Passa al contingut principal

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones



Estampo això al meu blog  tot i que alguna publicació comercial m’havia demanat un article d’opinió. La raó és que aquest és un text molt personal i que escric des de la pena íntima. Pena particular perquè la Fundació Joan Miró (una institució per a la qual he treballat molt, des de fa molts anys, on hi tinc molt bons amics) acaba de despatxar a sis persones que conec, unes amb més intensitat que d’altres, i de les quals en sé la seva capacitat laboral i la seva cordialitat humana. Però també una pena social o col·lectiva, perquè el que està passant a la FJM suposa una derrota que va més enllà dels casos individuals, és un símptoma aclaparador del fracàs del món cultural català. Avui, podeu llegir els textos de la María Palau i la Roberta Bosco, que expliquen molt bé com han anat les coses

Ho publico al meu blog personal perquè, davant de la precarietat econòmica de tantes i tantes persones que viuen a Catalunya, davant dels tancaments de tants negocis i l’atur brutal que pateix la societat catalana des de fa tant de temps no voldria que qui em llegeixi es pensi que faig una diferenciació gremial. O sí que la faig, però per algunes coses que vull reflexionar en veu alta.

Voldria explicar que, quan una institució artística aplica els mecanismes del neoliberalisme per a acomiadar les persones que hi treballen, està convertint-se en un exemple d’assumpció del capitalisme salvatge que ens hauria d’espantar a tots. Perquè aquesta actitud potser haguéssim pogut esperar que passés a qualsevol altra institució cultural, però no a la Miró, un museu que des que jo era estudiant el preníem com un espai de llibertat. I els espais de llibertat el fan, sobretot, les persones que hi han treballat i que hi treballen.

Escric des de la pena perquè penso en aquestes persones (de totes les edats, una noia embarassada) que, de cop i volta, i amb males maneres, maneres d’empresa freda i inhumana, s’han quedat sense feina.

Escric des del desconsol perquè, abans de procedir a les males maneres, no s’han promogut iniciatives pròpies d’un espai de llibertat: reunir tots els treballadors i buscar conjuntament solucions a la greu situació econòmica de la institució. Quina bona oportunitat per aplicar solucions comunals, participatives, baixar-se tots els sous, per exemple, de manera inversament proporcional, és clar. Tot abans de malbaratar trajectòries humanes.

Escric des de la confusió perquè no sé si els qui despatxen gent no s’han preguntat abans si no són ells els qui haurien de plegar, sobretot els qui fa molt temps que són allà, tenen edat de jubilació i no han sabut aturar la deriva econòmica de la institució.

Escric des de la perplexitat, perquè la FJM no és una empresa a l’ús, és una fundació, participada només per un 15% del seu pressupost per institucions públiques. Per tant, no existeix una patronal en sentit estricte, sinó un seguit de persones que han estat cooptades (convidades a dit) per formar part d’un òrgan de direcció. I la seva responsabilitat en l’àmbit de la cultura és no deixar-se endur pel vendaval de l’economia.

Escric, per tant, des del desconcert perquè em pregunto si les persones que conformen el patronat de la fundació, moltes d’elles creadors i intel·lectuals lligats sempre a la llibertat, com el propi Joan Miró, estan d’acord amb aquests acomiadaments i si continuaran en la seva posició com si no hagués passat res.

Escric també des de la ràbia, per què no dir-ho?, perquè es torna a produir un fet d’una injustícia màxima: en els museus viuen molt millor les obres d’art que les persones. I em pregunto si en el sector de la cultura no haurem perdut el nord: per a poder conservar uns dibuixos, unes pintures i unes escultures es juga amb la vida de gent.

Fet i debatut, jo no sóc ningú però m’atreveixo a demanar que la FJM es faci enrere, que readmeti els treballadors despatxats i que aquell espai de llibertat torni a ser-ho, desvinculant-se de solucions tan allunyades de la trajectòria de Joan Miró.

Perquè cal recordar que l’artista volia que la seva fundació fos un lloc de “contacte físic amb la gent, amb el poble, amb els homes”. I per continuar mantenint l’esperit que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència s’ha d’aconseguir que no hi hagi víctimes. Si-us-plau, amics, feu-vos enrere i busqueu complicitats!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA