Passa al contingut principal

ARTAUD, EN CATALÀ, ENS VIOLENTA LES VÍSCERES MÉS QUE MAI


Ahir, dia 10 de maig, van començar les activitats englobades en el BarriBrossa 2017, aquest recurrent recordatori que Brossa no és un espectre, sinó un far que encara és present en la polièdrica creació catalana, sortosament present si tenim en compte la diguem-ne relaxació (la mol·lície) de tantes i tantes propostes que venen avalades per les institucions.

I la primera activitat era la representació en català d'una obra fonamental d'un altre far de la cultura incòmoda, la creació del desassossec, Antonin Artaud: Per acabar amb el judici de Déu. Una representació de la companyia Teatre Kaddish / Nozomi 700  d'El Prat. Com podeu veure en la presentació de l'espectacle, aquí, la idea és reconstruir lliurement l'enregistrament radiofònic que el propi Artaud va fer per a la ràdio francesa a finals de 1947 i que, un cop enregistrat, el director de l'emissora va prohibir-ne la seva emissió. No sé si l'obra girarà o no, però de la representació d'ahir al magnífic espai escènic de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, en trec dues idees apressades.  (La fotografia no es correspon amb la representació a la que jo vaig assistir.)

La primera és que el text d'Artaud és d'una actualitat brutal. La violència que en el seu text original es percep respecte al seu temps, l'any 1947, és aquí i ara d'una solidesa que pots prendre i aprehendre. Artaud va viure aquell any amb unes tensions internes molt bèsties, més enllà de les seves pròpies tensions, del seu estat mental, que la societat qualifica de bogeria perquè estava i està incapacitada per a assumir aquell allau de sons guturals, d'idees desbocades, de propostes complexes si no críptiques. I ja sabem que quan la societat no entén una cosa, no la pot assimilar en la seva rutina depredadora, la margina a les presons, als manicomis o, en la seva vessant lleu, a alguns reductes culturals. L'any 1947, llegint algunes de les seves cartes i dels seus textos, veiem un Artaud enrabiat pel fracàs de tot allò que ell havia defensat des de jove, una revolució individual profunda de tots els membres de la societat, una revolta interna que havia de portar a enderrocar el sistema i els sistemes, els religiosos i els polítics. D'aquí la seva obsessiva al·lusió als americans, són ells qui havien llançat unes bombes que, lluny de canviar una civilització que havia permès la barbàrie nazi, reforçava un altre rostre d'aquella mateixa civilització.

Dic que el text, traduït al català per a l'ocasió, és d'una actualitat brutal. Ho és, en primer lloc, per sentir aquella veu profunda, aquell desassossec bassal en la nostra llengua, amb paraules que la societat catalana, tan educada, vol relegar a l'ús molt i molt privat i menys quan Artaud les usa en sentits de preclara incomoditat: la caca, els pets, la castració, els orificis del cos, el cos mateix com a problema, i Déu com a problema...  Però és d'actualitat, també, perquè tants anys després dels temps des dels que ens venen els vòmits literaris d'Artaud, ara dits i executats i coreografiats pels actors de la companyia Kaddish, no podem oblidar que la societat occidental es troba en una barbàrie que Artaud deploraria amb la mateixa contundència: Trump, Le Pen, però també Macron (sí, ja sé que no és el mateix en les formes, però mantindrà el sistema), Merkel, Rajoy, els refugiats, Síria, les polítiques indecents en migració, el masclisme (la castració artaudiana no s'ha produït), la deshumanització anunciada el segle XX en plena efervescència... i Déu (els Déus) encara presidint tota la hipocresia.

La segona reflexió és d'àmbit estrictament local. Abans que res dir que poder veure en una sala teatral catalana una peça que t'incomoda és fascinant. Ja tenim prou obres que, bones o dolentes, mantenen la poètica aristotèlica al peu de la lletra, que et volen commoure per la via d'uns personatges, d'unes situacions. Aquí, la força de la paraula s'usa per a interpel·lar-nos directament, no pots agafar-te a una història, a una interpretació narrativa, no pots ancorar-te en l'argument. Veient la representació no podia treure'm del cap, no solament Artaud, sinó algunes de les lucidíssimes reflexions de Jacques Rancière sobre l'alternativa que suposa el teatre d'Artaud (que la companyia crec que interpreta molt bé) a l'ancestral submissió de l'espectador, un cop més, a la comoditat.

Quan acaba l'obra, la companyia ens proposa un joc final, ens pregunten si nosaltres creiem que les ràdios públiques catalanes podrien emetre aquella peça (que ahir van enregistrar per a poder-la oferir de manera seriosa). Dic que és un joc perquè tots sabem que això és impossible: si la societat francesa va impedir l'any 1947 la seva emissió, amb Artaud mateix dient o cridant el seu text (aquí podeu escoltar el programa original), una societat que sortia de la invasió alemanya, que clamava per nous aires de llibertat, com podem arribar a pensar que la timorata societat catalana permeti que la veu d'Artaud arribi als oients del país? Si la ràdio i la televisió nacionals ens bombardegen amb programes ensucrats, còmodes, transigents amb tota la putrefacció que ens circumda, el cant visceral d'Artaud que ahir vaig escoltar mai no circularà pels mitjans públics. No fos cas que tots ens poséssim a cagar en plena via pública.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique