Ves al contingut principal

¿QUÉ HACER?















¿Qué hacer?

Y ahora, vuelta a empezar. Es evidente que un referéndum castrado por las fuerzas policiacas españolas no legitima una declaración unilateral de independencia. Y muchos de mis amigos iréis por aquí.

Y, sin embargo, yo os pregunto: ¿cual es la otra opción? ¿Realizar una elecciones autonómicas? Es decir, dar un paso atrás y legitimar una legalidad que ha prohibido y ha apaleado a una serie de catalanes que fueron a votar (incluyendo a los que, demócratas ellas y ellos, fueron a votar que no)?
Yo me niego a votar con las reglas de juego de un estado que envió a la policía a coartar con violencia real (las porras salvajemente utilizadas por energúmenos ávidos de sangre; las bolas de goma, los gases...) la simple posibilidad de poner unas papeletas en unas urnas. De un estado que tiene un gobierno repleto de herederos del franquismo y una oposición que ha olvidado hace tantos años lo que es la izquierda por obtener votos al precio que sea para mantener un partido.

No, para mí, supongo que para muchos catalanes, ayer quedó claro que no podemos tolerar más la legalidad del '78. De lo contrario, traicionaríamos a las víctimas de ayer, las físicas y las que pasamos miedo durante todo el día en los colegios electorales o en nuestras casas, por todos los jóvenes que salieron a defender un nuevo estado de las cosas, para cambiar sus vidas.

El reto teórico es brutal: nada es profundamente democrático. Pero el tiempo de las decisiones fáciles terminaron hace tiempo. Y quiero decir que, con todas las contradicciones de las que soy consciente, apoyaré una declaración de independencia y juro que lucharé con todas las fuerzas que me quedan para crear un país nuevo, una República, sin reyes heredados, y sobre todo que tenga un sistema de justicia social nuevo y realmente socialista. (Y ayudaré siempre que pueda a los fraternales amigos de los pueblos de España.)

Luego, si puedo ver la nueva república catalana seguiré luchando en contra de los enemigos de siempre.

(Ho he escrit en espanyol perquè sí, perquè és una llengua tant meva com el català. I perquè ja s'ha dit, i em sembla molt bé, que serà cooficial en el nou país. I perquè hi ha molts amics que tinc repartits pel món que m'entendran millor. I perquè m'ha sortit així, i punt.)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habita…