Passa al contingut principal

ARTAUD, EN CATALÀ, ENS VIOLENTA LES VÍSCERES MÉS QUE MAI


Ahir, dia 10 de maig, van començar les activitats englobades en el BarriBrossa 2017, aquest recurrent recordatori que Brossa no és un espectre, sinó un far que encara és present en la polièdrica creació catalana, sortosament present si tenim en compte la diguem-ne relaxació (la mol·lície) de tantes i tantes propostes que venen avalades per les institucions.

I la primera activitat era la representació en català d'una obra fonamental d'un altre far de la cultura incòmoda, la creació del desassossec, Antonin Artaud: Per acabar amb el judici de Déu. Una representació de la companyia Teatre Kaddish / Nozomi 700  d'El Prat. Com podeu veure en la presentació de l'espectacle, aquí, la idea és reconstruir lliurement l'enregistrament radiofònic que el propi Artaud va fer per a la ràdio francesa a finals de 1947 i que, un cop enregistrat, el director de l'emissora va prohibir-ne la seva emissió. No sé si l'obra girarà o no, però de la representació d'ahir al magnífic espai escènic de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, en trec dues idees apressades.  (La fotografia no es correspon amb la representació a la que jo vaig assistir.)

La primera és que el text d'Artaud és d'una actualitat brutal. La violència que en el seu text original es percep respecte al seu temps, l'any 1947, és aquí i ara d'una solidesa que pots prendre i aprehendre. Artaud va viure aquell any amb unes tensions internes molt bèsties, més enllà de les seves pròpies tensions, del seu estat mental, que la societat qualifica de bogeria perquè estava i està incapacitada per a assumir aquell allau de sons guturals, d'idees desbocades, de propostes complexes si no críptiques. I ja sabem que quan la societat no entén una cosa, no la pot assimilar en la seva rutina depredadora, la margina a les presons, als manicomis o, en la seva vessant lleu, a alguns reductes culturals. L'any 1947, llegint algunes de les seves cartes i dels seus textos, veiem un Artaud enrabiat pel fracàs de tot allò que ell havia defensat des de jove, una revolució individual profunda de tots els membres de la societat, una revolta interna que havia de portar a enderrocar el sistema i els sistemes, els religiosos i els polítics. D'aquí la seva obsessiva al·lusió als americans, són ells qui havien llançat unes bombes que, lluny de canviar una civilització que havia permès la barbàrie nazi, reforçava un altre rostre d'aquella mateixa civilització.

Dic que el text, traduït al català per a l'ocasió, és d'una actualitat brutal. Ho és, en primer lloc, per sentir aquella veu profunda, aquell desassossec bassal en la nostra llengua, amb paraules que la societat catalana, tan educada, vol relegar a l'ús molt i molt privat i menys quan Artaud les usa en sentits de preclara incomoditat: la caca, els pets, la castració, els orificis del cos, el cos mateix com a problema, i Déu com a problema...  Però és d'actualitat, també, perquè tants anys després dels temps des dels que ens venen els vòmits literaris d'Artaud, ara dits i executats i coreografiats pels actors de la companyia Kaddish, no podem oblidar que la societat occidental es troba en una barbàrie que Artaud deploraria amb la mateixa contundència: Trump, Le Pen, però també Macron (sí, ja sé que no és el mateix en les formes, però mantindrà el sistema), Merkel, Rajoy, els refugiats, Síria, les polítiques indecents en migració, el masclisme (la castració artaudiana no s'ha produït), la deshumanització anunciada el segle XX en plena efervescència... i Déu (els Déus) encara presidint tota la hipocresia.

La segona reflexió és d'àmbit estrictament local. Abans que res dir que poder veure en una sala teatral catalana una peça que t'incomoda és fascinant. Ja tenim prou obres que, bones o dolentes, mantenen la poètica aristotèlica al peu de la lletra, que et volen commoure per la via d'uns personatges, d'unes situacions. Aquí, la força de la paraula s'usa per a interpel·lar-nos directament, no pots agafar-te a una història, a una interpretació narrativa, no pots ancorar-te en l'argument. Veient la representació no podia treure'm del cap, no solament Artaud, sinó algunes de les lucidíssimes reflexions de Jacques Rancière sobre l'alternativa que suposa el teatre d'Artaud (que la companyia crec que interpreta molt bé) a l'ancestral submissió de l'espectador, un cop més, a la comoditat.

Quan acaba l'obra, la companyia ens proposa un joc final, ens pregunten si nosaltres creiem que les ràdios públiques catalanes podrien emetre aquella peça (que ahir van enregistrar per a poder-la oferir de manera seriosa). Dic que és un joc perquè tots sabem que això és impossible: si la societat francesa va impedir l'any 1947 la seva emissió, amb Artaud mateix dient o cridant el seu text (aquí podeu escoltar el programa original), una societat que sortia de la invasió alemanya, que clamava per nous aires de llibertat, com podem arribar a pensar que la timorata societat catalana permeti que la veu d'Artaud arribi als oients del país? Si la ràdio i la televisió nacionals ens bombardegen amb programes ensucrats, còmodes, transigents amb tota la putrefacció que ens circumda, el cant visceral d'Artaud que ahir vaig escoltar mai no circularà pels mitjans públics. No fos cas que tots ens poséssim a cagar en plena via pública.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…