Ves al contingut principal

LLIÇONC ÈTIQUES, IMATGES COMBATIVES


Saffiyah Khan, 8 d'abril de 2017, a Birmingham, somriu davant d'un dels manifestants en contra de la islamització d'Anglaterra. Fotografia: Joe Giddens. 


Julia Pistolesi i Auriane Wirtz-Susin, el 23 d'octubre de 2012, a Marsella, enmig d'una manifestació en contra del matrimoni homosexual. Fotografia: Gérard Julien per l'agència France-Presse. 


Josephine Witt, 15 d'abril de 2015, a Frankfurt (seu del Banc Central Europeu), irromp en una conferència de premsa de Mario Draghi i llença confetti i un manifest en contra de la dictadura del BCE. No conec l'autor de la fotografia





Leisha Evans, 9 de juliol de 2016, a Baton Rouge, Lousiana (USA), en una protesta per la mort per part de la policía de dos ciutadans negres (Alan Sterling i Philando Castile). Fotògraf: Jonathan Bachman per Reuters.





Jan Rose Kasmir, el 21 d’octubre de 1967, a Washington, en el marc de les protestes per la participació nord-americana a la guerra de Vietnam. Fotògraf: Marc Riboud.





Tess Asplund, maig del 2016, a Borlänge (Suècia), enmig d’una manifestació neonazi. Fotògraf: David Lagerlöf. 




Louise Schneider, 11 d'abril de 2017, Berna, detinguda durant unes hores per la policia per haver escrit a la seu del Schweizerische Nationalbank (SNB) la frase: "Diners per a armes que maten." Fotògrafia: ap/Keystone.

Comentaris

  1. Davant d,aquestes fotografies, no sé si cal cap comentari. Parlen de la valentia de les dones, la potència de les accions petites,que no cal massa gent per a segons què, i que cal lluitar sempre

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”