Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig. Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes. I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada

EMMANILLATS! La fera espanyola desbocada

EMMANILLATS! La fera espanyola desbocada La setmana vinent l’Estat espanyol emmanillarà les institucions catalanes. Per tant, emmanillarà tots els catalans, tant els qui estem per la independència com els qui no. D’entre aquests últims, n’hi haurà que estaran contents, “Vivan las cadenas!”, cridaran eufòrics. Els ignorants no saben que quan es viola la llibertat d’un veí, tu també ets a punt de ser violat. Una altra cosa és que t’agradi. L’Estat espanyol emmanillarà els catalans més del que ja estàvem, uns i altres, tots. Però la fera està desbocada. I hem de reconèixer que hem tingut pocs recolzaments. D’Europa tampoc no podíem esperar gaire cosa, d’aquesta Europa que assassina per deixadesa o per acció directa la gent que vol venir al continent, aquells que fugen de la guerra i de la misèria i es troben amb l’oprobi més gran, el de l’opulència mesquina i autoritària. Per l’oligarquia europea, els independentistes som un mal similar al dels refugiats, volem trencar la

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals.  Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres: * el 67% de l'augment de nou

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

 1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell. 2.    Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres). 3.    Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya. 4.    Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal. 5.    Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica. 6.    Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant pa

SE'N DIU DEMOCRÀCIA. UN SÍ PER LA INDEPENDÈNCIA

Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir   la Catalunya que volem. Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré UN SÍ ROTUND L’1 D’OCTUBRE PER A UNA NOVA REPÚBLICA CATALANA (encara que alguns dels qui ens ha

ARTAUD, EN CATALÀ, ENS VIOLENTA LES VÍSCERES MÉS QUE MAI

Ahir, dia 10 de maig, van començar les activitats englobades en el BarriBrossa 2017 , aquest recurrent recordatori que Brossa no és un espectre, sinó un far que encara és present en la polièdrica creació catalana, sortosament present si tenim en compte la diguem-ne relaxació (la mol·lície) de tantes i tantes propostes que venen avalades per les institucions. I la primera activitat era la representació en català d'una obra fonamental d'un altre far de la cultura incòmoda, la creació del desassossec, Antonin Artaud: Per acabar amb el judici de Déu . Una representació de la companyia Teatre Kaddish / Nozomi 700  d'El Prat. Com podeu veure en la presentació de l'espectacle, aquí , la idea és reconstruir lliurement l'enregistrament radiofònic que el propi Artaud va fer per a la ràdio francesa a finals de 1947 i que, un cop enregistrat, el director de l'emissora va prohibir-ne la seva emissió. No sé si l'obra girarà o no, però de la representació d'ahir a

I CONFESS. HE IDO A ARCO, Y NO SÉ POR QUÉ

Sí, lo confieso. Este fin de semana he viajado a Madrid y he visitado la feria de arte. La feria. ¡Feria! Han pasado unas pocas horas y me pregunto: ¿por qué he ido allí? En realidad, la pregunta clave es: ¿qué hacía un tipo como yo en una feria —que quede subrayada la palabra— de arte si no tengo capital para poder comprar nada de lo que allí vi y me gustó (valor de uso)? Más aún: ¿si no tengo ningún sentido de la inversión financiera, del arte como valor de cambio, para qué me acerco a un sitio dónde venden arte? Podría argumentar que me sirvió para ver y hablar con muchos amigos, pero no sé si pagar un billete de tren y una noche de hotel es una buena excusa si a la gran mayoría de esos amigos los veo muy a menudo en mi tierra. De pequeño me acercaba a la Fira de Barcelona, recuerdo el Salón Náutico o el Salón del Automóvil, no para comprarme barcos y coches, sino porque en algunos stands nos regalaban gorras, globos, carpetas… Pero en ARCO nadie regala nada; yo ya lo