diumenge, 21 de febrer de 2016

ARTISTES VIUS, CRÍTICS MORTS, o VICEVERSA


En l'últim número de la revista Bonart, que podeu trobar als punts de venda habituals, he publicat aquest text breu sobre l'art i la crítica. En el número, que té aquest interessant sumari, hi podeu trobar molts articles i reportatges sobre aquest món nostre, el de les arts visuals, tan deixat de la mà de... (Per cert, una menció especial al text del David G. Torres, amb aquest títol tan suggestiu: "L'art contemporani és reaccionari".)

La Montse Frisach, la Maria Palau i el Jaume Vidal estan portant a terme un seguit d’entrevistes a crítics d’art catalans a les pàgines d’El Punt Avui, els diumenges. Quan escric aquest text ja han sortit tretze respostes al seu qüestionari i sembla que volen arribar a unes cinquanta. Abans que la sèrie acabi, ja podem començar a felicitar-los per la iniciativa, i no ho dic per gremialisme, de debò; com a estricte lector, podem comprovar que, a partir d’un senzill temari, la veu de la crítica és profunda i, sobretot, diversa. Gràcies als companys per tenir la gosadia de creure que una professió sovint tan menyspreada té coses a dir.

Parteixo d’aquí per anar a un altre lloc. En l’entrevista que li feien al Ricard Mas fa uns diumenges, a la pregunta “Per quins artistes aposta?”, Mas responia: “Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de vegades, són molt desagraïts.” Més enllà que la resposta sigui divertida, no hi estic d’acord. I ho dic jo que, professionalment, he dedicat la meva trajectòria a artistes que no he conegut mai (Miró, Dalí, Chomón, Méliès...) o que he conegut menys del que hagués volgut (Nunes, Brossa...).

Escric que no hi estic d’acord, no perquè no admeti que, de vegades, el tracte amb alguns artistes sigui dificultós. Com no ho puc admetre si la relació amb els crítics mateix també ho és, tal com passa amb les persones que més estimem? Tampoc ho escric perquè, de vegades —no sempre, sortosament— és molt pitjor tractar amb els familiars que volen servar la memòria dels artistes que amb els mateixos  artistes quan són vius.

A mi em sembla que el problema no és si l’artista és viu o és mort. És just el contrari: la cosa essencial és saber si el crític és viu o és mort, si és fiable o no. És a dir, si en comptes de momificar els artistes morts els sap portar al debat contemporani. O, reblant la hipòtesi, lamentar aquells crítics que són capaços de momificar fins i tot a un artista viu que acaba de fer l’exposició de la seva última obra. Perquè hi ha una tipus de crítica que, quan toca Miró, Dalí o Tàpies, per posar-los d’exemples pròxims, s’acosten a la interpretació museogràfica dels artistes, a encartonar-los com més aviat millor. Aquesta sembla la missió d’alguns museus i fundacions, o és la que alguns practiquen: agafar l’artista que ja ha mort i silenciar la càrrega distorsionadora que l’obra podia tenir en el seu temps bo i col·locant-los en una mena d'atemporalitat. I és que ja sabem que el temps, en art, sempre juga a favor de la comoditat.

Prefereixo aquell crític (ja m’enteneu, o analista o historiador) que pren Miró, Dalí o Tàpies, per seguir amb ells, i els sacseja per comprovar el debat que la seva obra pot mantenir amb els temps successius, amb els temps presents. L’artista mort pot ser molt menys agraït que un de viu si vols que deixi de ser un cadàver sagrat de la història de l’art.

Us semblarà una disquisició sense sentit, però per mi és un punt essencial del nostre camp. És la mirada actual (la del crític, la de la universitat, la del museu... la del públic, és clar) la que ha produir un sentit incessant i renovador a l’obra d’art. Si l’obra ho permet, és clar; si no, pot anar a dormir als magatzems del patrimoni. És una mica cansat aquesta divisió entre els morts i els vius, com si els qui vam començar la nostra trajectòria analítica parlant d’artistes que ja no hi eren, no fóssim capaços de fer-los dialogar amb els artistes dels nostres temps. O, viceversa, que els qui es barallen amb la creativitat contemporània no poguessin tenir armes per a fer-la debatre amb el passat artístic més llunyà.


En realitat, el millor que li pot passar a un crític d’art és treballar amb gent desagraïda, siguin vius o morts.

dimarts, 9 de febrer de 2016

EMPRESONEM ELS EMPRESONADORS! EL TEATRE NO MATA



“Al riu que tot ho arranca l'anomenen violent, 
però ningú anomena violent el llit que l'oprimeix.”
                                                                                          Bertolt Brecht

El cas dels titellaires de Granada és la gota invisible que fa vessar un got que, per molts, és o volen que sigui també invisible, imperceptible. El de la llibertat de tota una societat. Aquí ja no podem al·legar  la llibertat d’expressió. La cosa és molt més greu que això. Es tracta de l’estultícia navegant a tota vela, suportada per tot un sistema polític en què el poder està en mans dels més pèrfids. Un poder que emana —posem-nos a tremolar!—, però, de la pròpia societat.

La policia espanyola, la fiscalia, l’audiència nacional posen en marxa la detenció immediata d’uns titellaires perquè treballen una ficció. Immediatament, la cort (o la cohort) del sistema aplaudeix l’empresonament, els tertulians bavegen de ràbia en contra de l’Ajuntament de Madrid, fins i tot l’alcaldessa de la capital espanyola titubeja i no sap dir allò que Ada Colau sí que és capaç de denunciar des del sentit comú: la injustícia si no el despropòsit de privar de llibertat dues persones per haver representat una obra teatral.

Tot aquest sistema castiga una ficció. És possible que jo mateix i tants d’altres que estan aixecant la seva veu en contra d’aquest empresonament dictatorial, estiguem incorrent en delictes per bé que ens limitem a utilitzar un mitjà, les paraules, amb què no podem fer mal real. Igual com els titellaires sempre han fet servir els fils dels seus ninots. Sí, el sistema castiga una ficció, però protegeix una realitat molt pitjor que la d’una funció de titelles: la corrupció al PP de València, la corrupció de Millet i dels Pujol a Catalunya, la corrupció del PP a Madrid, els banquers (Rato, Narcís Serra...) que s’han enriquit a costa de tots els ciutadans... No cal que m’estengui: els qui m’entenen, ja saben per on vaig, els qui viuen en la inòpia, s’hi mantindran. O com diu un personatge de Murakami, si no ho entenen sense dir-ho, tampoc no ho entendran encara que ho digui.

Empresonar la ficció és més fàcil que empresonar la realitat. Compten amb el silenci de la societat. Aquests dies, a la televisió estan ensenyant mítings o actes del PP on diverses personalitats cantaven fins fa poc les gràcies de la pèrfida Rita. He de dir que, personalment, això ja no m’irrita; el que resulta veritablement trist és comprovar que, quan Rajoy o Cospedal o Saenz de Santamaria s’exaltaven dient les bondats de la dona en qüestió, hi havia un públic enfervorit que aplaudia i enarborava senyeres amb la gavina dels estafadors. La massa amorfa que victorejava Rita Barberà, ara seria capaç d’anar a insultar-la si no fos que els de la gavina la resguarden. Aquesta massa no diu res sobre dos nois que perden la seva llibertat per haver fet una funció.

Aquella policia, aquell fiscal i aquell jutge (a qui l’Andreu Barnils ens va descobrir fa pocs dies) acusen d’enaltiment de terrorisme una funció de titelles. Però no diuen res del terrorisme real, del que exerceixen els corruptes i els dirigents polítics que li donen cobertura. El teatre no mata. La realitat, sí. Els titellaires, com tot el teatre, com tota expressió artística, pot denunciar una cosa, pot evidenciar una injustícia, pot reflectir els drames més pregons, però sempre serà ficció o representació. L'art pot ser dolent, però no enalteix res, com si fan els mítings protagonitzats per líders de partits corruptes. No, el teatre no mata. La realitat política espanyola, en canvi, ha provocat suïcidis reals quan la gent ho havia perdut tot amb els desnonaments, ha portat els immigrants a situacions inhumanes, la policia ha exercit el seu poder amb armes de debò (mai no hem d’oblidar l’ull de la Quintana)... Però ells no són empresonats. Els terroristes reals (els polítics, els periodistes que donen cobertura a les injustícies i la massa que es limita a aplaudir) tenen el poder de decidir quan posar a la presó dos treballadors de l’espectacle.

La sensació d’impotència és tràgica. La impunitat amb què passen aquestes coses em deixa perplex i profundament afligit. Ja fa temps que estem arrossegant casos en què una gran part de la societat no sap distingir entre la realitat i la representació d’una realitat. Però ara s’han creuat tots els límits possibles. No m’agraden les presons, però si cal que algú les ocupi, vull que ho facin els qui fan mal de debò, en la crua i puta realitat. No els qui es mouen en el territori de la faula i les pancartes que porten personatges imaginaris per més penoses que poguessin ser (si és que ho eren) les seves representacions.

Nota Bene: A la fotografia podem veure una manifestació per demanar l'excarcelació dels titellaires, però hi he posat una obra mítica de les arts escèniques catalanes, el "Mori el Merma". Aquesta polícia, els fisclas i els jutges d'ara potser la prohibirien, i haguessin enviat Joan Baixas i Joan Miró a la garjola.