Ves al contingut principal

EMMANILLATS! La fera espanyola desbocada




EMMANILLATS!

La fera espanyola desbocada


La setmana vinent l’Estat espanyol emmanillarà les institucions catalanes. Per tant, emmanillarà tots els catalans, tant els qui estem per la independència com els qui no. D’entre aquests últims, n’hi haurà que estaran contents, “Vivan las cadenas!”, cridaran eufòrics. Els ignorants no saben que quan es viola la llibertat d’un veí, tu també ets a punt de ser violat. Una altra cosa és que t’agradi.

L’Estat espanyol emmanillarà els catalans més del que ja estàvem, uns i altres, tots. Però la fera està desbocada. I hem de reconèixer que hem tingut pocs recolzaments. D’Europa tampoc no podíem esperar gaire cosa, d’aquesta Europa que assassina per deixadesa o per acció directa la gent que vol venir al continent, aquells que fugen de la guerra i de la misèria i es troben amb l’oprobi més gran, el de l’opulència mesquina i autoritària. Per l’oligarquia europea, els independentistes som un mal similar al dels refugiats, volem trencar la seva hegemonia malaltissa, la del diner.

La fera espanyola està desbocada. Hi ha hagut molts espanyols que ens han fet costat, però a títol individual, i els ho haurem d’agrair tota la vida. Però, quina pena!, les institucions espanyoles han fet costat al poder postfranquista. I aquell partit que es diu socialista permetrà i participarà en l’emmanillament, com ja ha fet fins ara. I dins de Catalunya, alguns que es deien d’esquerres, callaran o aplaudiran d’amagatotis la repressió. Ho faran amb petits discursos que semblaran vinguts del marxisme-leninisme, però hauran oblidat, mesquinament, la seva obligació d’estar al costat dels oprimits, dels castigats per voler conèixer l'opció majoritària dels catalans, d'uns i d'altres, de tots.

I què farem? Resistir. Si algú es pensa que una comunitat transversal com la catalana defallirà, és que són tan obtusos com tots els covards que, amb la que està caient, encara citen Pujol i la dreta catalana com a excusa per a no posicionar-se davant de la fera. Quanta ignomínia! Quanta desraó! Per fer veure que estan en contra de la burgesia catalana, s’alien amb la fera parafeixista. Ells, que no van fer res per obtenir un referèndum plenament democràtic, ara es queixen de les garanties del procés. Cecs i sords, no han anat a mobilitzar-se al carrer, on convivim gent de tota condició social, de diversos orígens geogràfics i amb objectius ideològics molt diferents per reclamar democràcia.

Si els meus pares em van educar, enmig del franquisme, en llengua catalana per a fer una societat més justa, ara, els fills d’aquell règim dictatorial i els seus adlàters (i els qui callen) no aconseguiran tombar el clam d’una societat que vol decidir el seu futur.

Ningú no sap com actuarà la fera, sabem que ho farà despòticament (com ja ho ha fet als tribunals i als carrers, colpejant i empresonant gent pacífica).  Però el que més em preocupa no és això. El que m’amoïna és quina ha de ser la nostra resposta. La resistència, ja ho sé. Però, quina? Amb la fera passejant-se per les nostres institucions i pels nostres carrers, hem de seguir fent la nostra feina com si no passés res? Hem de deixar de fer classes a la universitat? O hem d’anar als llocs de treball per a revoltar les consciències democràtiques d’aquells que encara no estiguin arrossegats per l’abúlia i la roïnesa? Hem de continuar anant a les inauguracions (pomposes o no) del món de l’art? Jo sé que no hem de deixar de treballar, cadascú amb les nostres coses, per evitar que algun d’aquests facinerosos ens vulgui prendre alguna de les conquestes que hem aconseguit, a pesar dels enemics i, més encara, a pesar dels amics. Però els temps són incerts i cal rumiar bé les respostes que donarem.

Perquè emmanillats o no, resistirem. I els qui vulguin fer reflexions teòriques pler salvar els glutis, primer que s’arromanguin i comencin a trencar les manilles del poder borbònic postfranquista.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

MANIFEST DE MI SOL PER LA INDEPENDÈNCIA

1. Jo vull la independència a pesar del govern de la Generalitat i no gràcies a ell.
2.Jo vull la independència a pesar dels estratagemes de CiU (ara PdeCAT) i dels silencis d’Esquerra (i de Llach i de Romeva i de tants d’altres).
3.Jo vull la independència gràcies a les polítiques injustes, en contra dels més desfavorits, dels successius governs d’Espanya.
4.Jo vull la independència gràcies a les polítiques catalanofòbiques que han practicat els dirigents del PSOE i del PP des dels governs estatal, autonòmic i municipal.
5.Jo vull la independència a pesar d’aquells que, des d'una suposada esquerra, diuen que s’ha de solucionar l’encaix de Catalunya en l’estat espanyol, però no han fet res per a posar-ho en pràctica.
6.Jo vull la independència gràcies a tots aquells espanyols, alguns amics meus, que van callar com a morts quan Espanya (el Parlamento i el Tribunal Constitucional) van anihilar un Estatut legal i legítim, ells que tant parlen ara de la llei.
7.Jo vull la independència grà…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …