Ves al contingut principal

SE'N DIU DEMOCRÀCIA. UN SÍ PER LA INDEPENDÈNCIA











Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir  la Catalunya que volem.

Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré UN SÍ ROTUND L’1 D’OCTUBRE PER A UNA NOVA REPÚBLICA CATALANA (encara que alguns dels qui ens han de guiar cap a endavant em mereixin tan poc respecte). I espero que els qui no estiguin d’acord amb mi votin un NO tan rotund com el meu (molts d’ells, amics meus, a pesar que són conscients de les malures dels qui han governat i governen Espanya).

Jo sóc independentista. Però abans que això sóc demòcrata. Sóc tan demòcrata que, amb l’edat provecta que arrossego, mai no he guanyat cap votació ni municipal ni autonòmica ni estatal, i ho he acceptat amb normalitat. Sempre he estat en minoria, ai las! Fixeu-vos en un detall: jo mai no he volgut ser espanyol i sempre ho he estat, i de moment ho sóc. Però mai no he rebentat res, he entès que la majoria de la societat en què visc ha optat per altres camins, ja fossin autonomistes, espanyolistes, capitalistes, neocapitalistes... i que les meves opcions tenien menys implantació. Mai no he guanyat, ras i curt.

Per tant, ara és l’hora dels demòcrates de debò, dels que vulguin votar Sí o dels que vulguin votar NO. Però que vulguin votar. I que lluitin per a poder fer-ho, perquè els qui tenen por que pugui guanyar el sí ho voldran impedir. I aleshores hauríem d’anar tots junts, els del sí i els del no, per defensar el referèndum. Què més legítim que saber què pensen els ciutadans de Catalunya, tots ells, una dona igual a un vot, un home igual a un vot, sense quotes de representació, sense la intermediació dels partits? Jo defensaré el referèndum per sobre de tot.


I un cop defensat el referèndum, si els antidemòcrates no ens ho impedeixen, acceptaré el resultat, òbviament. I, aleshores em sorgeix una pregunta íntima i il·lusionant: Jo que sempre he fet de demòcrata en la pèrdua, podré ser demòcrata en la possible victòria? Perquè si guanyés el SÍ, molts conciutadans acostumats a guanyar, a votar les opcions més còmodes sabran en pròpia pell, com sabem tants de nosaltres per la nostra història, que ser demòcrata en la derrota, en la minoria, és el que distingeix les democràcies de debò.

Comentaris

  1. La qüestió del referèndum posa també sobre el mapa social català a una bona part de ciutadans, entre els quals involuntàriament m'hi trobo, als que se'ls hi fa difícil posicionar-se. Tant debò estigués entusiasmat en participar-hi amb un sí o amb un no, si darrera d'aquesta decisió (a Espanya o a una república catalana), hi hagués una voluntat política de construïr una comunitat més solidària, un país valent amb polítiques més incisives que servissin per posar fre a l'especulació i a les injustícies que quasi tots patim. Però sembla que ara no és aquest el debat. Ens mirem tot el que passa i no ens sentim capaços de formar part, de participar-hi. Potser som nosaltres també uns derrotats de la democràcia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfred. No participar ja és una derrota. Cal arriscar-se i anar endavant. És una oportunitat de caviar les coses i construir aquesta societat que voldríem. Una oportunitat vol dir que pot sortir bé o no. Però si no s'intenta segur que hem perdut.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…