Passa al contingut principal

SE'N DIU DEMOCRÀCIA. UN SÍ PER LA INDEPENDÈNCIA











Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir  la Catalunya que volem.

Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré UN SÍ ROTUND L’1 D’OCTUBRE PER A UNA NOVA REPÚBLICA CATALANA (encara que alguns dels qui ens han de guiar cap a endavant em mereixin tan poc respecte). I espero que els qui no estiguin d’acord amb mi votin un NO tan rotund com el meu (molts d’ells, amics meus, a pesar que són conscients de les malures dels qui han governat i governen Espanya).

Jo sóc independentista. Però abans que això sóc demòcrata. Sóc tan demòcrata que, amb l’edat provecta que arrossego, mai no he guanyat cap votació ni municipal ni autonòmica ni estatal, i ho he acceptat amb normalitat. Sempre he estat en minoria, ai las! Fixeu-vos en un detall: jo mai no he volgut ser espanyol i sempre ho he estat, i de moment ho sóc. Però mai no he rebentat res, he entès que la majoria de la societat en què visc ha optat per altres camins, ja fossin autonomistes, espanyolistes, capitalistes, neocapitalistes... i que les meves opcions tenien menys implantació. Mai no he guanyat, ras i curt.

Per tant, ara és l’hora dels demòcrates de debò, dels que vulguin votar Sí o dels que vulguin votar NO. Però que vulguin votar. I que lluitin per a poder fer-ho, perquè els qui tenen por que pugui guanyar el sí ho voldran impedir. I aleshores hauríem d’anar tots junts, els del sí i els del no, per defensar el referèndum. Què més legítim que saber què pensen els ciutadans de Catalunya, tots ells, una dona igual a un vot, un home igual a un vot, sense quotes de representació, sense la intermediació dels partits? Jo defensaré el referèndum per sobre de tot.


I un cop defensat el referèndum, si els antidemòcrates no ens ho impedeixen, acceptaré el resultat, òbviament. I, aleshores em sorgeix una pregunta íntima i il·lusionant: Jo que sempre he fet de demòcrata en la pèrdua, podré ser demòcrata en la possible victòria? Perquè si guanyés el SÍ, molts conciutadans acostumats a guanyar, a votar les opcions més còmodes sabran en pròpia pell, com sabem tants de nosaltres per la nostra història, que ser demòcrata en la derrota, en la minoria, és el que distingeix les democràcies de debò.

Comentaris

  1. La qüestió del referèndum posa també sobre el mapa social català a una bona part de ciutadans, entre els quals involuntàriament m'hi trobo, als que se'ls hi fa difícil posicionar-se. Tant debò estigués entusiasmat en participar-hi amb un sí o amb un no, si darrera d'aquesta decisió (a Espanya o a una república catalana), hi hagués una voluntat política de construïr una comunitat més solidària, un país valent amb polítiques més incisives que servissin per posar fre a l'especulació i a les injustícies que quasi tots patim. Però sembla que ara no és aquest el debat. Ens mirem tot el que passa i no ens sentim capaços de formar part, de participar-hi. Potser som nosaltres també uns derrotats de la democràcia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfred. No participar ja és una derrota. Cal arriscar-se i anar endavant. És una oportunitat de caviar les coses i construir aquesta societat que voldríem. Una oportunitat vol dir que pot sortir bé o no. Però si no s'intenta segur que hem perdut.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique