Passa al contingut principal

RANCIÈRE I LA POLÍTICA A TRAVÉS DE XAVIER BASSAS


RANCIÈRE I LA POLÍTICA A TRAVÉS DE XAVIER BASSAS

Un llibre meravellós. Una col·lecció indispensable

1.     Per motius de feina (l’exposició “Joan Miró, ordre i desordre” a l’IVAM, que tanca el proper 17 de juny; la direcció del llibre “Pintura catalana. Les avantguardes” per  Enciclopèdia Catalana, que és en fase de confecció; la universitat, sempre la universitat), he tingut abandonat el meu bloc. I això que hi ha diverses coses que voldria estampar-hi. I la primera és unes breus reflexions sobre el llibre “Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat”, de Xavier Bassas, que vaig llegir ja fa uns mesos, i que forma part de la col·lecció “Pensament polític postfundacional”, que dirigeix Laura Llevadot.
2.     El llibre és de Xavier Bassas. I parla sobre Rancière. O parla de Bassas, també. Ho dic com a un elogi superlatiu. Cada vegada aprecio més aquells autors (assagistes, filòsofs, comissaris d’exposicions) que van a cara descoberta, que no s’amaguen en allò del que han de parlar (aquí, Rancière) en un llibre o mostrar  en una sala d’exposicions per a fer veure que la seva veu està esmorteïda si no eliminada. Com que això és impossible, val més demostrar-ho amb claredat. Els autors dels qui parlem sempre estan intervinguts per nosaltres i els temps en què ens encastem nosaltres.  No cal ocultar-ho o dissimular-ho. I en el llibre l’intervencionisme d’en Xavier es nota de manera polièdrica, en les notes llarguíssimes, en una presentació memorable (“aquest llibre voldria no explicar res”, afirma Bassas), en un debat constant que procura que es produeixi  —i que aconsegueix (amb mi ho va aconseguir, almenys)— entre Rancière, ell i el lector.
3.      Si Rancière sosté que l’única manera de transmetre coneixement és eliminant la jerarquia del savi respecte de l’ignorant, Xavier Bassas intenta trencar amb aquestes distàncies tan reglades, tan difícils de descompondre, a l’aula universitària, a la sala d’exposicions o en la lectura d’un llibre. Però no us penseu que tota aquesta estratègia (qui sap si impossible) serveix per conèixer millor Xavier Bassas: és destinada a conèixer millor el pensament de Rancière, per a la qual cosa és indispensable aprehendre aquella voluntat del filòsof francès de fer veure que per canviar les coses (l’emancipació social de la classe obrera, l’emancipació estètica) les coses no venen soles ni es poden fer per mitjà de messies polítics o artístics. Que la política com a instrument de canvi ha de fer mal, diria jo, igual com vaig titular fa un temps que per acabar amb la passivitat ancestral de l’usuari artístic cal variar la seva predisposició: “el arte debe doler, perezosos”, afirmava en un text, segur que bajanament.
4.     No cal dir que el meu interès per Rancière rau sobretot en els seus textos d’estètica, sobre allò que en diem cultura: el teatre, l’art, el cinema... Però el llibre del Xavier m’ha fet entendre el pensador francès de manera integral. La descripció del debat entre Rancière i Althusser és sublim. Diu el Xavier: “L’emancipació no és, llavors, com creien Althusser i els seus acòlits, una qüestió [...] d’ensenyar com operen les lleis de la dominació a aquells que estan dominats, com si la igualtat fos una cosa del futur que tindria lloc després d’un correcte aprenentatge per revelar la ideologia dissimulada i després, també, de la temporalitat de la revolució traçada pel Partit.” La política postfundacional de Rancière implica que l’alliberament mai no es pot produir “en diferit”, s’ha de viure en el mateix moment de produir-se. I això no és gen fàcil, és clar. Penso que és com en el camp de l’art: si volem que les formes simbòliques no siguin representacions superestructurals o justificatives del poder, com explicava el marxisme ortodox, cal que els artistes (i el públic) visquin les contradiccions que suposa generar “art” en els marges del sistema, enfrontar-se a aquestes contradiccions. En el cantó contrari només se m’acut que el món de la cultura (les indústries culturals, les televisions públiques, les exposicions blockbuster, els llibres que aspiren a molts lectors només perquè siguin molts lectors...) segueixi treballant pel poder. Són aclaridores les paraules de Xavier Bassas sobre la (no) distinció de Rancière entre estètica i política cap a les pàgines vuitanta.
5.     Unes consideracions finals, perquè això tampoc no és una ressenya a l’ús. Imprescindibles les línies dedicades a l’anonimat. En l’exposició La revolució és una ficció. La ficció és una revolució (on el Xavier participava amb una peça esplèndida, precisament, sobre un llibre sense noms) teníem una frase que deia “L’anonimat és revolucionari”, ho crec fermament encara que la frase en si mateixa sigui massa genèrica. I fabulós el tancament del llibre, dedicat a l’odi a la democràcia, títol d’un llibre de Rancière del 2005. Bassas reprodueix una frase d’aquest llibre que explica tantes coses, al meu entendre, del conflicte entre Catalunya i Espanya: “La denúncia de l’individualisme democràtic és, simplement, l’odi a la igualtat pel qual la intelligentsia dominant es confirma que ella és, sens dubte, l’elit qualificada per dirigir el ramat cec.” Si no fos per aquesta raó de pes, si no hi hagués por a la democràcia real, a ningú se li acudiria impedir que una col·lectivitat votés sobre el seu propi futur, fora de partits, funcionaris i institucions.
6.     Si aquest escrit hagués de servir per alguna cosa seria per a fer que els qui llegiu aquesta modesta modesta aportació us compreu el llibre. Amb la promesa que és un llibre del qual cal prendre apunts (o guixar-lo, com jo), aquella cosa antiga que reclama del lector una actitud activa, una voracitat per entendre i, encara més, per discutir, per discutir-se amb Rancière i amb Bassas.
7.     Una coda final: als mitjans de comunicació apareixen alguns personatges que són definits com a filòsofs. Quan vas als catàlegs de biblioteques veus que aquestes persones a penes han escrits llibres o no n’han escrit cap. Són filòsofs de nova fornada, que en comptes d’articular un pensament de fons, van dient una cosa aquí i una cosa allà. El Xavier Bassas és dels primers; la Laura Llevadot, també. Molts dels autors i autores que s’anuncien de la col·lecció (em deleixo per llegir el dedicat a Agamben), si no tots i totes, no surten a la televisió ni formen part de cap tertúlia mediàtica. Per tant, mai no seran cridats a ser ministres de cultura. Això ja és un mèrit de dimensions sonades.


                           Xavier Bassas i Laura Llevadot a Tv3 parlant (oh!, sorpresa) d'un llibre de filosofia a la teevisió pública


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…