DE FANATISMES... I EL TEU MÉS... A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

La infinita estupidesa de les masses em tornen indulgent amb les inidividuals, per més odioses que puguin ésser. (Flaubert)

No estic d’acord amb Flaubert. Les individualitats em preocupen més que les masses, perquè si els individus i les indivídues tinguessin criteris movibles, les masses podrien acostar-se a la equanimitat.

Dies intensos on tot esclata, coses submergides, actituds irascibles. I la raó, mor. I emergeix el fanatisme, de petita escala, que consti, que no vull exagerar. Però el fanatisme de petita escala pot donar pas a un de més intens, ja em perdonareu.

Els Comuns han pactat amb Collboni, els del PSC/PSOE, per tal que Ada Colau continuï sent l’alcaldessa de Barcelona. Per què no han pactat amb ERC? Preguntem-nos-ho:

a)    Perquè els socialistes són més d’esquerres que els d’ERC? No fotem! Que Esquerra ha fet polítiques conservadores des que està al costat de convergents i  postconvergents és veritat; que col·locar Ernest Maragall (un trànsfuga dels socialistes) com a cap de llista per Barcelona és una jugada idiota sembla que ho veiem només uns quants; però oblidar que els PSOE és el partit dels GAL, del retoc de la constitució per a afavorir els bancs, dels desnonaments, de l’aval que ha donat (des d’una presumpta esquerra) a la desigualtat del capitalisme seria una hipocresia indigna del que prediquen els comuns.

b)   Perquè els comuns volien preservar l’equidistància en la qüestió catalana? Perquè havien de fer un favor als correligionaris dels comuns a Madrid? Perquè això pot afavorir que els de Pablo Iglesias entri al govern de Pedro Sánchez? Aquest supòsit porta Barcelona a ser una “torna” i no pot ser creïble. Si ho fos...

c)     Perquè Colau volia un pacte a tres bandes i els altres dos s’excloïen mútuament? Però si tots dos (ERC i PSC) no volien saber res de l’altra, per què Colau escull Collboni en comptes de Maragall, que havia tret més vots i, per tant, tenia més recolzament popular? A més, a última hora Maragall va rectificar i va convocar Collboni, però el socialista va dir que no, entre d’altres coses perquè a Madrid no l’haguessin deixat.

Si ERC i PSC/PSOE són, com a mínim, tant d’esquerres uns com altres; si tots dos són tan antipàtics amb el contrincant, només hi ha un argument que explica que avui Colau sigui alcaldessa amb el suport de Collboni i de Valls: que Ada Colau i els comuns volien el poder que dóna ser la màxima autoritat municipal passant per damunt del que ella mateixa havia dit en campanya (en una entrevista diu explícitament que mai no seria investida amb els vots de Collboni i Valls) i passant per damunt d’una certa lògica de vots.

A partir d’aquí és on entren els “arguments”(sic) del fanatisme proColau, del club de fans de l’alcaldessa.

a)    Que si no s’obtenia l’alcaldia, els comuns passarien a tenir un paper residual en l’àmbit polític català. I els comuns pensen que ells són indispensables. Ho pensen ells (que consti: també ho penso jo, amb matisos), però no necessàriament ho pensa tothom. A més, a Tarragona, per exemple, els comuns han fet alcalde Pau Ricomà en detriment del socialista (que mai no ho ha estat) Ballesteros. Aleshores, com s’entén això? Només em surt una resposta a la pregunta: Barcelona és la capital i Ada Colau és la rehòstia pels comuns, un bastió que no pot deixar-se perdre.

b)   Fanatisme i club de fans de la Colau és el que he llegit aquests dies per les xarxes o per la premsa. Eulàlia Vintró va arribar a escriure un article a El Periódico que es titulava “La gent o l’independentisme”, com donant a entendre que els qui voten independentisme no és gent, que gent només és els qui votarien Colau. Fa poc un artista per qui tinc un crèdit insubornable va escriure “Ada somos nosotros”, una frase que si ell llegeix d’aquí un temps l’hauria d’avergonyir perquè si algú escrivís “Puidgemont som nosaltres” llençaria la cavalleria a sobre dels qui haguessin pronunciat aquesta frase fanàtica.

c)     Les “polítiques socials” és un altre argument que exposen en favor del pacte amb Collboni i l’aval de Valls. Com si aquestes polítiques socials els comuns no les haguessin pogut fer amb Maragall (que ja hem quedat que, com a mínim, és tan d’esquerres que els sociates), tot i que, és clar, aleshores Colau no seria alcaldessa. I sota la idea que Colau és l’única que fa polítiques socials, creuen els seus partidaris que ella no pot deixar de ser alcaldessa de cap de les maneres. Ho creuen ells, subratllo.

d)    En aquesta línia que no permet més que l’irredempta devoció, no hi valen matisos. En campanya alguns deien per les xarxes que Colau és l’única opció d’esquerres i quan esmentaves que això era una mentida perquè la CUP ho era, almenys, tant com els comuns, començaven a despotricar (per què la CUP era catalanista? Per què havien fet Puigdemont president? Però ara Colau és alcaldessa amb els vots de Valls, això no deu ser el mateix, és clar). I si treies el tema dels manters, aleshores, com em va passar a mi, venia un a donar lliçons des d’una suposada superioritat moral, en la que els manters són enemics de la convivència, com diu Valls o Collboni, per cert.

e)    Aquests dies, la cosa continua desbocada de fanatisme: els qui pengen una fotografia en què es veu Valls aplaudint, dret, mentre Colau té entre les mans el bastó de comandament són atacats per fomentar la campanya en contra de Colau. Òstia! Però és que la fotografia explica una veritat, Colau s’ha valgut dels vots del fanàtic Valls.Per una vegada, una imatge és una imatge, però és una imatge que explica una part de la realitat.

Vaig cap a les conclusions.

La situació de l’Ajuntament de Barcelona és un episodi que, per la gent d’esquerres que no tenim club de fans, és molt decebedora. Perquè ser d’esquerres vol dir mantenir un punt d’ètica en els teus comportaments i ho expliquis com ho expliquis els comuns a Barcelona s’han saltat aquesta ètica sota la idea que la fi justifica els mitjans per aconseguir aquest fi. És poc creïble la campanya de blanqueig dels socialistes que Colau ha fet per a fortificar la seva decisió de ser alcaldessa quatre anys més. Ha deixat de mencionar que en la legislatura anterior ja havia pactat amb Collboni, el qual va practicar una política cultura reaccionària amb el seu súbdit Marcè. Ha deixat de mencionar que el PSOE és un partit corrupte i que, amb matisos progressistes, mai no ha tingut la voluntat de lluitar contra el capitalisme, com sí que ho han fet la CUP i comuns.

Fixeu-vos que no he parlat del 155 perquè, malgrat tot, la Colau ja ha anunciat que proposarà tornar a posar el llaç groc a l’Ajuntament i perquè els comuns (i els de Podemos, a Madrid) són els únics que, no essent independentistes, sempre han mantingut l’aposta democràtica del referèndum. (Parlo dels dirigents perquè a ningú se li escapa que, entre la massa enfervorida per la Colau, hi ha posicions fanàtiques que diuen aquella idiotesa que ser nacionalista és ser de dretes, i ho diuen mentre porten un passaport espanyol a la butxaca.)

Abans que algú m’ho pegunti, diré que Colau tenia una opció magnífica si és que no volia ser vicealcaldessa amb Maragall, com aquest li havia proposat: passar a l’oposició. I fer una oposició d’esquerres digna. Tenint en compte la força dels seus vots, hagués pogut aconseguir unes conquestes molt importants.

I acabo amb una referència a tots els fanàtics de l’altra banda: em repugneu tots els qui heu insultat, insulteu i insultareu Ada Colau i els comuns. Em repugneu els qui cridàveu com a animals salvatges a la plaça sant Jaume i vau llençar una ampolla o no vau denunciar a qui ho va fer. Em repugna el vostre fanatisme conservador, de dretes. Perquè jo sóc independentista per transformar la societat, no per mantenir les feres en els llocs on eren.