Passa al contingut principal

LA PEDRERA I LES BONES PRÀCTIQUES


La convulsió política ha ocultat problemes quotidians en el món de la cultura. La convulsió política tornarà, per tant, m'apresso a explicar un cas que em resulta inversemblant que es produeixi dins d'una institució con la Fundació Catalunya La Pedrera. Ara hi vaig.

Abans, però, un recordatori d'un altre problema gravíssim que la cultura està arrossegant: la vaga de totes les treballadores i els treballadors de l'empresa Ciut'art, empresa que rep diners de les institucions culturals catalanes i que, al seu torn, malpaga (o explota) els joves que contracta. Aquests joves treballadors fa molts dies que han estat en vaga al MACBA, ho segueixen estant a l'Arxiu Històric i han començat fa pocs dies a la Fundació Joan Miró . És molt preocupant que les institucions públiques no facin res, no es posin al costat d'immediat de situacions d'injustícia preclara com aquestes.

I ara, un altre assumpte lleig. A La Pedrera ara mateix hi ha una exposició dedicada a Joan Ponç. Em vaig mirar el catàleg i vaig veure amb sorpresa que no hi havia cap article de la Sol Enjuanes, destacada especialista en el pintor, la qual m'havia dit que li n'havien encarregat un. Ella és companya del departament d'art i musicologia de la UAB i quan li pregunto, em diu, que li havien encarregat un article en forma de cronologia, que l'han publicat en el catàleg, però que no li han posat el seu nom com a autora. Sabeu com se'n diu, d'això? Usurpació dels drets d'autor. I, si no voleu arribar a tant, ocultació dels drets d'autor.

La Dra. Enjuanes em va explicar que ràpidament es va posar en contacte amb la Fundació La Pedrera perquè li expliquessin què havia passat. I la resposta és memorable (és un sarcasme!): algú d'allà dins va considerar que una cronologia no era un text en sentit esctricte, era documentació, que no calia que anés signat i que ja havien posat el seu nom en els agraïments!

Ja sé que alguns que llegeixin això, sobretot si no es dediquen al món de la cultura, els pot semblar que, tot plegat, no és tan greu. Però, si fos així, estarien molt equivocats. En primer lloc, perquè tot text que es redacta té autoria. I una cronologia, també, encara que l'hagués feta un becari que no sabés qui era Joan Ponç. Però és que, en aquest cas, la cronologia li encarreguen, precisament, a una experta en el pintor, doctorada amb una tesi esplèndida sobre Ponç, precisament. Encara més, a títol personal, em rebenta que hi pugui haver gent que pugui pensar que una cronologia és poca cosa; una de les aportacions a la història de l'avantguarda catalana que més m'han citat és la cronologia crítica que, juntament amb el Jaume Vidal Oliveras, vam publicar en el catàleg de l'exposició "Avantguardes a Catalunya" que es va fer, vés per on, a La Pedrera.

A banda de les accions legals que la Sol Enjuanes emprengui per defensar els seus drets, i que espero que es restableixin com ella consideri oportú, hi ha coses que s'haurien de fer públiques. Qui va arrogar-se la categoria intel·lectual dins de la Fundació La Pedrera per decidir que una cronologia no mereix fer constar la seva autoria? Quantes vegades més ho han fet amb les seves publicacions? Perquè si això ho fan amb una prestigiosa investigadora com  la Sol, em fa por pensar què no hauran fet amb els joves als quals hagin pogut encarregar alguna cosa. És una mica cansat que tothom estigui disposat a pagar al Vegap i a totes les associacions de drets visuals allò que aquestes empreses demanen, moltes vegades de manera abusiva, i en canvi als escriptors, als crítics, a la primera que salta ens prenen el pèl.

Les bones pràctiques no són només cosa de superestructures, es demostren en el dia a dia, en els projectes més humils i en els més fastuosos. Vull pensar que tot això s'aclarirà: vull pensar que la comissària de l'exposició, l'amiga Pilar Parcerisas, intervindrà per exigir que la Fundació La Pedrera resolgui el problema; vull pensar que l'associació catalana de crítics, de la qual la Sol n'es sòcia l'ajudarà en tot el que convingui; vull pensar que la Fundació La Pedrera demanarà perdó per haver usurpat els drets d'un autor i es comprometrà a mantenir a partir d'ara una conducta diàfana en els respecte a l'autoria dels textos que publiquen.

Mentre uns joves estan fent vaga en contra de la conducta immesicordiosa d'una empresa privada (i de les institucions culturals públiques que ho permeten), passen d'altres coses que cal denunciar de forma contundent, per més anecdòtiques que a algú els puguin semblar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…