Ves al contingut principal

ARTAUD, EN CATALÀ, ENS VIOLENTA LES VÍSCERES MÉS QUE MAI


Ahir, dia 10 de maig, van començar les activitats englobades en el BarriBrossa 2017, aquest recurrent recordatori que Brossa no és un espectre, sinó un far que encara és present en la polièdrica creació catalana, sortosament present si tenim en compte la diguem-ne relaxació (la mol·lície) de tantes i tantes propostes que venen avalades per les institucions.

I la primera activitat era la representació en català d'una obra fonamental d'un altre far de la cultura incòmoda, la creació del desassossec, Antonin Artaud: Per acabar amb el judici de Déu. Una representació de la companyia Teatre Kaddish / Nozomi 700  d'El Prat. Com podeu veure en la presentació de l'espectacle, aquí, la idea és reconstruir lliurement l'enregistrament radiofònic que el propi Artaud va fer per a la ràdio francesa a finals de 1947 i que, un cop enregistrat, el director de l'emissora va prohibir-ne la seva emissió. No sé si l'obra girarà o no, però de la representació d'ahir al magnífic espai escènic de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, en trec dues idees apressades.  (La fotografia no es correspon amb la representació a la que jo vaig assistir.)

La primera és que el text d'Artaud és d'una actualitat brutal. La violència que en el seu text original es percep respecte al seu temps, l'any 1947, és aquí i ara d'una solidesa que pots prendre i aprehendre. Artaud va viure aquell any amb unes tensions internes molt bèsties, més enllà de les seves pròpies tensions, del seu estat mental, que la societat qualifica de bogeria perquè estava i està incapacitada per a assumir aquell allau de sons guturals, d'idees desbocades, de propostes complexes si no críptiques. I ja sabem que quan la societat no entén una cosa, no la pot assimilar en la seva rutina depredadora, la margina a les presons, als manicomis o, en la seva vessant lleu, a alguns reductes culturals. L'any 1947, llegint algunes de les seves cartes i dels seus textos, veiem un Artaud enrabiat pel fracàs de tot allò que ell havia defensat des de jove, una revolució individual profunda de tots els membres de la societat, una revolta interna que havia de portar a enderrocar el sistema i els sistemes, els religiosos i els polítics. D'aquí la seva obsessiva al·lusió als americans, són ells qui havien llançat unes bombes que, lluny de canviar una civilització que havia permès la barbàrie nazi, reforçava un altre rostre d'aquella mateixa civilització.

Dic que el text, traduït al català per a l'ocasió, és d'una actualitat brutal. Ho és, en primer lloc, per sentir aquella veu profunda, aquell desassossec bassal en la nostra llengua, amb paraules que la societat catalana, tan educada, vol relegar a l'ús molt i molt privat i menys quan Artaud les usa en sentits de preclara incomoditat: la caca, els pets, la castració, els orificis del cos, el cos mateix com a problema, i Déu com a problema...  Però és d'actualitat, també, perquè tants anys després dels temps des dels que ens venen els vòmits literaris d'Artaud, ara dits i executats i coreografiats pels actors de la companyia Kaddish, no podem oblidar que la societat occidental es troba en una barbàrie que Artaud deploraria amb la mateixa contundència: Trump, Le Pen, però també Macron (sí, ja sé que no és el mateix en les formes, però mantindrà el sistema), Merkel, Rajoy, els refugiats, Síria, les polítiques indecents en migració, el masclisme (la castració artaudiana no s'ha produït), la deshumanització anunciada el segle XX en plena efervescència... i Déu (els Déus) encara presidint tota la hipocresia.

La segona reflexió és d'àmbit estrictament local. Abans que res dir que poder veure en una sala teatral catalana una peça que t'incomoda és fascinant. Ja tenim prou obres que, bones o dolentes, mantenen la poètica aristotèlica al peu de la lletra, que et volen commoure per la via d'uns personatges, d'unes situacions. Aquí, la força de la paraula s'usa per a interpel·lar-nos directament, no pots agafar-te a una història, a una interpretació narrativa, no pots ancorar-te en l'argument. Veient la representació no podia treure'm del cap, no solament Artaud, sinó algunes de les lucidíssimes reflexions de Jacques Rancière sobre l'alternativa que suposa el teatre d'Artaud (que la companyia crec que interpreta molt bé) a l'ancestral submissió de l'espectador, un cop més, a la comoditat.

Quan acaba l'obra, la companyia ens proposa un joc final, ens pregunten si nosaltres creiem que les ràdios públiques catalanes podrien emetre aquella peça (que ahir van enregistrar per a poder-la oferir de manera seriosa). Dic que és un joc perquè tots sabem que això és impossible: si la societat francesa va impedir l'any 1947 la seva emissió, amb Artaud mateix dient o cridant el seu text (aquí podeu escoltar el programa original), una societat que sortia de la invasió alemanya, que clamava per nous aires de llibertat, com podem arribar a pensar que la timorata societat catalana permeti que la veu d'Artaud arribi als oients del país? Si la ràdio i la televisió nacionals ens bombardegen amb programes ensucrats, còmodes, transigents amb tota la putrefacció que ens circumda, el cant visceral d'Artaud que ahir vaig escoltar mai no circularà pels mitjans públics. No fos cas que tots ens poséssim a cagar en plena via pública.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habita…