Passa al contingut principal

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.



Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.

Perquè aquest és el primer que trobo a faltar en els comentaris que llegeixo: que les víctimes haurien de ser la nostra primera preocupació. O ocupació. Ni que sigui amb el silenci. Hi ha vegades que no dir res és el millor homenatge que podem fer. Mai no instrumentalitzar-les. Elles no saben perquè han mort, perquè estan ferides, perquè han presenciat uns fets tan salvatges, perquè s’han quedat sense uns éssers estimats. I no han mort o no han patit, això és evident, almenys per mi, perquè a Catalunya estiguem vivint un procés polític cap a la independència. En els dos sentits de l’afirmació. És repugnant el que han fet i dit molts polítics i periodistes, catalans i espanyols, volent relacionar la voluntat independentista d’una part de la població catalana amb la massacre violenta. O aquells altres que ho han lligat amb el debat sobre el turisme a Barcelona, quina idiotesa! Però tampoc no m’agrada llegir o veure imatges d’amics o coneguts (o només llegits) que s’aprofiten d’aquella repugnància per a instrumentalitzar, ells també, a les víctimes. No hi posem banderes, sisplau, ni unes ni altres, en aquests fets. Tornem a la lluita política, a la reivindicació de la democràcia pura, que puguem votar si Catalunya serà un nou Estat o no. Però no ens taquem de la sang de tota aquella gent innocent.

M’espanta la islamofòbia, com m’espanten totes les fòbies. Avui mateix, hem dinat a Cahors, al sud de França, i ha vingut un cambrer per mostrar la seva solidaritat amb nosaltres, en saber que érem “espanyols”. Ho hem rebut amb satisfacció, però l’home s’ha anat excitant per acabar dient que ell agafaria tots els familiars dels autors dels atemptats i els llançaria al mar. Quina pena! Un lepenista convençut. Sí, cap fòbia no arreglarà els atacs, la violència indiscriminada que es viuen en els països àrabs o al món occidental. Però alguns també tenim l’obligació d’advertir sense fòbies que les religions són un problema, totes les religions. Que la raó ens ha de portar a solucions polítiques (acabar amb les guerres interessades del capitalisme, la venda d’armes, etcètera), a solucions econòmiques i igualitàries, però no podem deixar passar per alt que hi ha moltes persones que es deixen seduir per comportaments irracionals, per creences desraonades (no menjar segons què perquè ho diu un llibre, vestir d’una manera determinada perquè la fe o els intèrprets de la fe hi obliguen...). Cap religió no és la solució, són una part important dels problemes. I això va per tots, per catòlics, musulmans, protestants i tot el que tingui que veure amb la fe, que és el contrari del pensament. (El corol·lari de tot això és una pregunta important: què collovaris significa fer una missa catòlica en homenatge a la víctimes? I què hi feien les autoritats catalanes allà? Sabem que totes les víctimes eren catòliques? No som en un Estat laic? Per aquí comença una part, per ínfima que sigui, del problema.)

El que ha passat és molt greu. Però abans de tirar les culpes cap a unes altres bandes, no hauríem de preguntar-nos perquè nois que vivien a Ripoll (el bressol de Catalunya) o a d’altres llocs de Catalunya han estat capaços de sembrar aquest terror? Abans de mirar-nos el melic i dir que ha estat emocionant la resposta del poble català, i dels Mossos i del govern i dels taxistes, que no dic que no sigui així, és molt preocupant que, pel que sembla, han estat uns catalans els qui ens han portat a aquest estadi de les coses. Jo no tinc cap resposta, m’agradaria tant tenir-ne ni que fos una intuïció, però no és així. Però la pregunta ens l’hem de fer, i la criminalització o la fòbia no ens donarà cap argumentació. Les morts les han comès uns catalans, no uns milicians vinguts de fora.

Tampoc no sé avaluar si la resposta dels Mossos ha estat tan meritòria com els catalans que he llegit manifesten. Tinc la impressió que aquest sobtat entusiasme per la policia catalana és, també, un arma política que s’esgrimeix en contra d’Espanya i, en conseqüència, fent ús pervers de les víctimes. No dic que no hagin actuat bé, tampoc no dic el contrari. No ho dic perquè no ho podem dir, en realitat, totes les informacions que han anat donant  sobre els atacs són confuses i contradictòries. I hi ha coses que no sabem i que, probablement, mai no sabrem. Potser han fet molt bé la seva feina. I malgrat això les imatges de com maten a un home a Cambrils, un home que s’aixeca i a qui tornen a disparar em remouen l’estómac. Diuen que portava un cinturó de bombes falses. No ho sé.

Sóc tot dubtes. Corprès per tot el que ha passat i tot el que s’ha dit (i el que s’ha deixat de dir), tinc la intuïció que, com més aviat millor, el Pla de l’Os de les Rambles ha de tornar a estar presidit pel mural de Miró. Que a ningú no se li acudeixi fer un monument a les Rambles, que tornem a la normalitat. Ara, això sí, recordant sempre que allà (i a Cambrils) van morir unes persones que han estat víctimes de les injustícies del capitalisme, de les guerres provocades pels poderosos i, malauradament, per uns joves catalans cegats per una interpretació obscena de les creences religioses, aquest mal que ha presidit la història de la humanitat.

Comentaris

  1. Hola! M'ha agrada molt aquest teu escrit que he trobat a fb. Penso el mateix, però, lamentablement, crec que som minoria els que pensem així. Endenvant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…