Passa al contingut principal

EL MACBA, UN CERT TUF DE PROVINCIANISME (El museu mai no serà nostre?)



Enmig de les discussions sobre si el MACBA s’ha d’ampliar a La Capella o ha de fer-s’hi un CAP pel Raval, surt el director del museu i presenta el cicle d’exposicions per a la temporada vinent. La Maria Palau ho explica aquí. Enmig d’un conflicte en què el MACBA ha de demostrar la seva implicació amb el barri, la ciutat i el país, es programen exposicions que podries trobar en qualsevol museu anglosaxó o centreeuropeu. No és que no hi ha hagi cap artista català ni cap curador del país, és que els artistes que s’han triat no furguen, des del territori de la producció simbòlica, la que li pertany a la visualitat, en els problemes del barri, la ciutat o el país (i no, no em refereixo al problema polític que vivim a Catalunya, ja sabem que sobre això el museu mai no es pronunciarà ni admetrà cap obra antimonàrquica). Són artistes que podrien programar perfectament centres opulents del món de l’art, a Nova York, a Zurich, a Berlín, perquè les seves temàtiques (necessàries, però no prioritàries en un museu perifèric com el nostre) no faran que la mirada incrèdula o negativa del museu pugui variar.

Ho he escrit en d’altres ocasions: provincià és aquell que pensa que tot el que és autòcton és el millor que hi ha; però més provincià encara és aquell que no compta amb ningú del territori i convida tots els al·lòctons que pot, se suposa que per a il·luminar als passerells de la cova. El museu d’art contemporani de Barcelona, i se suposa que nacional de Catalunya, ha practicat quasi sempre un provincianisme superlatiu. També en l’època de Manolo Borja, per cert, encara que ell, murri com és, es va saber envoltar-se d’alguns personatges d’aquí que, sense donar joc als passerells del tros, podien donar coartades de localisme. Sempre poso el mateix exemple: el Programa d’Estudis Independents (PEI) del MACBA sempre ha viscut al marge de les universitats públiques catalanes; han portat professors de fora extraordinaris, però també han portat professors de fora pèssims, però com que eren de fora, complien amb la missió evangelitzadora. Mai s’han buscat complicitats amb els pobres ignorants (passerells irredempts) que donem classes d’art contemporani al país, no fos cas que infectéssim l’aventura postmoderna que allà es produïa. Però més greu que això, l’alumnat del PEI ha estat majoritàriament estranger. Una operació que torna a ser d’un provincianisme superlatiu: formar alumnes que, si queden contents, explicaran meravelles del museu de Barcelona, mentre que els que es matriculen a les universitats del país han de conformar-se amb professors ignars com jo mateix.

De vegades, un té la sensació que des que Miquel Molins va ser despatxat pels membres de la Fundació Macba, els directors successius han vingut a Barcelona per fer servir les seves direccions de trampolí per anar cap a algun altre lloc de més pedigrí. De fet, els orígens del museu ja demostren que Leopoldo Rodés i companyia tenia una confiança escassa —o nul·la— en el panorama autòcton. Mentre Daniel Giralt-Miracle s’esforçava en construir un museu modern en contacte amb la realitat catalana (aleshores estàvem preparant amb ell l’exposició Avantguardes a Catalunya a La Pedrera, i ho vaig poder observar de primera mà), Rodés i els col·leccionistes que el seguien estaven en contacte amb Jean Louis Froment, al qual prenien com un guru de la modernitat. Sempre els de fora. (Com enyoro el malauradament breu període en què Valentín Roma va sacsejar el MACBA, aquelles esplèndides exposicions comissariades per la Montse Badia i pel Fede Montornés, en les quals els artistes autòctons i els al·lòctons dialogaven per fer-nos més savis, no per colonitzar-nos amb la presumpta saviesa de fora.)

Intento ser sarcàstic, però no puc: estic emprenyat. Confesso que vaig firmar un manifest en favor d’aconseguir conciliar l’ampliació del MACBA i un bon centre assistencial al Raval. Continuo pensant que generar discussions sobre què és més prioritari, si la sanitat o la cultura, és un greu error. Ja em vaig sentir decebut i crispat quan per presentar aquell manifest en el que participàvem moltes persones crítiques amb el MACBA, però que enteníem que la ciutat necessita un centre d’art contemporani fort, va sortir la senyora Grandes (la continuadora de la línia sectària del seu marit) a dir que volien “desnonar” el museu. Però el que no m’esperava és que la resposta de la direcció del museu enmig del conflicte fos continuar vivint d’esquena al barri, a la ciutat i al país. Prometo que aniré a veure les exposicions programades, perquè sóc un indígena disciplinat i sé que hauran vingut artistes estrangers meravellosos per a colonitzar la nostra depauperada ment.

He de dir, per acabar, que lamento la situació per moltes de les professionals que treballen al museu, de qui en conec la seva professionalitat. Però ho lamento sobretot pels meus alumnes, per la gent del territori que encara pensa que l’art és una eina crítica per interpretar la societat. Jo crec que fins que les institucions no posin mà al MACBA la causa està perduda: cal acabar amb aquesta intromissió permanent dels pijos de Barcelona, que quan han d’anar al museu, baixen fins al Raval, desinfectant-se prèviament de la pobresa i precarietat del barri, de la gent, també dels artistes. Vist com està el panorama, segur que té raó el mestre Francesc Torres quan deia fa pocs dies que potser la millor solució és posar un centre assistencial dins del MACBA, seria una obra d’art extraordinària i deixaríem de viure tantes decepcions.

Firma aquest article un català provincià, un passerell que no porta barretina perquè li fa vergonya, però que continuarà bregant perquè la cultura catalana sigui útil, abans que res, per als autòctons. Amb intercanvis constants amb els de fora, és clar que sí, però mai deixant de saber on som.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLEXTEIX LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.
No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que …

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA