Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és
clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar
en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats
i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i
Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El
que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el
que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem
poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan
gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat
a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té
raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra,
no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins
i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el primer que trobo a faltar
en els comentaris que llegeixo: que les víctimes haurien de ser la nostra
primera preocupació. O ocupació. Ni que sigui amb el silenci. Hi ha vegades que
no dir res és el millor homenatge que podem fer. Mai no instrumentalitzar-les.
Elles no saben perquè han mort, perquè estan ferides, perquè han presenciat uns
fets tan salvatges, perquè s’han quedat sense uns éssers estimats. I no han
mort o no han patit, això és evident, almenys per mi, perquè a Catalunya
estiguem vivint un procés polític cap a la independència. En els dos sentits de
l’afirmació. És repugnant el que han fet i dit molts polítics i periodistes,
catalans i espanyols, volent relacionar la voluntat independentista d’una part
de la població catalana amb la massacre violenta. O aquells altres que ho han
lligat amb el debat sobre el turisme a Barcelona, quina idiotesa! Però tampoc
no m’agrada llegir o veure imatges d’amics o coneguts (o només llegits) que
s’aprofiten d’aquella repugnància per a instrumentalitzar, ells també, a les
víctimes. No hi posem banderes, sisplau, ni unes ni altres, en aquests fets.
Tornem a la lluita política, a la reivindicació de la democràcia pura, que
puguem votar si Catalunya serà un nou Estat o no. Però no ens taquem de la sang
de tota aquella gent innocent.
M’espanta la islamofòbia, com m’espanten totes
les fòbies. Avui mateix, hem dinat a Cahors, al sud de França, i ha vingut un
cambrer per mostrar la seva solidaritat amb nosaltres, en saber que érem
“espanyols”. Ho hem rebut amb satisfacció, però l’home s’ha anat excitant per
acabar dient que ell agafaria tots els familiars dels autors dels atemptats i
els llançaria al mar. Quina pena! Un lepenista convençut. Sí, cap fòbia no
arreglarà els atacs, la violència indiscriminada que es viuen en els països
àrabs o al món occidental. Però alguns també tenim l’obligació d’advertir sense
fòbies que les religions són un problema, totes les religions. Que la raó ens
ha de portar a solucions polítiques (acabar amb les guerres interessades del
capitalisme, la venda d’armes, etcètera), a solucions econòmiques i
igualitàries, però no podem deixar passar per alt que hi ha moltes persones que
es deixen seduir per comportaments irracionals, per creences desraonades (no
menjar segons què perquè ho diu un llibre, vestir d’una manera determinada
perquè la fe o els intèrprets de la fe hi obliguen...). Cap religió no és la
solució, són una part important dels problemes. I això va per tots, per
catòlics, musulmans, protestants i tot el que tingui que veure amb la fe, que
és el contrari del pensament. (El corol·lari de tot això és una pregunta
important: què collovaris significa fer una missa catòlica en homenatge a la víctimes?
I què hi feien les autoritats catalanes allà? Sabem que totes les víctimes eren
catòliques? No som en un Estat laic? Per aquí comença una part, per ínfima que
sigui, del problema.)
El que ha passat és molt greu. Però abans de
tirar les culpes cap a unes altres bandes, no hauríem de preguntar-nos perquè
nois que vivien a Ripoll (el bressol de Catalunya) o a d’altres llocs de
Catalunya han estat capaços de sembrar aquest terror? Abans de mirar-nos el
melic i dir que ha estat emocionant la resposta del poble català, i dels Mossos
i del govern i dels taxistes, que no dic que no sigui així, és molt preocupant
que, pel que sembla, han estat uns catalans els qui ens han portat a aquest
estadi de les coses. Jo no tinc cap resposta, m’agradaria tant tenir-ne ni que
fos una intuïció, però no és així. Però la pregunta ens l’hem de fer, i la
criminalització o la fòbia no ens donarà cap argumentació. Les morts les han
comès uns catalans, no uns milicians vinguts de fora.
Tampoc no sé avaluar si la resposta dels
Mossos ha estat tan meritòria com els catalans que he llegit manifesten. Tinc
la impressió que aquest sobtat entusiasme per la policia catalana és, també, un
arma política que s’esgrimeix en contra d’Espanya i, en conseqüència, fent ús
pervers de les víctimes. No dic que no hagin actuat bé, tampoc no dic el
contrari. No ho dic perquè no ho podem dir, en realitat, totes les informacions
que han anat donant sobre els atacs són
confuses i contradictòries. I hi ha coses que no sabem i que, probablement, mai
no sabrem. Potser han fet molt bé la seva feina. I malgrat això les imatges de
com maten a un home a Cambrils, un home que s’aixeca i a qui tornen a disparar
em remouen l’estómac. Diuen que portava un cinturó de bombes falses. No ho sé.
Sóc tot dubtes. Corprès per tot el que ha
passat i tot el que s’ha dit (i el que s’ha deixat de dir), tinc la intuïció
que, com més aviat millor, el Pla de l’Os de les Rambles ha de tornar a estar
presidit pel mural de Miró. Que a ningú no se li acudeixi fer un monument a les
Rambles, que tornem a la normalitat. Ara, això sí, recordant sempre que allà (i
a Cambrils) van morir unes persones que han estat víctimes de les injustícies
del capitalisme, de les guerres provocades pels poderosos i, malauradament, per
uns joves catalans cegats per una interpretació obscena de les creences
religioses, aquest mal que ha presidit la història de la humanitat.
Hola! M'ha agrada molt aquest teu escrit que he trobat a fb. Penso el mateix, però, lamentablement, crec que som minoria els que pensem així. Endenvant.
ResponElimina