Passa al contingut principal

EMMANILLATS! La fera espanyola desbocada




EMMANILLATS!

La fera espanyola desbocada


La setmana vinent l’Estat espanyol emmanillarà les institucions catalanes. Per tant, emmanillarà tots els catalans, tant els qui estem per la independència com els qui no. D’entre aquests últims, n’hi haurà que estaran contents, “Vivan las cadenas!”, cridaran eufòrics. Els ignorants no saben que quan es viola la llibertat d’un veí, tu també ets a punt de ser violat. Una altra cosa és que t’agradi.

L’Estat espanyol emmanillarà els catalans més del que ja estàvem, uns i altres, tots. Però la fera està desbocada. I hem de reconèixer que hem tingut pocs recolzaments. D’Europa tampoc no podíem esperar gaire cosa, d’aquesta Europa que assassina per deixadesa o per acció directa la gent que vol venir al continent, aquells que fugen de la guerra i de la misèria i es troben amb l’oprobi més gran, el de l’opulència mesquina i autoritària. Per l’oligarquia europea, els independentistes som un mal similar al dels refugiats, volem trencar la seva hegemonia malaltissa, la del diner.

La fera espanyola està desbocada. Hi ha hagut molts espanyols que ens han fet costat, però a títol individual, i els ho haurem d’agrair tota la vida. Però, quina pena!, les institucions espanyoles han fet costat al poder postfranquista. I aquell partit que es diu socialista permetrà i participarà en l’emmanillament, com ja ha fet fins ara. I dins de Catalunya, alguns que es deien d’esquerres, callaran o aplaudiran d’amagatotis la repressió. Ho faran amb petits discursos que semblaran vinguts del marxisme-leninisme, però hauran oblidat, mesquinament, la seva obligació d’estar al costat dels oprimits, dels castigats per voler conèixer l'opció majoritària dels catalans, d'uns i d'altres, de tots.

I què farem? Resistir. Si algú es pensa que una comunitat transversal com la catalana defallirà, és que són tan obtusos com tots els covards que, amb la que està caient, encara citen Pujol i la dreta catalana com a excusa per a no posicionar-se davant de la fera. Quanta ignomínia! Quanta desraó! Per fer veure que estan en contra de la burgesia catalana, s’alien amb la fera parafeixista. Ells, que no van fer res per obtenir un referèndum plenament democràtic, ara es queixen de les garanties del procés. Cecs i sords, no han anat a mobilitzar-se al carrer, on convivim gent de tota condició social, de diversos orígens geogràfics i amb objectius ideològics molt diferents per reclamar democràcia.

Si els meus pares em van educar, enmig del franquisme, en llengua catalana per a fer una societat més justa, ara, els fills d’aquell règim dictatorial i els seus adlàters (i els qui callen) no aconseguiran tombar el clam d’una societat que vol decidir el seu futur.

Ningú no sap com actuarà la fera, sabem que ho farà despòticament (com ja ho ha fet als tribunals i als carrers, colpejant i empresonant gent pacífica).  Però el que més em preocupa no és això. El que m’amoïna és quina ha de ser la nostra resposta. La resistència, ja ho sé. Però, quina? Amb la fera passejant-se per les nostres institucions i pels nostres carrers, hem de seguir fent la nostra feina com si no passés res? Hem de deixar de fer classes a la universitat? O hem d’anar als llocs de treball per a revoltar les consciències democràtiques d’aquells que encara no estiguin arrossegats per l’abúlia i la roïnesa? Hem de continuar anant a les inauguracions (pomposes o no) del món de l’art? Jo sé que no hem de deixar de treballar, cadascú amb les nostres coses, per evitar que algun d’aquests facinerosos ens vulgui prendre alguna de les conquestes que hem aconseguit, a pesar dels enemics i, més encara, a pesar dels amics. Però els temps són incerts i cal rumiar bé les respostes que donarem.

Perquè emmanillats o no, resistirem. I els qui vulguin fer reflexions teòriques pler salvar els glutis, primer que s’arromanguin i comencin a trencar les manilles del poder borbònic postfranquista.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES

La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joa…