (Maiakovski, Gómez de la Serna, Picasso...) han aportat molt a la reconsideració de les formes artístiques més plebees, si se’m permet l’expressió. Sembla que la cosa es plantegi per als artistes de circ com a un dilema: viure permanentment en l’aplaudiment popular, assajant un número i executant-lo progressivament amb una més gran perícia o, a més  a més d’això, notar que la teva feina és valorada en els àmbits de la cultura il·lustrada? La faràndula com a simple diversió o com a forma cultural que pugui parangonar-se a les més altes manifestacions de la creació artística. Enfront de la sacralització de l’art, la reivindicació del paganisme.

Joan Brossa va ser un poeta de la paraula, un dramaturg rupturista, un artista objectual  ―i conceptual― de primera línia. Però també va optar per conciliar l’alta cultura i la cultura popular. I d’aquí que mantingués una ferma posició de defensa de llenguatges com la màgia, el music-hall, la revista, el cabaret, la pantomima i, és clar, el circ. En una taula rodona sobre Charlie Rivel en què Joan Brossa va participar durant la celebració del I Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, l'any 1984, el poeta sentenciava: "Els intel·lectuals ―els nostres intel·lectuals― consideren aquests gèneres perifèrics, com els pallassos, el circ, la prestidigitació... com subgèneres, com un art subnormal. I no arribarem enlloc si continuem així."

Ell, recordem-ho, entenia que en totes aquestes formes d’espectacle es produïa poesia. No una concepció de la poesia carrinclona i mel·líflua, sinó actes poètics dinàmics, embolcalladors, que no cerquen més ―ni menys― que la fascinació de l’espectador. La poesia en acció, en moviment, en gest... Per Brossa la poesia que emana o pot emanar dels escenaris o de les pistes de circ esdevé un acte majestuós, que compta amb la mateixa dignitat que una òpera de Wagner, un dels seus músics preferits.

Per què aquest interès de Brossa per allò que ell en deia arts parateatrals? Què uneix el circ amb la màgia, amb el music-hall, amb l’estriptís, amb una certa concepció del cinema? Em sembla que, dins de la poètica brossiana, allò que més l’atreia d’aquests espectacles és la seva antinarrativitat. Efectivament, el circ i els altres llenguatges que he esmentat no cerquen atrapar l’espectador en una cadena narrativa, ordenada i causal. Ben al contrari, aquests llenguatges es presenten com a manifestacions visuals o audiovisuals que plantegen un moment espectacular o una successió ―no narrativa― de moments espectaculars que, abans que res, busquen sorprendre i meravellar el públic. De forma genèrica, aquests espectacles privilegien la mostració teatral a través de l’acció més que no pas l’absorció de l’espectador en un univers diegètic, controlat i rigorós.

Brossa admirava aquestes manifestacions justament per aquest alt grau d’antinarrativitat: la sorpresa del truc del prestidigitador, la fascinació dels trapezistes volant pel cel, l’acte poètic en què es converteix una bona entrada de pallassos… Aquesta condició antinarrativa de les arts escèniques no estrictament verbals, el seu amic Sebastià Gasch la va expressar molts anys abans amb unes paraules que Brossa molt probablement hagués subscrit: "Teatre i music-hall. Heus ací dos antípodes. El teatre és la lògica. El music-hall, l'arbitrarietat. El teatre és el realisme. El music-hall, la ficció. El teatre és el previst, és l'esperat. El music-hall, la sorpresa, l'inesperat. El teatre és l'ahir. El music-hall, l'avui..."

L’avui, viure en el seu temps. Això és una de les coses que més preocupava el nostre personatge. És per això que Brossa no es va limitar a defensar en abstracte aquests llenguatges poc apreciats per les administracions i pel sistema cultural instituït. A més a més, ell va mantenir una actitud activa, involucrant-se amb alguns creadors catalans del seu moment i apuntant-se a la renovació que s’estava produint en el terreny circense des de mitjans dels anys setanta. Efectivament, un dels aspectes més fascinants de l’actitud de Brossa enfront del circ és que, també aquí, va buscar camins d’obertura  —i de ruptura— amb la tradició, com havia fet amb la poesia, amb la música, amb el teatre, amb les arts objectuals. Brossa no va caure en aquesta posició tan carrinclona de molts intel·lectuals que, defensors de la més alta modernitat en els seus terrenys de pensament o de creació,  s’acosten al circ amb aquella mirada nostàlgica que tan mal fa al circ. A Brossa li agradava el bon circ, també el bon circ clàssic, és clar. Però no es deixava corcar per les lectures enyorívoles del circ, aquelles lectures que venen a dir-nos que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, com deia la copla de Jorge Manrique.

I és que, la posició de Brossa envers el circ és important per la llavor de reconeixement al llenguatge  que va contribuir a plantar. Però també per la influència directa que va poder exercir en alguns professionals de l’espectacle circense o, més enllà, parateatral català. Alguns em dirien que, ben mirat, les seves idees no van arribar a quallar. I hi puc estar parcialment d’acord. No en va, era normal que a Brossa pocs l’entenguessin en el seu moment. Si de cas, ho van fer Hausson, Tortell Poltrona, Pep Bou i alguns ―pocs― més. No ho dic com a demèrit, això també passava en d’altres territoris de la cultura més benestants, per escriure-ho així. També hi hagué poetes, músics i intel·lectuals que no varen congeniar amb les seves posicions radicals. Noms? Des de Raimon fins a Pere Quart, des de Joaquim Molas fins a Joan Triadú. Però això no treu que la seva estela fos com un camí obert, desbrossat de traves, com va explicar Jordi Jané en la seva ponència en el congrés sobre Brossa que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró (recuperable en versió digital a internet) o com vam suggerir, ell i jo, en l’exposició “Circ contemporani català”.


Acabo. La funció dels intel·lectuals, dels poetes que s’acosten a uns fenòmens ja existents, i que hi veuen coses que d’altres encara no han percebut, és obrir portes que potser encara trigaran un temps a ser franquejades. Semblantment, Brossa va donar idees al circ, a la poesia escènica, moltes de les quals ja s’han posat en acció i moltes altres que, sens dubte, acabaran per germinar.

dimarts, 5 de gener de 2016

INSULTEU, INSULTEU... QUE LA RÀBIA NO US OFEGUI.




Que la CUP no ho ha fet bé? Que ha malgastat temps? D’acord, d’acord i d’acord. Si ho voleu així, que així sigui.

Que havia d’investir Mas de president tant sí com no? De cap de les maneres.

Aquests dies, els qui vam votar la CUP i hem defensat aquesta opció, ens hem sentit de tot. Hi ha gent que a les xarxes ha desbocat una ràbia digna de millor causa. Uns ho han fet de forma genèrica, o en contra dels dirigents de la formació política, uns altres han carregat contra els qui no volíem Mas de president i ho expressàvem públicament.  Primer eren nervis, després ha sortit el pitjor d’alguns, que han començat a insultar amb els més variats “arguments”.

Podeu continuar. No és que m’agradi, però continuo defensant aquesta opció i ja anuncio aquí que els tornaré a votar. I, perquè us enrabieu encara més, us diré que a les espanyoles vaig votar En Comú Podem. I, per acabar d’enrabiar-vos, proclamaré que a les pròximes eleccions catalanes m’agradaria que l’esquerra s’unís: la CUP i En Comú, sempre que els segons vagin més enllà de defensar el dret d’autodeterminació cosa que, si no fos que hi ha partits del sistema que neguen aquest dret, faria riure i tot. Sí, el meu somni polític és que al meu país guanyin els qui volen transformar la societat, no els qui volen fer-ne ajustaments i tripijocs. Tinc el dret a voler això? I, si el tinc, m’heu d’insultar?

Ja podeu insultar-me, doncs. Els qui dieu com a ofensa que els partidaris de la CUP volem un pacte amb els de l’Ada Colau, no heu entès res d’un sector de la societat catalana, tan independentista com vosaltres, però amb d’altres perspectives polítiques. (Fixeu-vos, jo no us insulto, no dic que les meves siguin millors que les vostres i, a partir d’aquí, no començo a ultratjar-vos, només constato que Junts x Sí no va treure prou vots per fer Mas president i d’això no en tenim la culpa els altres independentistes que no volíem Mas. Ras i curt.)

Em podeu insultar. Sabeu què passa? Que estic acostumat a perdre. Durant els 23 anys de Pujol sempre vaig perdre; durant els anys de govern de presidents socialistes, vaig perdre; quan Mas (el Mas que pactava amb Sánchez Camacho) va guanyar, jo vaig perdre. Sempre vaig perdre perquè jo votava opcions de canvi del sistema. És una utopia, ben segur, però és una utopia sobre una altra utopia, la de ser un país independent. Fer servir la paraula anticapitalista com a insult és, un altre cop, una broma que faria riure si no és que fa plorar. Ho vaig escriure l’altre dia a Vilaweb, en aquest article: “Després de tot el que ha passat al nostre país i al país veí (els banquers enriquits; la pèrdua de les preferents; els desnonaments; la corrupció als partits polítics; les retallades en sanitat, educació i cultura...) és pot ser procapitalista? Ho dieu de debò?”

Insulteu, insulteu... Jo sóc independentista i, alhora, sóc moltes altres coses. L’altre dia em van dir per la xarxa que jo (i tots els votants de la CUP) havíem malbaratat el somni d’un milió sis-cents mil catalans. Collons! Les ambicions polítiques, per mi, no pertanyen a l’àmbit de la il·lusió. O, almenys, no poden fornir-se només d’il·lusió. Jo també he anat a tots els onzes de setembre, no sé si amb il·lusió o per assolir col·lectivament una utopia. Abans que la il·lusió hi ha d’haver raó, criteris, posicionaments, cultura política. Sí, cultura política per veure que és lògic que la CUP no investeixi Mas perquè els seus projectes polítics són als antípodes. Em podeu insultar tot el que vulgueu, però vosaltres no sou més independentistes que jo. De fet, jo no diré que sóc més independentista que vosaltres, perquè respecto la vostra opció de vot, però sí que ho sóc des de molts abans que alguns dels qui vau votar CiU durant anys i anys i anys. (I que, alguns, rabiosos com esteu, no suporteu que Ada Colau guanyés l’alcaldia i llenceu sobre ella tota mena d’injúries, però callàveu amb Pujol, amb Fèlix Millet, amb Mas, amb Felip Puig, amb Boi Ruiz, amb Xavier Trias...)

Podeu defensar que Mas sigui president i que la CUP ho ha fet fatal. Deixeu-me que jo digui que, fent-ho desordenadament, han arribat a la coherència última: els independentistes d’esquerra (sí, anticapitalistes, antisistema, bruts i lletjos, insulteu, insulteu) mai no podien fer president un polític com Mas. Hi ha una diferència, però: jo no he insultat a ningú, no he recriminat que la gent votés a Junts x Sí. És evident que he expressat sempre que he pogut que no volia Mas de president, perquè ell s’ha pogut convertir en independentista, no sé quan ho ha fet (el setembre de 2012 encara es va reunir en Rajoy per pactar un nou sistema econòmic per Catalunya, dins de la Constitució que ara tan vexem), però li accepto. Però el seu passat, com el de cada persona, no el podem esborrar. Però als votants d’altres partits, als qui no heu pressionat gens perquè ERC o Lluís Llach o Raul Romeva moguessin fitxa, no us he dit mai res. En canvi, alguns de nosaltres hem rebut greuges permanentment.

La gent insulta per les xarxes socials; el gruix de la ràbia és tan gran que ja no pot diferenciar-se el que insulta la ideologia esquerranosa del que arremet amb el masclisme més retrògrad en contra d'algunes dones de la CUP per la seva indumentària o el seu “pentinat” (quina vergonya!), ja sigui un exdirectiu del Barça ja sigui un professor d’universitat (de nom Àlex de Jaureguizar, per ser més precisos, perquè la ràbia a la universitat s’ha d’eradicar abans que a qualsevol lloc). La fúria ha arribat també al periodisme; allà potser no s’insulta, però quan totes les opinions van en un mateix sentit i amb una parcialitat embravida, quasi és pitjor.

Quina pena que tants mitjans periodístics presumptament alternatius s’hagin convertit en simples murs de Facebook, desbocats també en la ràbia en contra de l’esquerra —sí, de l’esquerra de debò—, sense mirar de diferenciar les seves opcions personals de la seva missió de procurar als seus lectors raonaments per a l’anàlisi.

Acabo. I ho faig demanant perdó a qui se senti ofès perquè li digui que està enrabiat. Com que jo vull que em respectin, també vull respectar els altres, encara que la frase soni capellanesca. Els qui llegeixin això i tinguin ganes d’insultar-me, els demano que no ho facin. Primer, perquè si m’insulten, són ells que queden malament. I segon, perquè si en els meus cinquanta-set anys de vida mai no he votat a la dreta, seria una descortesia cap a mi mateix que ho comencés a fer a partir d’ara.

Visca Catalunya lliure... i justa!

Roma, 5 de gener de 2015.