Passa al contingut principal

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI



1.

Prou manifestos en favor del MACBA!
Prou manifestos en favor del CAP al Raval!

Més encara:

Prou manifestos en contra del MACBA!
Perquè de manifestos en contra de l’assistència sanitària em sembla que no n’hi ha hagut cap. Perquè tots entenem que cap CAP és prou.
En canvi, creix una onada d'envestides en contra del museu, explícites o implícites, que voldria argumentar en el punt 2 d’aquest nomanifest.

Prometo que no tornaré a signar cap manifest sobre aquest assumpte. El que hauríem de fer tots plegats és exigir a les administracions públiques que busquin solucions, en privat, que es tanquin en una habitació amb els veïns i els més implicats i que no surtin d’ella fins que n’hagin trobat una , de solució,que permeti l’assistència sanitària i  l’assistència cultural per tots.

En aquest període, demanaria que ningú més faci demagògia sobre l’enfrontament entre sanitat i cultura; que ningú més faci electoralisme sobre la qüestió; que els enfebrats antiColau callin i que els irredempts proColau també. I si fos possible que la conselleria de cultura de la Generalitat intervingués també en l’assumpte per a solucionar les coses, no per a fer articles amb paraules que no porten enlloc.

Solucions JA per part de les administracions!

Proposo un armistici entre tots aquells que no podem decidir res i sabem que la sanitat és fonamental (quin ximple no ho veuria així!), però que no ens cap al cap (perdoneu la broma) que hàgim de triar entre la medicina i la cultura alliberadora. A menys que...

2

El MACBA es veu com a una cosa inútil, minoritària (si no elitista) per part d’un fragment important de la societat. Sempre ha estat així en tota la història: l’art del passat és còmode, no fa cap mal; l’art del present, en canvi, sempre ha creat molèsties. En el cas del MACBA s’hi afegeix un mal virginal: és un museu controlat per la burgesia catalana des dels seus inicis. Pasqual Maragall, se suposa que amb bones intencions, ens va deixar aquesta penyora.

El problema és que no tenim un altre museu d’art contemporani. Ni possibilitats de crear-ne un de nou i convertir l’actual edifici en un gran hospital.

Davant d’això hi ha dues posicions. La primera: l’art contemporani és una enganyifa, ningú no l’entén i, en conseqüència, és innecessari. És el que defensa la dreta, el conservadorisme recalcitrant: ells volen un art ornamental, que no molesti, que no faci emprenyar, que entretingui (les indústries culturals que tant defensen els polítics presumptament d’esquerres que segueixen les directrius dels més carques). La segona és la que veu molt clar que una societat com la barcelonina (i la catalana) necessita més que mai d’un art que emprenyi, que es discuteixi amb el seu temps, encara que sigui des de l’error i des del fracàs. Perquè la cultura que evita els conflictes i es fa dòcil i submisa converteix la societat en una caricatura d’ella mateixa. I se la manipula molt més fàcilment.

En aquest sentit, un centre d’art contemporani és indispensable. Perquè les ferides físiques les guareixen a un CAP, però les ferides socials (la desigualtat, la pobresa, el racisme, la discriminació i tants altres mals) necessiten d’armes simbòliques.

Ho explicaré, per acabar, amb un exemple dit des de la cordialitat: quan David Fernández (pel qual sento una gran admiració per la feina que va fer al parlament i que fa ara des de fora de la institució) signa un manifest a favor del CAP (i explícitament en contra del MACBA actual, al·ludint al caràcter privat de les seves col·leccions), em pregunto què va fer ell i la CUP per denunciar l’estructura actual del MACBA, el poder absolut que allà dins tenen uns representants de la burgesia i que les administracions han permès i permeten.

En conclusió: jo vull sanitat i cultura transformadora. Puc demostrar que en els darrers deu anys he escrit molt críticament  sobre la institució MACBA, més que molts dels qui ara es posen estupends i diuen que prefereixen la sanitat al MACBA. Perquè tinc la por que més que el MACBA els que el molesta és l’art que no puguin penjar a les parets de casa seva. I convertir-lo en una mena d’electrodomèstic invisible.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA