Passa al contingut principal

LA REPÚBLICA DE LES ARTS




Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin!
El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república.
En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf:
http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf
L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí: 
http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/





LA REPÚBLICA DE LES ARTS

No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la feina dels altres, abans que en la teva pròpia. Per no caure en la supèrbia que Gombrich atribueix a Kokoshka: “en els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” Si el creador no es reconeix en un grup (ni que sigui per dissentir-hi) acabarà en la xarxa dels petulants. I, aquests, solen ser borbònics, retardats i retrògrads. O totes tres coses, alhora.

La República de les arts ha de ser, doncs, transversal, humil, gens piramidal. Els nous republicans han de voler que la democràcia comenci allà on sempre costa més, en els territoris arrogants de la creació. Per assolir-ho cal baixar a les escoles, és el primer fonament del canvi. Alguns encara no se n’han adonat, però l’educació i la cultura no són antònims. Ben al contrari, l’una i l’altra són vasos comunicants. Com podem tenir una república de les arts si no despertem en les noves generacions un anhel per al coneixement crític. Perquè forjats en el coneixement (i no en el reconeixement dels sabers que ens venen donats), de grans puguin triar les arts que més els agradin, que més es comuniquin amb els seus temps, no amb els temps del passat.

Primer, doncs, una nova educació, forjada en la lectura i en la mirada que interroguen. I, mentre les generacions van creixent amb aquest nou esperit, anem preparant la gran revolta:

Derruir (escric, simbòlicament) els equipaments culturals que s’hagin convertit en cementiris; abolir la cultura de magatzem, les arts del mausoleu que cal venerar. Les arts no s’han de venerar, s’han de prendre, s’han de viure. Si un dibuix no es pot exhibir perquè es faria malbé i ha d’estar tancat en un armari amb humitat i temperatura constants no ens serveix de res. Que puguem tocar-lo fins que ja no existeixi físicament i després d’haver-ne fet còpies digitals de gran tonatge. Quan un conservador (el seu nom ja ho diu tot) mana més que un activista, estem en una cultura del retrocés.

Construir des de la necessitat de l’aprenentatge en tots els camps:  laboratoris visuals, biblioteques en línia, museus on no hi hagi cap norma (ni cap reina) que ens encalli l’apassionant aventura del saber... del saber amb les noves armes del saber, les del passat que quedin com a conclaus per a especialistes que ens llepem les ferides quan veiem una tela clivellada.

Construir una xarxa de coneixement, horitzontal, que establirà les prioritats que el nou país necessita en matèria cultural: plans de museus, plans de biblioteques, plans de teatres... Una xarxa horitzontal en la qual, per mor de la seva horitzontalitat, hi participarà tothom i on els polítics tindran veu, però no vot. Hi participaran, abans que res, els qui tinguin competència acreditada sobre la matèria: creadors de totes les arts; teòrics; museòlegs; crítics; activistes de carrer; associacions d’espectadors o d’usuaris de la cultura; professors d’universitat, d’ensenyament secundari i del primari, com no podem tenir-los en compte si ells, mentrestant, estaran construint les noves generacions en l’imperi del criteri propi? En aquest nou plantejament els polítics escollits democràticament han de ser gestors dels que decideixin els professionals: mai més faran veure que escriuen un pròleg, mai més aniran a una inauguració en posició privilegiada, mai més dictaran a què s’ha de destinar un centre o quin museu necessita el país, o una ciutat, sense que abans ho hagin decidit els qui han de fer-ho. La cultura serà de qui la treballa.

Per a estructurar els equipaments culturals es tindrà en compte que no es pot viure del passat. I que de presents n’hi ha molts. I els primers destinataris de les nostres infraestructures serem nosaltres mateixos. Després, si el turisme vol compartir les nostres experiències artístiques, que ho faran, seran benvinguts. Es tindrà en compte, no només el suposat glamur dels grans centres, sinó que s’atendran els nervis últims del teixit creatiu, allò que se’n diu emergent (tot i que en la nova República proposo buscar-li un altre nom). Mai no tindrem futur si la gent de les escoles republicanes només poden interrogar la cultura de l’antic règim.

No serà fàcil, és clar. Hem de trobar el punt de tensió proverbial entre no caure en el provincianisme caduc (aquells que pensen que tot allò català és el millor) i no caure tampoc en el provincianisme modernet (els qui ens volen fer creure que tot el que ve de fora és millor que allò autòcton). No serà fàcil. Però no ha de ser una utopia. Per tenir la mateixa cultura que, amb el vist i plau de l’Espanya borbònica, han desplegat tots els governs convergents i socialistes (i amb tots aquells que hem callat i ens n’hem aprofitat d’una manera o d’una altra), val més que ens fem súbdits andorrans, a veure si pillem algun cosa.


-->
Visca la República catalana de les arts!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA