dilluns, 20 de febrer de 2017

KID TUNERO I LA BOXA: PER ENTRENDRE’NS UNA MICA MILLOR







































“Pocos como él sabían, al instante,  la energía que le quedaba en los músculos y el cerebro. Solo había un límite: la vida. Él sabia que cada vez que subía al ring se la jugaba.”
(Xavier Montanyà)

Quan treballes en la cultura del passat més o menys recent, t’apareixen fenòmens que avui dia comencen a ser apartats de la vida pública, de la cultura entesa com a la manifestació d’una societat en forma de coneixements, però també de costums, de pràctiques quotidianes, etc. Fenòmens com els toros, per exemple, foragitats ara de la vida col·lectiva per imposició legal. Que ningú no s’esveri! Sí, els toros són una salvatjada, però l’espectacle s’estava morint sol i s’ha accelerat la seva desaparició per motius estrictament estratègics. El problema és que quan les coses es perden per ordre governativa, no per l’estat natural de les coses, s’aconsegueix una cosa lògica (la prohibició contemporània del maltractament als animals), però també se n’aconsegueixen d’absurdes, com l’eliminació  de la iconografia taurina, la qual, agradi o faci enrabiar és tan important en la visualitat catalana (ho he escrit bé, catalana, no solament espanyola) del segle XX.

Un altre fenomen que ha estat exclòs de les societats catalana i espanyola és la boxa. Allò políticament correcte, aquesta mandanga que va venir dels Estats Units i que malauradament ens fa ser menys lliures, ha fet que, no solament hi hagi diaris que han decidit no donar informació sobre boxa (per tant, contribueixen a “desinformar” els seus lectors, ells sabran!), sinó que ha arribat a criminalitzar-se. Aquest moralisme de la societat és d’una hipocresia majúscula, però ja s’ho faran. Jo no he anat mai a un combat de boxa, però durant tot el segle XX ha estat una activitat que explica moltes coses de la nostra societat, i eliminar-la de cop, voler eliminar el seu passat, és contribuir al desconeixement de la nostra pròpia història.

Aquest exordi ve motivat per la publicació d’un llibre excepcional de Xavier Montanyà, Kid Tunero, el caballero del ring. Excepcional perquè no té cap pudor en rescatar de l’oblit, si no de la proscripció, el món de la boxa. I fer-ho amb una alta prestància literària i històrica. Llegint les seves pàgines m’hi he trobat reconegut en diversos plans o registres, els individuals, però també els col·lectius.

En primer lloc, com a historiador o analista de la cultura del segle XX. Montanyà recupera una atmosfera històrica ben real en la que la boxa no va ser una activitat esportiva en sentit estricte, va ser molt més. Les seves pàgines sobre Jack Johnson, per exemple, ens recorden la importància que el personatge va tenir en la Barcelona de la primera guerra mundial; importància social, més enllà dels combats que hagués realitzat durant la seva estada aquí, quan ja havia perdut el ceptre de campió mundial. Quan prepares estudis o exposicions sobre el passat, la boxa no fa més que visibiltzar un món on es barregen els baixos fons i el mercadeig financer. Especialment interessant és el recorregut que es fa de l’amistat entre Tunero i Ernst Hemingway, amistat d’algú que no dinamitava les trinxeres culturals, sinó que les apropava a través de la seva literatura i de la seva pròpia vida. En segon lloc, a títol estrictament individual, Montanyà rescata històries de l’Espanya del Franquisme que tothom que vivia en aquells anys coneix i reconeix. Tunero va ser l’entrenador de José Legrá, un personatge de l’star System d’aquells anys en què la cultura de masses, també la boxa, entrava de ple en les grans audiències.

Un llibre que és, alhora, una biografia de Kid Tunero: de la seva Cuba nativa a Barcelona; de París als Estats Units; de l’èxit a les penúries... Però com passa en els grans llibres, la història de Kid Tunero no deixa de ser una gran excusa per a parlar de les nostres, d’històries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada