Ves al contingut principal

KID TUNERO I LA BOXA: PER ENTRENDRE’NS UNA MICA MILLOR







































“Pocos como él sabían, al instante,  la energía que le quedaba en los músculos y el cerebro. Solo había un límite: la vida. Él sabia que cada vez que subía al ring se la jugaba.”
(Xavier Montanyà)

Quan treballes en la cultura del passat més o menys recent, t’apareixen fenòmens que avui dia comencen a ser apartats de la vida pública, de la cultura entesa com a la manifestació d’una societat en forma de coneixements, però també de costums, de pràctiques quotidianes, etc. Fenòmens com els toros, per exemple, foragitats ara de la vida col·lectiva per imposició legal. Que ningú no s’esveri! Sí, els toros són una salvatjada, però l’espectacle s’estava morint sol i s’ha accelerat la seva desaparició per motius estrictament estratègics. El problema és que quan les coses es perden per ordre governativa, no per l’estat natural de les coses, s’aconsegueix una cosa lògica (la prohibició contemporània del maltractament als animals), però també se n’aconsegueixen d’absurdes, com l’eliminació  de la iconografia taurina, la qual, agradi o faci enrabiar és tan important en la visualitat catalana (ho he escrit bé, catalana, no solament espanyola) del segle XX.

Un altre fenomen que ha estat exclòs de les societats catalana i espanyola és la boxa. Allò políticament correcte, aquesta mandanga que va venir dels Estats Units i que malauradament ens fa ser menys lliures, ha fet que, no solament hi hagi diaris que han decidit no donar informació sobre boxa (per tant, contribueixen a “desinformar” els seus lectors, ells sabran!), sinó que ha arribat a criminalitzar-se. Aquest moralisme de la societat és d’una hipocresia majúscula, però ja s’ho faran. Jo no he anat mai a un combat de boxa, però durant tot el segle XX ha estat una activitat que explica moltes coses de la nostra societat, i eliminar-la de cop, voler eliminar el seu passat, és contribuir al desconeixement de la nostra pròpia història.

Aquest exordi ve motivat per la publicació d’un llibre excepcional de Xavier Montanyà, Kid Tunero, el caballero del ring. Excepcional perquè no té cap pudor en rescatar de l’oblit, si no de la proscripció, el món de la boxa. I fer-ho amb una alta prestància literària i històrica. Llegint les seves pàgines m’hi he trobat reconegut en diversos plans o registres, els individuals, però també els col·lectius.

En primer lloc, com a historiador o analista de la cultura del segle XX. Montanyà recupera una atmosfera històrica ben real en la que la boxa no va ser una activitat esportiva en sentit estricte, va ser molt més. Les seves pàgines sobre Jack Johnson, per exemple, ens recorden la importància que el personatge va tenir en la Barcelona de la primera guerra mundial; importància social, més enllà dels combats que hagués realitzat durant la seva estada aquí, quan ja havia perdut el ceptre de campió mundial. Quan prepares estudis o exposicions sobre el passat, la boxa no fa més que visibiltzar un món on es barregen els baixos fons i el mercadeig financer. Especialment interessant és el recorregut que es fa de l’amistat entre Tunero i Ernst Hemingway, amistat d’algú que no dinamitava les trinxeres culturals, sinó que les apropava a través de la seva literatura i de la seva pròpia vida. En segon lloc, a títol estrictament individual, Montanyà rescata històries de l’Espanya del Franquisme que tothom que vivia en aquells anys coneix i reconeix. Tunero va ser l’entrenador de José Legrá, un personatge de l’star System d’aquells anys en què la cultura de masses, també la boxa, entrava de ple en les grans audiències.

Un llibre que és, alhora, una biografia de Kid Tunero: de la seva Cuba nativa a Barcelona; de París als Estats Units; de l’èxit a les penúries... Però com passa en els grans llibres, la història de Kid Tunero no deixa de ser una gran excusa per a parlar de les nostres, d’històries.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”