PENSACIONS

ANTONI LLENA COM A SÍMPTOMA

2012-02-15T03:14:00.003-08:00

Ja hi tornem a ser. Amb l’art contemporani s’hi atreveix tothom. Ara, li ha tocat el torn a un dels artistes catalans més interessants dels darrers lustres, Antoni Llena, i a la seva escultura dedicada als “Castellers”, inaugurada no fa gaires dies a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. El més anecdòtic és que el regidor del PP n’hagi dit pestes, gairebé diríem que si hagués estat el contrari ens hauríem de posar a tremolar. Suposo que en són uns quants els qui, quan van sentir que es feia una escultura d’homenatge als castellers, van imaginar-se un monument figuratiu, com aquestes estàtues de bronze de mida natural que inunden els nostres paisatges urbans. La imaginació és lliure.

Al meu entendre, el més transcendent del cas és la hipocresia que l’assumpte desvetlla. Que l’escultura de Llena pot desagradar? És evident que sí. Els qui ens dediquem als estudis artístics sabem que tot —o gairebé tot— en matèria estètica és contingent. A uns els agrada una cosa i a uns altres els n’agrada una altra. El problema, la dimensió farisaica de la cosa és que les bufetades sempre vagin contra el mateix sector, això que en diem l’art contemporani. Perquè no hem après res. Bona part de l’art del passat, quan era “contemporani” dels seus dies, solia tenir una resposta similar a la que avui tenen alguns artistes. El Caixafòrum acaba de tancar una exposició dedicada als impressionistes per accedir a la qual calia fer unes grans cues perquè el públic s’embadalia davant d’aquelles pintures fascinants. Però molts d’aquells quadres, en el seu temps, havien estat refusats, objectes de burla. Quan s’estava construint la Sagrada Família de Gaudí, centre de peregrinació actual de milers de turistes, era considerada per alguns com a un signe de barbàrie. El Greco, al llarg del segle XIX va ser quasi unànimement considerat com a un mal pintor. I què dir del cas Van Gogh? O de Joan Miró? No m’enganyo: alguns (no sé si molts) dels qui fa uns dies homenatjaven Tàpies, cantaven les glòries del mestre traspassat, deuen considerar les seves pintures matèriques amb la mateixa displicència, desinformació o ràbia que les que, explícitament o implícita, han dedicat a l’escultura d’Antoni Llena.

Amb tot això no vull dir que Llena ens hagi d’agradar per força. Ara, potser és que algunes persones, abans d’atrevir-se a exposar les seves opinions públiques, haurien de pensar una mica, reflexionar sobre els vaivens de la història de l’art. Igual com ho farien si haguessin d’opinar sobre medicina, física quàntica o, ara més i tot, economia. Però amb l’art contemporani, abstracte, emergent, avantguardista o com el que vulguem denominar tothom s’hi atreveix. Entre d’altres coses perquè saben que l’opinió pública majoritària els farà costat. En l’acte d’inauguració de l’escultura, un grup de treballadors de TMB i alguns de veïns del barri van aprofitar per atacar l’obra, acusada de ser ferralla. A mi no em sembla malament que opinin sobre l’art d’avui dia. El que considero símptoma d’hipocresia, signe que l’opinió pública està massa interferida pel propi poder al qual s’oposen en aparença és que, ells també, sempre escullen el mateix objecte d’atac.

És curiós i simptomàtic que aquells veïns, que aquells treballadors s’esvalotin per una obra escultòrica i, en canvi, ningú estigui dient res sobre el frau que suposa el fracàs del Liceu. Un frau les dimensions del qual desconec en profunditat, però fa un tuf considerable que una institució que rep múltiples subvencions, que fa pagar uns preus astronòmics als ciutadans, hagi de tancar uns mesos la seva programació i deixar sense sou durant un temps als seus treballadors. I aquí ningú diu res. Una manifestació cultural del passat com l’òpera, que, entre d’altres coses, mou grans quantitats de diners per pagar els sous abusius dels cantants, una manifestació clarament elitista, encara, no mereix cap mena de diatriba ni política ni ciutadana. Però amb “la ferralla” de l’art contemporani tothom s’hi atreveix. La veritat, jo hagués preferit que, quan es va cremar el Liceu, no s’haguessin gastat tants i tants diners públics en la seva reconstrucció i, en canvi, artistes com Antoni Llena ens ajudessin a imaginar un món millor.

LA CULTURA CATALANA I EL PETROLI

2012-02-04T08:45:00.000-08:00

En la cultura catalana estan passant moltes coses. I de manera accelerada. I no les veiem venir. Tenim la sensació que no controlem en absolut els canvis d'estructura propiciats pel nou govern: el nou CoNCA, la llei de finestra única, Arts Santa Mònica, el MACBA com a motor de tota la contemporaneïtat (sic), el Canòdrom descanodromitzat... El que passa és que el nou govern tampoc les controla. Ho intueixo, ho sé: el Conseller Mascarell d'ara, el conservador, fa veure que té un pla i que tots els canvis obeeixen a aquest pla, però no és cert, improvisa, ara retalla per aquí, ara anuncia una iniciativa, demà la contradiu, tira endavant un pla estratègic de la cultura per al 2021, però no concilia estratègies per avui o per demà... No, el conseller Mascarell d'ara, el conservador, no té un pla. Diu frases grandiloqüents, això sí, com aquesta tan tronadora que diu que "la cultura és el principal petroli i matèria primera del territori català", però és que el conseller Mascarell d'abans, el progressista, frases com aquestes també les deia. I també feia veure que tenia un pla, però tampoc no el tenia. Si hagués tingut un pla aleshores, quan era membre de governs progressistes, amb els anys que es va passar manant en càrrecs públics, alguna cosa hagués deixat establerta que ara, quan ha passat a ser membre d'un govern conservador, no hauria de tocar. Vaja, em sembla a mi. I, si m’equivoco, és que els polítics que es mantenen en el poder durant tant de temps sense deixar cap mena de petja és que són un frau.

En la cultura catalana estan passant moltes coses. I ningú no les controla, em sembla. Improvisen. Aleshores, si això fos cert, el petroli, si n’hi ha, rajaria sense control. I això seria bo, què millor que la cultura desbocada, els artistes, els escriptors i els pensadors oferint el millor de la seva obra per a la societat. Però, no en enganyem, una cosa és que el conseller Mascarell --el d’abans i el d’ara-- no tingui cap pla i una altra que deixi fer. No, el seu propòsit és fer passar el petroli per un embut, el de l’administració. I retenir-lo, emmordassar-lo, aconseguir que, com ja va dir Fumaroli en el seu llibre L'État culturel, a propòsit dels polítics que es dediquen a la cultura, es parli més d’ell que dels seus administrats, és a dir, que la gent conegui abans les seves frases que la dels artistes que hauria de protegir. Ell no té un pla, el seu president, Artur Mas, tampoc, que encara és pitjor. Però el que ells no tenen en compte és que el petroli és molt inflamable. I, quan se’l força d’una manera tan continuada, una guspira…

A PROPÓSITO DE FRAGA IRIBARNE: LO PÚTRIDO Y LO DELICUESCENTE

2012-01-16T09:00:00.000-08:00

La muerte de Fraga vuelve a poner en el paisaje la enorme división que existe en las sociedades española y catalana sobre cómo entendemos nuestro pasado reciente. Más aún, la más enorme separación que existe entre los que tenemos una conciencia crítica de lo que fue el franquismo y la llamada transición y aquellos otros que parecen carecer de cualquier atisbo de interés por saber qué es eso, si fue una verdadera transición o un estricto proceso de maquillaje para que el antiguo régimen perviviera con un nuevo rostro.

En cuanto a la primera distancia, no hay más que leer el pútrido artículo que Rosa Montero publica en el diario El País del 16 de enero. Bajo el título de “Cuando Fraga daba miedo”, la periodista traza una visión casi angelical del exministro de Franco, del antiguo colaborador o perpetrador de atrocidades —de actos terroristas— bajo la legalidad del Estado. No debe ser casualidad, pero no deja de ser sintomático que la redactora de ese infame texto, impreso en un periódico presuntamente progresista, no mencione una serie de hechos criminales que, en otros países, no solamente hubieran impedido que Fraga Iribarne hubiera hecho carrera política sino que, muy probablemente, lo hubieran llevado a la cárcel. Si El País permite ese dislate, esa injusticia, ya no es necesario mencionar el masaje al que someten al interfecto en las páginas de los periódicos conservadores, de derechas, desde el que rige el conde de Godó hasta las cabeceras carpetovetónicas de Madrid. En el lado contrario, Xavier Montanyà lo ha escrito con contundencia en el diario digital Vilaweb: "Fraga és la impunitat. Havia d'haver estat jutjat o inhabilitat per la política democràtica. En canvi, va fundar partits i va arribar a ser president de Galícia. S'imagina algú que un nazi hagués pogut arribar a presidir un 'land' alemany? " Sería gracioso si no fuera tan hiriente: todos los que recuerdan como virtud, como mérito incorruptible, que Fraga es uno de los padres de la Constitución española no hacen más que subrayar, sin proponérselo, que ese es, precisamente, uno de los síntomas inequívocos de la putrefacción de la democracia en España. Rosa Montero sabe muy bien que Fraga gozó de esa impunidad a la que se refiere Montanyà, pero le da igual. A ella, el monstruo le caía simpático. Igual si hubiera conocido a Hitler también habría comprobado que tenía muy buen sentido del humor, el tal Adolfo, mientras incineraba cuerpos en los hornos crematorios.

Algo alicaído, mustio, cansado o hastiado del cortejo o del agasajo que se brinda a los fascistas o a los que colaboraron con el fascismo (llámense Samaranch, Fraga o Sentís), lo que me preocupa y me entristece profundamente es la segunda división a la que me refería en el primer párrafo de este texto. En las redes sociales, la muerte de Fraga ha merecido una respuesta crítica vibrante, se han recordado las muertes de Vitoria, se ha recuperado la canción “Campanades a mort” de Lluís Llach, las chulerías estúpidas y los gritos animales de aquel personaje lúgubre para la inteligencia. Pero eso no puede hacernos perder de vista que a la gran mayoría de la población la muerte de Fraga les trae sin cuidado, muchos jóvenes ni siquiera saben de quien se trata. Muchos de esos jóvenes no leen la prensa del sistema, afortunadamente nunca llegarán a conocer los rebuznos de Rosa Montero. Pero tampoco tendrán curiosidad por ver la cara siniestra de ese monstruo al que algunos tanto alaban. Siento el fracaso y la impotencia de que, a pesar de estar cargados de razón, de la Razón, no hemos sabido impedir que gente como Fraga Iribarne muera sin ser castigado por su vileza antidemocrática. Y lamento más todavía que esa sensación de fracaso y ese sentimiento de impotencia se disuelva lentamente hasta su desaparición.

“Paseos con mi madre” o la crónica melancólica de unos damnificados

2011-12-22T03:54:00.000-08:00

Acabo de leer Paseos con mi madre, el último libro de Javier Pérez Andújar. Se trata de una novela o de unas memorias o de ambas cosas a la vez, todas las novelas incluyen memorias, ya sean las del autor ya sean las de los personajes que las pueblan, todos los libros memorialísticos, a su vez, irrumpen en la ficción, ya se sabe. Aquí, Pérez Andújar parte de una realidad, su Sant Adrià del Besós vivido, pero también de una realidad que no conoce, a tenor de su edad, más que por lo que le han contado. O eso barrunto, se lo preguntaré. Si digo que el libro me ha gustado, me quedaré corto. Debe hacer mucho tiempo, mucho, mucho tiempo que no leía algo que me concernía de forma tan absoluta, nunca hubiese imaginado que podía compartir con Javier Pérez Andújar, amigo virtual, colega presencial (¿quizá también amigo tout court?, el sistema de las redes sociales lo relativiza todo, encuentras nuevos aliados, también, no puedo negarlo, insospechados contrincantes) unos referentes biográficos tan similares, o especulares. He revivido a través de su literatura momentos y atmósferas que el novelista o el memorialista sitúa en Sant Adrià, al lado del Besós, pero que yo sentí en el polo opuesto de Barcelona, al lado de otro río, en Cornellà de Llobregat.

No quiero hablar del libro desde el registro literario. Aunque me parece extraordinario, por el ritmo, por la creación de un pálpito propio, coherente e irrenunciable, por el cuidado del lenguaje, por el uso de esos tiempos verbales que siempre son presentes aunque se refieran a momentos históricos dispares, por la aparición aquí y allá de frases que pueden engrosar el listado de las citas magistrales (“No leeré para entender lo que dicen los autores, sino para entender a través de ellos”, “En Barcelona hay un civismo municipal de caza sin escopeta y de calles sin pobres, de que nada moleste a los ciudadanos”, “el mundo es como es y las palabras no le importan. Las palabras crean realidad pero esta no les pertenece igual que el obrero crea riqueza sin formar parte de ella”, “Se anda como se escribe”…), pero que en el libro se engarzan en una clara construcción de sentido.

Sí, el libro me parece muy bueno. Pero lo que quiero subrayar es que retrata unas vivencias que son suyas, del autor, pero que yo comparto, en ocasiones con ligeros matices, en ocasiones (incomprensiblemente, me siento allí reflejado) de forma absoluta: los viajes nocturnos de vuelta a casa desde Barcelona (en mi caso, las líneas CO y BC), la convulsión de una época en la que pensabas que debías elegir entre el compromiso político o el compromiso cultural (algunos, achacados por el síndrome de la lentitud, tardaremos en darnos cuenta de que podían aunarse ambas cosas, podías ramblear con los cabellos largos hasta altas horas de la madrugada y levantarte muy pronto para ir a una manifestación en el instituto y correr como nadie delante de la policía), la desilusión o el fracaso que supuso que todo el espíritu de cambio, de ruptura (nunca fue una revolución) acabase en los barrios obreros con la mansuetud de hoy día, y que fuesen los partidos que presuntamente debían sostener aquel espíritu crítico los primeros que se apresuraron a desmantelarlo, olvidando a los golpeados, a los asesinados (como Manuel Fernández Márquez, al que Javier rescata del olvido con pericia literaria, que es pericia sin más)...

En Paseos con mi madre, Javier Pérez Andújar creo que retrata a una generación de damnificados, en todo caso retrata mi propia damnificación, los damnificados de la transición, los dañados por una suerte de operación frustrante, los que pensábamos que la lucha contra la dictadura de Franco daría lugar a un sistema más justo, más igualitario. Los que nos sentimos traicionados por aquellos dirigentes de los partidos políticos y de los sindicatos obreros que, en la clandestinidad usaban un lenguaje y, en cuanto llegaron al poder en los ayuntamientos del “cinturón rojo”, lo cambiaron para legitimar una transición que, a todas luces, fue una continuidad, un maquillaje.

El último libro de Javier Pérez Andújar me ha llegado… ¿al alma?, eso parece demasiado cursi, pero se acerca a una sensación de sincretismo, de leer (de releerte a ti mismo) sin el fragor del panfleto, sino con la equidad de la poesía. De algún modo, ha ocurrido un hecho excepcional, Javier ha escrito con su pluma (o su teclado), pero, al ejecutar ese acto creativo, nos ha escrito a unos cuantos. Su pluma, su teclado, es el mío. Me ha escrito, aunque no pueda pedirle (¡mecachis!) participación en sus ganancias.

SI PODEM, BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU (en alemany, senyora Merkel)

2011-12-21T06:38:00.000-08:00

INDIGNITAT!!! LA POLICIA A LA UNIVERSITAT DE GIRONA

2011-12-16T07:04:00.000-08:00

La policia autonòmica ha carregat contra estudiants, professors i personal de l'administració de la Universitat de Girona. El motiu? Estaven protestant per les retallades maximalistes que està patint la societat, en general, i la universitat, en particular. I ho feien perquè, tot i que la Rectora de la Universitat de Girona ha acceptat dòcilment les retallades, les quals afecten, com passa en totes les altres universitat catalanes, a la qualitat de l'ensenyament i, en conseqüència, al futur de la societat, a la tal senyora no se li ha acudit una altra cosa que fer un acte institucional per commemorar els vint anys de la seva universitat. I, per a fer-ho, ha convidat al President de la Generalitat, és a dir, justament el qui està gestionant l'era de les retallades amb tant de fervor o, almenys, de comprensió. (Brutal: tothom, també l'esquerra parlamentària, que no és esquerra ni és res, entén, justifica o mira cap a una altra banda malgrat que les retallades afecten als de sota, els de sempre, mentre els banquers i altres membres de la catèrvola d'indignes se'n refoten de nosaltres. I els indignes encara se sorprenen que hi hagi indignats!)

Ja veig que, de manera immediata, els diaris afectes al règim criminalitzen els qui protesten. Com sempre. Sembla que molt poca gent s'adona que cada vegada que un policia estomaca algú en el recinte universitari la cultura i la llibertat es van esmicolant. El temple del coneixement no hauria de permetre mai que les porres i les pistoles atemptessin contra la seva missió (encara que els qui ara som a dins no sapiguem despertar les consciències endormiscades). Però la senyora Rectora de la Universitat de Girona ho ha permès.

El seu primer acte d'indignitat, senyora Rectora, és organitzar un acte commemoratiu. Però què mandangues s'ha de commemorar? L'acomiadament de professors associats? Les retallades pressupostàries que emmalalteixen la transmissió del coneixement? El seu segon acte d'indignitat és que, si vol commemorar alguna cosa, no ho hauria de fer amb les autoritats polítiques, sinó amb la comunitat universitària i amb els que en són la seva màxima expressió, no pas els professors, encara menys els càrrecs, sinó els alumnes. El seu tercer acte d'indignitat i, encara més, d'extrema covardia és que, per ocultar les dues indignitats anteriors, ha fet entrar la violència policial perquè ataquessin els qui haurien de ser la seva gent.

NB: No puc deixar de precisar que la indignitat s'agreuja quan sabem que la força de la violència s'exerceix des de posicionaments que es troben als antípodes del coneixement universitari. Ho explicava en aquest post:

http://pensacions.blogspot.com/2011/06/la-dimissio-de-felip-puig-o-la.html

ELS MUSEUS D'ART I ELS CONCURSOS ATROFIATS

2011-11-25T16:05:00.000-08:00

Tots els diaris donen per segur que Pepe Serra serà el nou director del MNAC. Sembla que la comissió d'experts que havia de jutjar les candidatures que s'havien presentat al concurs internacional ha trobat que el projecte de l'actual director del Museu Picasso de Barcelona era el més idoni. No ho posaré en dubte, jo no estava en aquesta comissió, no sé qui més s'havia presentat al concurs i no conec els projectes. Per tant, enhorabona al vencedor, i bona feina. Però hi ha alguna cosa que falla en aquest país. Fa més d'un any que en els ambients culturals barcelonins corria el rumor que Pepe Serra deixaria el Picasso i aniria al MNAC. I quan un preguntava, "però com ho saps?", "però que no faran concurs?", les respostes anaven des del riure fins a la mirada candorosa per la ingenuïtat que atorgaven als qui formulàvem les preguntes.

Com pot ser que el rumor que deia que Pepe Serra seria el nou director del MNAC s'hagi confirmat? D'entrada, no vull contemplar una hipòtesi que tants i tants donaran per bona, que els membres de la comissió van rebre instruccions (d'un conseller, d'un polític, d'un tiet omnipresent, d'uns col·legues del sector...). Jo personalment conec alguns d'aquests membres i no dubto en absolut de la seva honorabilitat. Però, aleshores, quina explicació puc donar? Que tots som uns bocamolls i ningú no sap guardar en secret la decisió de presentar-se a un concurs? Que, immediatament després, tots som uns tafaners malaltissos i ens agrada escampar les confidències que ens han fet? Que quan es llença un rumor d'aquest tipus, el rumor creix i creix i creix i es fa tan gran que espanta els candidats potencials que no vénen avalats per un rumor de proporcions similars? I, per tant, desisteixen? Que la força del rumor esdevé argument inqüestionable en la valoració del projecte?

Poca broma. El cas del Pepe Serra s'afegeix a casos semblants en el passat recent de Catalunya des que les institucions (almenys, algunes d'elles; almenys fins a les darreres eleccions nacionals i municipals) van acceptar d'aplicar el codi de les bones pràctiques culturals. També els rumors ja havien existit, havien previst, havien anunciat que la Maite Ocaña guanyaria l'anterior concurs per proveir la direcció del MNAC, que el Bartomeu Marí substituiria Manolo Borja enfornt del MACBA, que l'Esteve Riambau dirigiria la Filmoteca de Catalunya... Per alguns només va ser una sorpresa que Moritz Küng guanyés el concurs per la direcció del centre d'art del Canòdrom i, com a un designi macabre, aquella victòria ha estat, per ell, almenys fins ara, més aviat una condemna.

En tots els casos citats no tinc cap queixa, ans al contrari, de la feina que han portat a terme els qui, a pesar dels rumors o gràcies a ells, van obtenir les places indicades. Però la insistència històrica en què els rumors coincideixin amb els projectes guanyadors ha d'aturar-se d'alguna manera. Els dirigents polítics, els dirigents culturals, els futurs candidats a qualsevol plaça, els envejosos i els tafaners de tota índole, els endevinaires professionals... tothom ha de fer un esforç per callar. En cas contrari, els qui defensem que enfront de la designació arbitrària d'un càrrec és més democràtic convocar un concurs públic (com ara mateix en el cas del CCCB) quedem com uns perfectes il·lusos.

FERRAN MASCARELL I EL CoNCA. REFLEXIONS URGENTS

2011-11-07T22:40:00.000-08:00

Davant de la dimissió quasi unànime dels membres del plenari de l’actual Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), el conseller Mascarell ha dit, segons recullen els mitjans, que la seva obligació és fer política cultural, "es lógico que los que hacemos políticas públicas podamos participar en la definición de esas políticas públicas", sembla que ha afirmat. Voldria fer dues reflexions d’urgència. La primera: segons aquesta visió tan utilitària de la democràcia, com que ell ara mana, canvia les lleis segons els seus criteris. Però, per la mateixa regla, el pròxim Conseller de Cultura podrà tornar a variar aquestes lleis per fer la seva pròpia política. No? Per tant, estem sotmesos als capricis, perdó, a les polítiques dels il•luminats, ai, perdó, dels consellers que ens vagin tocant en sort. Faig broma, però la cosa és molt seriosa, quasi tràgica. Sobretot si retrocedim una mica en el temps. I aquesta és la segona reflexió. Hem de recordar que el senyor Mascarell és Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè, abans que li oferissin el càrrec a ell, tres persones havien declinat l’oferiment que els havia fet el president Artur Mas. És a dir, si Imma Tubella, Rosa Maria Malet o Mònica Terribas haguessin acceptat el càrrec, ara Catalunya potser podria tenir un CoNCA més fort i decisiu, o potser l’haguessin eliminat del tot, o qui sap si haguessin decidit atorgar totes les subvencions segons un sorteig públic enmig de la plaça de Catalunya... Un cop més, riure per no plorar, la política cultural d'un país a l'atzar de les conjuntures més imprevisibles. Aquí se m’apareixen dues conclusions també d’urgència: primera, a Artur Mas la cultura li importa molt poc perquè deixa fer “polítiques públiques” al seu quart candidat malgrat que sap que bona part del sector cultural hi està en contra; i segona, el moviment dels indignats té tota la raó, aquesta democràcia és com una muntanya russa on els partits i els individus que els partits designen fan allò que volen sota la presumpta legitimació que els atorguen els vots que alguns ciutadans van dipositar en una urna una tarda assolellada (o molt emboirada) de diumenge.

VIDA PÚBLICA I VIDA PRIVADA. A PROPÒSIT DE GERARD QUINTANA I EL CATALÀ

2011-10-22T05:59:00.001-07:00

Els fets són simples: el cantant Gerard Quintana apareix en un programa de televisió que pretén mostrar la intimitat de personatges populars; en el transcurs d’aquest programa, Quintana i Albert Om, el presentador, es traslladen a Eivissa i allà comprovem que el cantant parla en llengua castellana als seus fills; immediatament, hi ha un seguit de persones que mostren la seva estranyesa, la seva sorpresa i, en alguns casos, la seva indignació pel fet que un emblema del rock català, líder o una cosa semblant del mític grup Sopa de Cabra, no hagi educat els seus fills en català o, almenys, també en català.

A partir d’aquí, apareixen les reaccions. D’una banda, el mateix cantant fa unes declaracions en les quals assegura que “no ha de justificar la seva vida privada”. I, quasi d’immediat, surten veus públiques, com les de Víctor Amela i Pilar Rahola al diari La Vanguardia, que defensen de forma taxativa la llibertat individual, que cadascú fa el que vol a casa seva. Víctor Amela, habitualment molt suggerent en els seus comentaris sobre televisió o sobre cultura en general, un escriptor que fa servir la ironia com a eina de reflexió, es posa sorprenentment seriós i, traslladant l’anècdota de Quintana a categoria generalista, afirma que li fa por una Catalunya independent: “es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concuspiscencias”. Buf!!!

Voldria dir-hi la meva, una opinió des de la humilitat i, m’imagino, des de la minoria. En primer lloc, he de dir que n’estic cansat dels qui defensen la llibertat de l’individu a tort i a dret, a tota hora; s’omplen la boca de la paraula llibertat i els sembla que, amb això, ja han resolt tots els problemes de la societat. Però que es pensen que hi ha algú en aquest món que no estigui d’acord amb ser lliure? Sempre obliden, però, que el contracte social que proposava la il·lustració advocava per la llibertat en un context d’igualtat. Com podem reclamar la llibertat d’una persona si està vivint en la més absoluta misèria i al costat en té una altra que viu en l’opulència? De què li serveix aquesta llibertat? És, en aquest sentit, llastimós el nivell sota zero d’alguns opinadors de l’actualitat els quals, escampant la idea de ser lliures, en realitat, molt sovint no fan més que sancionar el lamentable estat de les societats occidentals.

En segon lloc, i tornant a Quintana, també n’estic cansant de la hipocresia d’aquesta societat. Cadascú és lliure de fer el que vulgui en la seva intimitat, reclamen els salvasistema. Però, i si ets un personatge públic? O sigui, que per ells és lògic que en la intimitat es defensi una cosa i quan tens una càmera de televisió al davant en defensis una altra? Aleshores s’entén que aquí els periodistes no qüestionin el cas de tants i tants polítics que s’omplen la boca defensant l’escola pública, però després, en la intimitat, porten els seus fills a les escoles privades, les més privades que es fan i es desfan. És una elecció personal va dir el president Montilla quan li van fer veure la contradicció. Una elecció personal? Si públicament defenses una cosa i després no la compleixes ets un hipòcrita i la lògica diu que els polítics (que ho són perquè ho volen ser, si no que es dediquin a uns altres oficis) no estan obligats a defensar res d’allò en el que no creguin, res d’allò que no facin de debò en la seva vida privada. Gerard Quintana és lliure de parlar als seus fills en castellà en la intimitat de la seva llar? Sí, és clar. Però des del moment en què decideix mostrar aquesta intimitat al públic, als seus seguidors, aquesta intimitat deixa de ser de l’àmbit privat. I pot ser objecte de crítiques. Ningú no el va obligar a sortir al programa d’Albert Om, ho va fer perquè va voler i va ensenyar el que va voler ensenyar. I resulta que alguns entenen que el que va mostrar de la seva vida privada no és coherent amb la seva vida pública. Poques hores després del programa sabíem que Quintana donava el seu suport a Esquerra Republicana (ERC) en les properes eleccions. O sigui que ell diu públicament que votarà un partit independentista, però ens ha ensenyat que en la seva intimitat el seu respecte per la llengua catalana és mínim, o nul. És clar que no té cap obligació d’educar els seus fills en català, però recordem que a Eivissa la salut de la llengua catalana, de l’eivissenc, és molt fràgil i ell deu considerar que no paga l’esforç de, per exemple, la mare els parli en castellà i ell ho faci en català. Insisteixo, jo no em poso en la vida privada de la gent fins que ells la volen compartir amb mi.

Finalment, un comentari sobre l’opinió d’Amela. Em sap greu que, per una vegada, hagi volgut superar el paper de defensa del sistema que el seu diari té reservat a la Pilar Rahola (ella sí, tan fonamentalista). Espero que no s’hi acostumi, els seus lectors ho agrairíem. Ell sap molt bé que si algun dia Catalunya és independent hi haurà de tot, també talibans, com ara n’hi ha d’espanyols, de francesos, d’alemanys. De moment, el problema que té Catalunya és que no té un Estat propi i, en conseqüència, no se li permet d’accedir a aquest grau de normalitat, el de tenir, també, patriotes filibusters, segons la seva terminologia. Però tot el que ha sorgit amb el cas Quintana no és un problema de talibanisme, aquí hi ha hagut algú que, voluntàriament, ha fet exhibició de la seva vida privada, la qual s’ha demostrat, en aquest registre estricte de la llengua, incoherent amb el seu tarannà públic. Per tant, si reclamem la llibertat de l’individu perquè Quintana pugui fer el que vulgui amb les seves criatures, siguem coherents i no perdem el nord quan algú se sorprèn o es queixa que un “independentista” parli als seus fills en llengua castellana o anglesa o francesa o sànscrita.

LA UNIVERSITAT I ELS FUNCIONARIS

2011-09-22T02:12:00.000-07:00

Els diaris parlen aquests dies dels problemes que poden tenir els treballadors de les universitats catalanes per cobrar les seves nòmines fins a finals d’any. El Govern de Catalunya s’apressa a dir que no serà així, però tothom sap que som molt a prop de l’abisme. I que el paisatge fa pendent.

El que més m’indigna de tot això és que hi ha molts col•legues que es preocupen molt de si continuaran cobrant, però no diuen res quan veuen que, al seu voltant, la universitat s’enfonsa en la més absoluta misèria. Es preocupen d’ells, però no dels seus alumnes. Al capdavall, per molts professors universitaris, els alumnes no són més que un element decoratiu, quan no una molèstia, un destorb. Des que vaig entrar a la universitat que no faig més que sentir, any rere any, aquella cantarella que diu que els alumnes cada vegada arriben pitjor preparats, com renunciant ja d’entrada, si això fos així, a la seva obligació de redreçar-los pel camí del coneixement i de l’esperit crític.

Si pensessin en els alumnes, abans que en les seves nòmines, haurien clamat en contra de l’acomiadament de tants i tants professors associats. Conec alguns casos (a la Universitat de Girona, a la Universitat Autònoma de Barcelona) de professors d’aquests que, contractualment, anomenem associats que eren molt millors que alguns dels catedràtics i titulars que poblem els nostres departaments. Són gent jove, preparada acadèmicament, amb un estil nou de plantejar l’estudi i el contacte amb l’alumnat, però que han estat foragitats de la universitat pública perquè els funcionaris de torn puguin mantenir els seus llocs de treball. (I uns s’ho mereixen, sens dubte, investiguen, publiquen i fan bones classes, però n’hi ha d’altres que, embeguts en la seva “ciència”, fa anys que han desistit dels seus deures amb la recerca i amb la transmissió del coneixement.)

El pitjor de tot això, al meu entendre, no és, però, ni la crisi ni la burocratització de la universitat ni que perdem professors bons per mantenir els vells buròcrates de les aules. Per mi hi ha un element encara més pervers: que els alumnes no es queixen. Aguanten estoicament els professors dolents, i no fan costat als bons professors, aquests joves associats, quan són vilment despatxats. Veig, doncs, que en els darrers anys el sistema ha fet bé les coses, en la nostra època d’estudiants aconseguíem eliminar els professors dolents i donar suport als bons, ara, en canvi, una part de la joventut viu en les aules mig endormiscats. I no són conscients que, si defensessin l’alta qualitat de la docència universitària catalana, estarien assegurant-se un millors fonaments intel.lectuals.

La cultura, la política i el CoNCA

2011-09-15T12:53:00.000-07:00

El text que segueix es va publicar al diari El Punt el dia 7 de juliol passat. Avui, dia 15 de setembre, he assistit, al Parlament, a una sessió en què la societat civil exposava la seva visió sobre l'antiga llei Òmnibus (avui denominada d'una altra manera) i, el sector cultural específicament, sobre els canvis que el govern de la Generalitat vol imposar. Malauradament, he vist que el text que vaig escriure fa dos mesos no és que estigui vigent, és que es queda molt curt.

En una part de la societat sembla haver-se instal·lat la idea que els qui ens dediquem a la cultura (creadors, crítics, pensadors, gestors…) vivim de subvencions, o sigui, som una mena de paràsits de l’administració. En bona mesura, el nou govern de la Generalitat ha contribuït a magnificar la idea amb la difusió del projecte de Llei Òmnibus, que només sap parlar de retallades, de finestra única, de dirigisme.

Quan el moviment dels indignats clama per un nou model de participació en les decisions públiques, el Conseller Mascarell va a la seva. Recentment, en seu parlamentària, va invocar la necessitat de modernitzar la cultura catalana, malgrat la retallada immisericordiosa del pressupost de la seva conselleria i a pesar que es resisteix a conciliar els seus plans amb les associacions del sector, com havien fet els seus predecessors. Com si el nou govern, ell i només ell, pugui marcar-nos el camí de la modernitat.

I, amb tot això, salvada sortosament la ILLC, ens queda el CoNCA. El procés de creació del Consell va ser llarg, va haver-hi ferides i damnificats, però el model és vàlid. Més encara: no hi ha hagut temps per determinar el contrari. Si hi ha defectes, que se solucionin, però la independència del CoNCA és un model molt millor que el retorn als designis del funcionariat, als vicis de l’amiguisme.

La cultura és un sector subvencionat, sí, com tants d’altres. Molts dels qui se’n queixen són dels qui s’obnubilen, als museus, amb obres del passat que no existirien si no haguessin estat subvencionades pel poder polític i eclesiàstic. Del que es tracta és que la protecció a la cultura sigui dialogada i transparent.

Joan M. Minguet

President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art

LA (DI)MISSIÓ DE FELIP PUIG. (O la vindicació de l’analfabetisme)

2011-06-21T15:17:00.000-07:00

Embegut de si mateix, ja se’l veu, sempre amb aquell to burleta, satisfet del seu tarannà, cregut de les beatituds de la seva trajectòria, cofoi del seu servei a la pàtria, Felip Puig fa pocs dies, després dels fets del Parlament, va deixar anar una frase digna de figurar en els annals de les citacions literàries: “els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l’ordre públic”. Tot i que l’oració ja té prou força i passarà per si mateixa a la posteritat, cal posar-la en context: el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya poc abans o poc després de dir-la s’havia queixat de l’excessiu suport mediàtic i intel·lectual amb què comptaven els indignats.

La frase de Puig m’ha fet pensar que, quan es mira al mirall i practica aquells gestos desganats, deu arribar a la conclusió que la seva missió com a polític està renyida amb el raonament, amb la sensatesa, amb l’esperit crític. Ras i curt, les seves accions no tenen res a veure amb el coneixement. És per això que li molesta que alguns intel·lectuals ―que en són ben pocs, per cert, la majoria s’arrenglera precisament amb el seu ordre, d’això em queixava en el meu anterior post― puguin arribar a valorar la validesa de les protestes del moviment “Democràcia Real Ja”; puguin entendre que és justa la indignació enfront d’un polítics que defensen un sistema on els rics cada vegada són més rics mentre la resta s’enfonsa més i més en la misèria; i que, proporcionalment, aquests pocs intel·lectuals puguin entendre com a injustes i cafres les estomacades policials, les infiltracions d’uns joves policies camuflats de presumptes progressistes, l’ús salvatge dels estris antidisturbis en contra d’uns ciutadans tan honorables com un Conseller.

La missió de Puig, doncs, no és el coneixement, ell no vol ser doctor honoris causa per cap de les nostres universitats, ho tindrem en compte; ell vol imposar l’”ordre públic”. Amb quins criteris? La pregunta no és innocent. El senyor Puig, el del rostre menyspreador, és enginyer de formació, professió que segons Viquipèdia va abandonar quan als trenta anys va començar a ostentar càrrecs de representació. En la seva carrera com a polític ha ocupat tres conselleries de la Generalitat diferents: Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques i, ara, Governació. Ben curiós, no?, estem tan acostumats als polítics tastaolletes, que un dia els col·loquen en un càrrec i el dia següent en un altre, que ho donem per un fet normal. Però no és així. Des del registre de la raó, és una desraó que algú pugui ocupar tants càrrecs pels quals no ha tingut cap formació prèvia. Però, és clar, a Felip Puig la raó, la raó crítica, li fa sortir grans a l’engonal.

Fa uns quants anys, quan treballava en un departament de la Generalitat, vaig escoltar a un alt càrrec dir: “a en tal no el vull perquè pensa massa”. Prometo que va ser així, hi ha persones d’aquestes, que prefereixen envoltar-se de gent sense estudis perquè ells, aleshores, s’enlairen, o els ho sembla. Puig deu ser d’aquests. No li agraden els honoris causa. Li deu emprenyar que hi hagi dissidents . I tampoc no vol que els policies pensin massa. He vist, en la darrera convocatòria de Mossos d’Esquadra, que com a formació acadèmica per convertir-se en policia només s’exigeix el títol de graduat en educació secundària, de graduat escolar, formació professional de primer grau o equivalent. Això no deu ser obra de Felip Puig, a en Joan Saura i a tots els seus predecessors ja els estava bé, forma part de la missió del conseller de torn que ha d’imposar l’”ordre públic”: pocs estudis, els mínims, i disciplina, molta submissió. Així, quan ells ordenen estomacar, els nois i les noies obeeixen, i colpegen i atonyinen amb la ràbia que hem pogut contemplar (si no patir directament) aquests darrers dies. No fos cas que pensessin massa, que per un moment un policia es plantegés si realment calia colpejar, bastonejar o disparar en contra d’algú que, davant seu, aixeca les mans en senyal de pau.

La missió de Felip Puig és conservar l’ordre públic per mitjà de la disciplina, del “ordeno y mando”, del pensament irrevocable, això és, la falta de pensament. A ell, el coneixement i l’esperit crític li fan nosa. És per això que, com que la seva missió i la meva són tan irreconciliables, no puc més que demanar la seva dimissió. Que torni a fer d’enginyer, si és que recorda alguna cosa de quan estava en aquest antre tan pervers que, al seus ulls, deu ser la universitat (brrrrr).

LOS INTELECTUALES, ABDUCIDOS. (A propósito de la Democracia REAL)

2011-06-04T08:07:00.000-07:00

Si entendemos que la función de los intelectuales es dar luz, iluminar la realidad con argumentos ambivalentes, críticos y reflexivos, ayudar a pensar a través de la confrontación de ideas, debo decir que la sociedad actual se encuentra huérfana de ellos. ¿El motivo? Frente a la aparición del movimiento “Democracia Real Ya” y frente al fenómeno de las acampadas, la mayoría de los que deberían ayudar a reflexionar sobre ello han apostado unilateralmente por defender el sistema, con matices, pero sin paliativos. En los medios de opinión ortodoxos, y salvo honrosas excepciones, solamente se escuchan críticas ―a menudo, feroces― en contra de los acampados, en contra de los indignados. Los “argumentos” que se exponen van desde la inviabilidad de la protesta hasta la indumentaria de los que protestan; desde la insalubridad de los campamentos hasta la maldad de querer terminar con la democracia. Entre esos “argumentos” (insisto y enfatizo las comillas), hay algunos de especialmente miserables, la de aquellos que, creyéndose progresistas de raza, arremeten contra el movimiento de indignación como dando a entender que, si ellos no lo beatifican, es porque, en el fondo, no deja de ser una reacción antidemocrática. Otros, sintiéndose atacados no sabemos muy bien por quién (teniendo en cuenta el carácter pacifista de toda la corriente), salen en defensa de la democracia formal, reivindican el valor de los votos en las elecciones y no quieren ponerse a pensar ni un solo instante en si hay alguna alternativa al sistema actual.

¡Cuánta pereza mental! O, peor aún: ¡cuánto servilismo! Ya sea a través de la rabia contenida ―o no―, ya sea mediante la ironía (¡qué pena, el artículo de Quim Monzó!), todos atribuyen a los indignados la capacidad de concentrar en ellos mismos el mal, en términos absolutos. Y ahí es dónde se les ve el plumero, su abducción por parte del sistema, su renuncia al papel de intelectuales. Porque los que promueven el movimiento “Democracia Real Ya” y los acampados podrán ser objeto de críticas, claro está, pero que nuestra sociedad esté en una crisis económica, ética y cultural de órdago no es culpa suya. Muy al contrario, es el sistema actual el culpable de las injusticias sociales; de los despidos recurrentes; de la corrupción de tantos y tantos políticos a los que no se les aparta de la vida pública, sino todo lo contrario; de la desigualdad creciente y galopante, con un inusitado incremento de la pobreza; de que gente sin ningún tipo de formación llegue a tener grandes dosis de poder por el mero hecho de pertenecer a un partido político; de que esos mismos tipos sean capaces de defender una cosa (la escuela pública, por ejemplo) pero hagan justo lo contrario (llevar a sus hijos a las escuelas de pago, si pijas, mejor); de que los ciudadanos que pagamos los impuestos podamos ser apaleados por unos policías pagados con nuestro dinero por el mero hecho de protestar, de indignarse; de que un político pueda decidir que seamos apaleados a su conveniencia, usando las porras y las pelotas de goma que llevan unos uniformados con una formación cultural escasa; de que los políticos elegidos democráticamente aparten su propia voluntad y se sometan a los dictados de la cúpula directiva de un partido político (¡qué imagen tan lamentable para la humanidad cuando un diputado levanta la mano para indicar a los de su partido la orientación del voto, y todos, cual becerros tarados, siguen la orden!); de la creciente implantación de los partidos xenófobos y racistas… No, amigos, los indignados no son, no somos los culpables de esa miseria que arrastra desde hace años nuestra sociedad.

Pero, claro, para los que escriben es más fácil defender el sistema, ese sistema que permite si no suscita todas esas perversiones, que cuestionarse si los que protestan llevan algo de razón. Los intelectuales han renunciado a su misión, se han convertido en altavoces de la mayor estafa social de los últimos años. En lugar de tener sueldos asegurados, deberían pasar a engrosar la insultante cifra de parados. Tal vez entonces entenderían lo que significa indignarse. Y nosotros saldríamos ganando, no tendríamos que escuchar ni leer sus rebuznos.

RÈQUIEM PER “L’HORA DEL LECTOR”?

2011-05-23T09:03:00.000-07:00

Acabo de llegir que la televisió pública de Catalunya ha decidit cancel•lar l’emissió del programa “L’hora del lector”, un programa sobre llibres que dirigeix Emili Manzano des d’abril del 2007. La notícia especifica que “el canal 33 pensa en un nou format sobre literatura per substituir-lo”. Un nou format per substituir-lo? Ui, ui, ui… Ja hi tornem a ser. Algú, en un despatx ben il•luminat, ha pres la decisió que els qui seguíem el programa ens tornem a quedar orfes de cultura. Un programa que havia aconseguit parlar de llibres amb normalitat, on s’escoltaven tot tipus de veus i de règims literaris, que havia fet que la televisió i la literatura no caiguessin en el ridícul, amb decorats inversemblants i convidats afàsics, ara ha topat amb la tan habitual mediocritat d’aquells als qui se’ls atorga poder en àmbits per als quals no estan capacitats. No sé quins arguments donarà el responsable de torn (recordem la notícia: “el canal 33 pensa”): que si volen accedir a més audiència, que si provaran models televisius més moderns (si fos així, ja podem posar-nos a tremolar), que si una renovació en la graella sempre va bé… No sé ni si tan sols en donaran d’arguments. Jo, en tot cas, només vull deixar constància de l’error: aquells que s’omplen la boca al•ludint a l’exemplaritat del mític programa de Bernard Pivot “Apostrophes” són els primers que obliden que aquell programa es va mantenir en antena durant quinze anys, a través de la concepció que la presència de la cultura a la televisió només pot entendre’s a partir de la perseverança, de la constància, no del canvi i de la voràgine de programació tan habitual a les cadenes televisives.

Hi ha un argument que no es donarà, però que ―paranoic com dec ser― no vull deixar d’esmentar. “L’hora del lector” va arribar a la televisió nacional de Catalunya en temps del segon tripartit, amb un format que Emili Manzano i el seu equip havien ideat a BTV, un canal televisiu en mans socialistes. Ara, però, el país i la seva televisió tornen a estar en mans de la dreta nacionalista. No vull ni imaginar-me que el pròxim programa sobre llibres del Canal 33 sigui una demanda de la sectorial de cultura de Convergència i Unió, que diuen que es troba molt ociosa. En tot cas, tard o d’hora ho sabrem. Primer hem de saber si realment hi ha un nou programa (l’interrogant el títol d’aquest post és per veure si encara podem impedir l’error); i immediatament després a veure si resultarà que algun prohom del nou govern ens vol aconsellar les seves lectures.

Fa unes setmanes, vaig proposar que TV3 atorgués a Josep Cuní un any sabàtic (http://pensacions.blogspot.com/2010/12/que-en-josep-cuni-es-prengui-un-any.html). Com ja pronosticava aleshores, no em van fer cas. Ell, la Rahola i els seus contertulians continuen explicant-nos un món unidireccional. Pel que sembla, en el meu pronòstic vaig deixar de preveure que la cosa podia anar a pitjor: que eliminessin un dels pocs programes on les idees ―totes les idees, pluridimensionalment―circulaven amb llibertat. Quins collons!

A mí “la Roja” me la trae…

2011-05-17T00:07:00.000-07:00

La prensa deportiva española está alcanzando las más altas cotas de la miseria. Es cierto que, como decía Borges, el periodismo escribe para el olvido. Pero ellos insisten día tras día en su estulticia como si lamentaran que no llegáramos a recordar sus mentiras, sus argumentos estériles (entiéndase eso como un oxímoron), su bajeza moral y, sobre todo, su hipocresía. Viene eso a cuento de las desinencias de los encuentros futbolísticos que mantuvieron el F.C. Barcelona y el Real Madrid. La prensa especializada de Barcelona y Madrid se encabalgaron en la defensa de sus respectivos equipos, con estrategias casi siempre disparatadas. Una de ellas, consiste en dar voz a los jugadores de fútbol para reclamar sus verdades; unos jugadores la gran mayoría de los cuales tiene una formación intelectual tan básica que, con excepciones, oírles hablar resulta una experiencia antimística. Allá ellos, los directores de los periódicos deportivos, con esa defensa a ultranza de sus equipos, siguiendo la máxima de que sus lectores desean carnaza día tras día, lo cual, de ser cierto, o bien coloca al ser humano con un coeficiente de inteligencia sumamente ínfimo o/y equipara el periodismo deportivo con las tácticas salvajes de la “prensa rosa”.

Lo que resulta el colmo es que, ahora, los periódicos de Madrid se dediquen a propiciar el reencuentro de los jugadores de ambos equipos que coinciden en la selección española. Su gran preocupación es que, después de haberse dicho de todo en el campo y fuera de él, y después de que los periodistas hayan avivado el fuego de la discordia, recordándonos que, se quiera o no, Barcelona y Madrid representan dos cosas distintas en lo futbolístico y, más aún, en lo social y en lo político, los jugadores, esos “lumbreras del conocimiento”, vuelvan a ser amigos del alma para llevar a la selección española a los más altos hitos deportivos. O sea, que se han pasado semanas criticando a los jugadores del Barcelona por “fingimientos” (que expresión tan feliz, ni ellos mismos se dan cuenta de lo mayúsculo que es dominar el arte de fingir), pero si esos mismos jugadores “fingen” defendiendo los colores de la patria, de su patria, entonces podrán ser excusados de tamaño deshonor. Suerte que a algunos esa preocupación no nos desbarata el sueño. Constatamos la anomalía de que a los “fingidores”, al menos, a los que voluntariamente quisieran hacerlo, no se les deja defender otra patria que la única que se quiere que exista. Por otra parte, en Madrid, los periodistas y empresarios de la prensa deberían saber que si dentro de la selección española los jugadores del Barcelona y del Madrid se enfrentan, eso les procurará una venta mayor de periódicos, especialmente si la culpa de esos enfrentamientos es (¡que lo sería, sin duda!) de los jugadores barcelonistas, si de la cantera, mejor.

En el mundo de la cultura suele existir una indiferencia cuando no un desprecio hacia lo deportivo. Y lo entiendo. Yo mismo me extraño de mi interés por el fútbol como espectáculo, por mi obstinación en acudir a estadios deportivos para ver encuentros y comprobar las distintas actitudes del público. Y, sin embargo, mientras estoy allí o mientras hojeo perplejo algún periódico deportivo, me doy cuenta de que el fútbol y el deporte, en general, siguen siendo el opio que el sistema introduce en la sociedad para tenernos ocupados con las insensateces y las estupideces de la gran mayoría de los periodistas deportivos.

¿Qvo Vadis Universitas?

2011-05-14T04:23:00.000-07:00

Afegeixo a posteriori una consideració: mentre aquests dies, maig del 2011, una part de joventut fa acampades a les places espanyoles per protestar per la societat d'avui, la UAB anuncia els seus màsters i postgrau amb les fotografies d'aquest noi i d'aquestes noies, vestides amb roba de disseny, idiotament somrients, d'aquella gent que jo mai no veig a les meves classes (potser a ESADE sí). Han de canviar tantes coses a la universitat, ai las!

Assistim, impassibles, a l’ensulsiada de la nostra universitat. Els de dins, mirem de salvar els trastos, fer les classes i prou, se’ns neguen beques, sabàtics, el sistema ve a dir-te que ja investigaràs més endavant. Et trobes amb els alumnes i mires de transmetre’ls de la millor manera possible les eines crítiques suficients perquè ells emprenguin el propi camí. Així és, almenys, com he entès sempre la meva feina, no transmetre informació, que ja la poden trobar, ni tan sols mirar d’oferir coneixement, sinó plantejar dubtes i incerteses perquè ells hagin de generar respostes.

Els de fora, penso que no són conscients de la davallada on ens trobem. El sistema educatiu fa temps que està portat per un grapat d’incompetents, que canvien models educatius quan arriben successivament al poder, sense preguntar a ningú, portats per una mena d’epifania: que si estudiar més llengües, que si incorporar la sisena hora, que si treure-la, que si fer més música, que si implantar un nou sistema universitari a l’estil d’un país on, quan aquí es posa en marxa, allà ja se n’han adonat de la seva precarietat, que si contractar professors associats, que si eliminar-los a tots... Tant se val si ho fan amb bona voluntat, la història és plena de bones intencions que han conduït a les més altes cotes de la ignomínia.

I, ara, davant de la crisi econòmica, tot això s’agreuja fins a límits que no podíem sospitar ni els més pessimistes, entre els quals em compto (al capdavall, només els pessimistes volem canviar les coses per millorar, els optimistes es limiten a posar cara de babau i a somriure). Els rectors i les rectores decideixen retallar els pressupostos pel boc gros, uns pressupostos que ells mateixos s’havien encarregat d’engreixar impunement. (Per exemple, l’antic rector de la UAB, Lluis Ferrer, mentre es dedicava a sotmetre al seu ordre tots els qui estàvem en contra de la implantació del Pla Bolonya, arribant a expulsar a un grup d’estudiants de la universitat, deixava un dèficit de consideració, això sí, actuant amb la més beatífica de les voluntats.) Les mesures que anuncien per solucionar els problemes econòmics de les universitats em recorden allò que va córrer quan uns incendis estaven cremant alguns boscos dels Estats Units: que George Bush havia trobat la solució tallant els arbres prèviament a què es cremessin.

Cap de les mesures que arriben al meu correu electrònic fa referència a la preservació de la raó de ser de la universitat: la formació de les generacions que ens han de rellevar. Volen prescindir de professors, de mitjans tècnics, de períodes de reciclatge dels qui hem d’ensenyar, de la celebració de trobades científiques, preveuen tancar les biblioteques durant el mes d’agost... Ni tan sols esmenten mesures pal·liatives. Com deia, assistim impassibles a l’ensulsiada de la universitat. Nosaltres no sabem on anirem a parar. Però el pitjor és que els qui manen, tampoc.

GRAFITIS, ARTE Y POLÍTICA. (O los vándalos son ellos)

2011-02-27T13:53:00.000-08:00

¿Epílogo o Preámbulo? (Junio 2011)

El texto posterior apareció en mi bloc “Pensacions” en febrero de 2011. Con posterioridad a esa fecha, la Plaça de Catalunya de Barcelona ha continuado siendo lugar de encuentro de personas que cuestionan la validez del sistema parlamentario actual, sometido a los dictados del capital. Y que cuestionan, también, los medios de información y de opinión que deben velar para que la verdad, plural, si no paradójica, nunca unívoca, como ahora, sea transparente. La pintada a la que me refiero más adelante, “això no és crisi, se’n diu capitalisme”, fue realizada, como menciono, por el “moviment del 25” poco antes de la huelga general del 29 de septiembre.
He querido recordar este pasado tan cercano porque es en él dónde podemos encontrar el referente más próximo a la nueva protesta en contra de las desigualdades sociales que ha tenido lugar durante los meses de mayo y junio de 2011 a partir de la consigna “Democracia Real Ya”. La Plaça de Catalunya volvió a alojar a una gran cantidad de personas de todas las edades que mostraban su desacuerdo con el sistema imperante, mediante manifestaciones y acampadas, incluso a pesar de la violencia ejercida por la policia autonómica para erradicar la corriente de indignación.

Lo que quiero consignar aquí es que, durante todos estos meses, la lona publicitaria seguía allí instalada, en innumerables fotografías y grabaciones viodegráficas de las asambleas, del campamento o de los ataques policiales se encuentra de fondo el anuncio de la marca automovílistica. No sé si detrás de la lona seguía esgrafiada sobre la pared del edificio la frase que nos indicaba que el mal es el capitalismo, pero su presencia metafórica era palpable. La lona había nacido para ocultar, para silenciar el certero diagnóstico. Sin embargo, la lona de mayo de 2011 no es la misma que sirvió para cubrir el “això no és crisi, se’n diu capitalisme”. En un cierto momento, el Ayuntamiento permitió que, en lugar del anuncio original, canónico, una foto del coche y unas frases dirigidas a sus potenciales compradores, se colgase otro gigantesco lienzo con una estrategia publicitaria mucho más tendenciosa. Ahora, permanecía el logotipo y el nombre de la marca de coches, pero en lugar de la fotografía del vehículo aparece una imagen colosal de un primate y dos frases: “encara penses que les bèsties no estimen” (¿Todavía piensas que los animales no aman?) y “una altra forma de pensar és possible” (Otra forma de pensar es posible). ¿Qué tiene que ver ese mensaje filosófico con la industria automovílistica? Nada, sin duda. Si no fuera de mal gusto, podríamos decir que el diseñador del anuncio es otro indignado más y que participa de la idea, singularmente cierta, de que hay otra manera de ver las cosas. ¡Qué mundo!

TEXTO ORIGINAL (febrero 2010)

Parece existir un rumor que se extiende por la sociedad con velocidad intangible para demonizar la práctica de las pintadas urbanas, de los grafitis. Políticos y periodistas se apresuran a reclamar civismo, limpieza, orden y persecución de los llamados vándalos. Además, la estrategia es lúcida: nunca hacen distinciones entre los jóvenes que, con un espray, dejan una marca propia en un elemento urbano de aquellos otros que realizan un diseño previo de su grafiti y a los que les mueve una intención reivindicativa evidente.

En el caso de los políticos presuntamente de izquierdas de la ciudad de Barcelona que prohíben sin excepciones la práctica de la pintada urbana, la cosa resulta ciertamente curiosa. Durante la dictadura y durante unos prolongados años de la llamada transición, los partidos que ahora persiguen, multan y criminalizan a los grafiteros promovían ellos mismos la práctica de pintar una pared urbana con un motivo visual y un lema de reivindicación social, económica o ideológica. (El historiador Alexandre Cirici reflejó esta práctica, en 1977, en su libro Murals per la llibertat.) Su argumento debe ser que, ahora, con la democracia, aquella forma de expresión ya no es necesaria. Lo espurio de tal comportamiento es, sin embargo, que quién decide cuando un grafiti es necesario (o, simplemente, posible) son ellos mismos; y, más aún, cuando, aunque ahora tengamos un sistema democrático y antes estuviésemos bajo el atropello de una dictadura, muchas de las reivindicaciones que entonces albergaban las pintadas son plenamente actuales. Y los políticos demócratas no son capaces de resolverlas.

El paisaje, pues, resulta un paradigma de la hipocresía: los problemas de desigualdad social persisten si no se acrecientan con la crisis económica que nos sacude a todos, aunque más a unos que a otros; pero los políticos no permiten que la juventud deje aflorar sus inquietudes, sus necesidades, sus protestas porque quieren que la ciudad se convierta en un aparador aséptico y reluciente. El “Barcelona posa’t guapa” es uno de los insultos a la razón mejor perpetrados durante un demasiado prolongado espacio de tiempo. Sobre todo cuando, como en el caso que aquí explico, se prohíben las pintadas “vandálicas”, pero se permiten otras ocupaciones de los escenarios urbanos, los ejecutados por la publicidad.

Quiero remitir al lector a las dos imágenes que acompañan a este texto. ¿Qué diferencia hay entre ellas? Las dos reflejan el mismo edificio de Barcelona, en el corazón de la ciudad, Plaça de Catalunya esquina con Passeig de Gràcia, el mismo emplazamiento en el que había estado el mítico Hotel Colón, posteriormente “ocupado” por el Banco Popular de Crédito. Ahora, el edificio está en fase de rehabilitación, supongo. Poco antes de que empezaran las obras, el “moviment del 25”, un movimiento que, frente a las injusticias del sistema, y la inoperancia de los “servidores públicos” para solucionarlas, llamaba a la huelga social, a la respuesta ciudadana, realizó esta pintada caligráfica: “això no és crisi, se’n diu capitalisme”, se podía leer. Es decir: “Esto no es crisis, se llama capitalismo”. Ya me puedo imaginar la indignación de tantos y tantos corifeos del sistema, del aparador barcelonés. Suerte, debían pensar, que la frase estaba escrita en catalán y muchos turistas no entenderían la profundidad que encerraba la simplicidad del enunciado, nada menos que esgrafiado en la fachada de un antiguo banco.

Pronto se encontró remedio al acto “vandálico”. La frase fue ocultada, pero ni siquiera hizo falta contratar a una brigada de limpieza. Toda la fachada fue cubierta por una gran lona en la que se anuncia la marca de un coche. ¡Qué metáfora tan esclarecedora! La imagen publicitaria de un coche ha substituido una frase (“esto no es crisis, se llama capitalismo”) cuyo mensaje explícito y primordial era denunciar, precisamente, el mensaje inherente o implícito que contiene la súper lona en la que se anuncia un vehículo: el mal es el capitalismo. La hipocresía llevada a su máxima expresión: el Ayuntamiento de Barcelona prohíbe los grafitis, las pintadas políticas, por vandálicas, incluso aquellas que, hipotéticamente, deberían sintonizar con el ideario de los partidos de izquierda. Sin embargo, tolera que la plaza más emblemáticas de la ciudad sea invadida, “okupada”, por una inmensa lona, por un toldo que, en lugar de cuestionar el mundo injusto en el que vivimos, nos sumerge con mayor aparatosidad en sus inmundicias.

A mí que me perdonen. Estoy dispuesto a discutir si, desde registros estéticos, la práctica del grafiti es un arte o no. Pero no me encontrarán en su prohibición. Especialmente, si la alternativa a la pintada urbana es, como en este caso, la publicidad más salvaje, por más que los vándalos institucionales la sancionen con sus miserables ordenanzas.

"Opi i sardines": rapsòdia en clau de jazz

2011-02-20T06:41:00.000-08:00

Opi i sardines: rapsòdia en clau de jazz

Cesc Martínez acaba de publicar una molt bona novel•la dins de l’editorial La Magrana. Per què escric que és bona? Primer, perquè, com tot bon exercici d’escriptura permet que s’hi acostin lectors amb expectatives diverses. Qui busqui endinsar-se en una trama detectivesca, ho té servit. Un professor d’institut troba una fotografia dins d’un llibre que havia perdut, i el desig de saber qui són els personatges retratats, un dels quals està marcat per una creu, el portarà a mirar de recompondre (i nosaltres, amb ell) un puzle que conté tots els al•licients del thriller: ambients sòrdids, personatges que viuen en un món tancat, perdedors de mena, la presència constant de la nit, també algunes escenes de sexe… L’interessant del cas és, però, que les pàgines del llibre permeten molt més que això, aquesta trama està farcida d’elements que només la bona literatura ofereix: més que entretenir-se en grans descripcions decimonòniques de personatges i ambients, Cesc Martínez coordina la reconstrucció dels fets amb lúcides i sovint iròniques reflexions sobre el nostre temps, sobre la memòria històrica, sobre l’irrefrenable consumisme dels nostres coetanis, també dels presumptament progressistes.

Segon, la novel•la transcorre a una ciutat, Sarmenta, que l’autor rescata de la literatura de Josep Pla. Però Cesc Martínez no fa (sortosament, m’apresso a afegir) res que s’assembli a la tan desmesuradament elogiada escriptura planiana. Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel•la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

I tercer, hi ha una cosa que m’agrada especialment de l’obra de Cesc Martínez, l’ambient en què ens situa, fet de jazz i anarquisme. No vull dir que es faci cap apologia concreta ni d’un estil musical ni d’una ideologia política, de cap de les maneres. Però el rerefons, l’imaginari per on es mouen els personatges, per on l’autor emmarca el procés de lectura, col•loca en primer terme els anhels de llibertat, ni que siguin contradictoris, que presideix la música de jazz. I també rescata la problemàtica situació del corrent llibertari a la Barcelona franquista i postdictatorial.

Una precisió final. Acostumats com estem a què la crítica, més que exercir l’opinió que s'espera d'ella, això és “crítica”, es dediqui als textos balsàmics, a fer fregues als seus amics, he de confessar que conec Cesc Martínez. Però, ho cregueu o no, no és això el que em mou a recomanar vivament el seu Opi i sardines.

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!

2010-12-17T15:24:00.000-08:00

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!
(A propòsit de TV3, “la seva”.)

A risc de ser acusat d’intervencionista, qui sap si de tenir poc esperit democràtic, vull demanar des d’aquest humil bloc d’opinió que hi hagi canvis profunds a Televisió de Catalunya. Què més idoni que demanar-ho en un moment en què els relleus polítics en el parlament i en el govern ho poden propiciar de forma natural. Quins canvis? Podria posar-me nostàlgic i demanar que TV3 tornés a aquell esperit innovador dels seus inicis, un esperit que combinava un projecte televisiu institucional amb l’emissió de programes variats, i per mitjà del qual moltes franges de població s’hi podien sentir reflectides.

De moment, però em limitaré a demanar que la nau insígnia de TV3, “Els matins”, canviï de director. Que en Josep Cuní es prengui unes vacances. O un any sabàtic. I que s’emporti tots els seus tertulians, molt especialment, la Pilar Rahola. Per què ho demano, això? No em poso en si fan un bon programa de televisió o no, simplement vull exposar que en aquell programa, jo mai no m’hi sento representat. Ho demano perquè n’estic fart de les opinions repetides ad nauseam i uniformitzades: n’estic fart que es criminalitzi la joventut que, en comptes d’assistir passivament a la degradació social, decideix protestar (moviments universitaris, ocupes...); n’estic fart que sempre es llencin invectives contra els mestres que, en defensa de l’escola pública, es mobilitzen i es vulgui fer creure que els successius consellers d’Ensenyament sempre l’encerten; n’estic fart que el director i la majoria d’opinadors del programa es dediquin, amb raó o sense, a vomitar sobre governs estrangers (Veneçuela, Xina, Cuba...) i, en canvi, sobre les desigualtats del món occidental hi passin de puntetes amb quatre sentències tímides i pusil•lànimes; més encara, n’estic fart que tots es declarin pomposament en favor de la llibertat de l’individu (vaja!, i qui no?), però no emprin la mateixa ràbia per a condemnar els polítics, els gestors i les institucions democràtiques d’aquest país que deixen que les classes menys afavorides ho perdin absolutament tot, fins i tot la dignitat; n’estic fart, també, que quan algun dels seus col•laboradors es veuen sota greus sospites de malversació econòmica no es tingui la mateixa actitud depredatòria que quan uns joves cremen un cotxe policial...

Els exemples són múltiples. Però hi ha una lectura general: n’estic fart que els tertulians, els qui creen opinió, sempre siguin els mateixos, i es vagin repartint el temps de televisions, ràdios i premsa escrita amb una pocavergonya inaudita: el notari, els sociates de la vella guàrdia, antics consellers convergents, economistes propers a personatges nefands com Fraga Iribarne, els sionistes, periodistes i més periodistes... i quasi tot homes, a ben poques dones se les crida per a opinar, i algunes de les que hi ha en el programa (la Rahola, la Janer...) representen el pensament més conservador. Tots ells opinen de tot, sobre l’actualitat política, sí, però també sobre els més variats assumptes, i sense cap mena de preparació, deixen rajar allò que se’ls acudeix i, com que fa tant de temps que els escoltem, allò que diuen és sabut i abúlic.

Ja sé que els defensors del sistema em diran que tot això no és cert, que a “Els matins d’en Josep Cuní”, com a tota TV3, hi ha pluralitat de veus. Però aquesta és la gran mentida: s’hi escolten totes les veus dels qui ja els hi està bé les coses com estan, o dels qui desprenen l’opinió que no es pot fer res per transformar-les. La missió d’un programa televisiu d’opinió, però, és fomentar l’esperit crític, el de debò. No escoltar que uns estan per un partit de l’esquerra parlamentària i uns altres per un de la dreta; no que un són espanyolistes i els altres catalanistes. Això també deu haver d’existir, però jo vull més, exigeixo que hi hagi veus noves que donin la volta a les coses, que no condemnin tota protesta social d’entrada, que no es vagi a favor de les actuacions del poder sota l’argument bastard que els vots el legitimen a fer el que fa...

Acabo d’escriure que exigeixo que hi hagi veus noves, que hi hagi canvis, que es facilitin els anys sabàtics. Jo també tinc raó per a la demanda, fins i tot per a l’exigència. Perquè diuen que TV3 és “la nostra”, per tant, també hauria de ser meva, al capdavall amb els meus impostos també contribueixo a generar la televisió pública catalana. Però no ho és de meva, ja ho he dit, mai no m’hi sento representat amb aquestes opinions que, al meu entendre, no fan més que engrandir la misèria intel•lectual del meu país.

Nota bene: Ja sé que ningú no em farà cas, que els meus impostos continuaran servint per a alimentar la bèstia. Però, per demanar que no quedi. Val més pensar que l’utopia entrarà algun dia a TV3 que no escarxofar-se al sofà escoltant els soliloquis moralistes i intransigents de l’”amo”.

POSTAL DE NADAL, de Toni Meseguer

2010-12-16T05:10:00.000-08:00

Gracias al ilustrador/artista Toni Meseguer por su compromiso y por permitirme "utilizar" su original postal de Navidad...

RESSENYA DEL FESTIVAL DE PALLASSOS DE CORNELLÀ

2010-12-03T01:48:00.000-08:00

[Aquesta ressenya apareixerà en el proper número de la revista Zirkolika]

El festival de pallassos de Cornellà, amb la nova direcció de l’Àlex Navarro i del Jordi Juanet “Boni”, ha portat a terme una renovació que li era necessària. La deriva de les darreres edicions era insostenible. És un judici particular, és clar, no perquè aquest cronista pensi que és “el guia espiritual” del certamen, com li atribueix algun malèvol petit empresari, sinó perquè ha seguit totes les seves edicions des dels inicis i ho valora calibrant aspectes culturals, professionals, territorials i, sobretot, sense interessos econòmics que puguin enterbolir el seu criteri. Que amb tot, i com passa sempre, no deixa de ser un criteri subjectiu i qüestionable. Al meu entendre, doncs, el festival ha tornat a néixer, ha recuperat valors que s’havien perdut.

Hi ha tres evidències immediates d’aquesta renovació. La primera és que, després de molts anys, l’interès del festival s’ha tornat a focalitzar en totes les actuacions que es programaven i no només en les que tenien lloc sota la carpa instal·lada a la plaça de Catalunya de la ciutat. S’ha donat l’oportunitat de veure espectacles sencers, bona part d’ells d’una qualitat encomiable, no solament les entrades que es produeixen en una gala, l’escassa duració de les quals no sempre serveixen per a valorar l’art d’un pallasso. La segona és que el festival ha recuperat una de les seves senyes d’identitat: el contacte amb la professió del país. En aquesta edició han passat per allà pallassos autòctons (Pepa Plana, Christian Atanasiu, Alba Sarraute, Leandre, Monti...) amb actuacions molt destacades. Potser el signe més rellevant o simbòlic d’aquesta recuperació sigui la programació de l’espectacle dels Germans Poltrona, si tenim en compte que va ser en Tortell Poltrona qui va posar les primeres pedres artístiques del festival. Qui no entengui que el caràcter internacional d’un festival s’ha de compaginar interactivament amb el que es fa en el lloc on se celebra és que té una concepció elitista de la cultura. La tercera evidència és que el festival ha tornat a comptar amb una sèrie variada d’activitats paral·leles, algunes de les quals protagonitzades per gent de la ciutat, com el fotògraf Miguel Ángel Tabernero o l’artista visual Jordi Rocosa, que va presentar les seves fascinants escultures portàtils amb rodes excèntriques.

Quant a la programació, la gala “Alapista!” substituïa la que l’antic director havia propiciat sota el nom “Euroclowns”, una denominació que l’exregidor de l’Ajuntament de Cornellà, Carles Navales, fa anys que va registrar al seu nom (una pràctica, aquesta de posar a nom propi esdeveniments finançats amb diners públics, que curiosament sembla que s’estén). La fórmula per la que finalment es va optar va ser la tradicional, un presentador (un suggerent Marcel Escolano) fent de fil conductor d’un seguit d’actuacions. Si en la sessió inaugural (en la qual es van lliurar els nassos d’or del festival a l’entitat Pallapupas i a l’enyorat Joan Busquets) es va notar la falta d’assajos, en les següents gales l’engranatge va funcionar a la perfecció. La combinació d’artistes, d’estils, era propícia: els autòctons Marta Carbayo, Monti i Dandy Clowns juntament amb les singulars i originals aparicions dels mexicans Pata de Perro, de l’ucraïnès Val de Fun, els francesos Pa&Trick i, sobretot, el sempre admirable Avner. I tot amb l’esplèndida orquestra de Jorge Sarraute. Jo tinc la impressió que la gala, si n’hi ha d’haver, hauria de trobar noves fórmules per a desenvolupar-se, responent a l’avidesa del riure del nombrós públic que hi acudeix, és clar, però potser imaginant noves estratègies dramatúrgiques.

Insisteixo, el plat fort del festival ha estat el tornar a recuperar la qualitat de les actuacions individuals, tant en escenaris com al carrer. L’espai m’obliga a la concisió si no a la sempre injusta elisió. El grup Las Gallegas parteixen d’una situació dramatúrgica molt original i hilarant i, amb algun forat en el ritme, el saben cloure amb destresa entre el públic. Els ja coneguts Okidok, Pierre&Sophie i Paolo Nani demostren un domini de la mímica i de la construcció de moments escènics memorables. El francès Raymond Raymondson construeix un personatge inquietant, un mag que apareix amb una caixa per aprenents de màgia, que sempre es mou entre les situacions inversemblants i la genialitat. Una menció especial pel grup australià Umbilical Brothers, potser els més esperats del festival. Uns mims de gran categoria que hi afegeixen la tècnica del beatboxing per a subratllar els seus moviments i provocar una comicitat desbordant. Sense micròfons, però, assoleixen, al meu entendre, el seu punt culminant, situats darrera d’una mampara de titellaires.

El festival ajudava a la producció d’un nou espectacle de l’Alba Sarraute, La diva. Anys enrere, s’havia intentat la fórmula de la coproducció amb fortuna discutible. En aquest cas, l’encert és total. L’espectacle de l’Alba Sarraute em va semblar esplèndid, la força dramàtica del personatge és ferotge, l’Alba demostra ser una bèstia escènica, cantant, interpretant, fent acrobàcia, fent riure. Alguns es qüestionaran si la Sarraute fa de pallassa o no. A mi em sembla evident: com en el millor circ contemporani, l’espectacle La diva planteja un dèbil fil narratiu (en aquest cas, el viatge d’una cantant de cabaret a la recerca del seu pare), que serveix de lligam de tota la fabulosa successió d’ocurrències dalt de l’escenari.

Com deia en el número passat, el festival, com tot certamen cultural, desperta llums i ombres, uns ho interpreten d’una manera i uns altres de la contrària. Però el més interessant és que el festival és viu, quasi diria que reviu, recuperant impulsos que alguns enyoràvem. De cara al futur, les coses es poden millorar, sens dubte. Des de les més anecdòtiques, com seria tornar a traslladar el festival a unes dates on el fred no sigui tan intens i dificulti la participació de la població autòctona, especialment en les activitats de carrer, fins a la necessitat de seguir buscant els millors pallassos, de tota condició, de tota filiació, perquè el certamen no decaigui.

PARADOJAS (POLÍTICAS) DE NUESTRO TIEMPO

2010-10-20T06:13:00.000-07:00

A raíz de la huelga general, los medios de comunicación españoles y, especialmente, catalanes se lanzaron con rabia digna de mejor causa en contra de lo que ellos llamaron vándalos, violentos, antisistema. Los periodistas, defensores acérrimos del sistema, no quieren grietas. En lugar de centrar las noticias en la respuesta a la convocatoria de huelga general o en los motivos de desigualdad social y de penuria económica que la motivaron, prefirieron criminalizar a unos jóvenes que habían quemado un coche de la policía municipal y que habían ocupado un edificio de la Plaça Catalunya de Barcelona que, ahora lo sabemos, debe acabar alojando a la multinacional Appel. Pero, qué curioso, días después, en Francia se desata una tormenta política, huelgas, manifestaciones, barricadas... Los periódicos colocan en primera página fotografías de coches incendiándose, pero a los jóvenes franceses no se les criminaliza, ya no son vándalos, la noticia se centra, cómo debe ser, en la fractura del Estado del bienestar. (Por cierto, Xavier Montanyà publicó un artículo especialmente lúcido sobre la cuestión: http://www.vilaweb.cat/mailobert/3785585/sospitosos-habituals.html. Y más recientemente, se ha lanzado un manifiesto en contra de la criminalización de los movimientos sociales de nuestro tiempo: http://manifestx.wordpress.com/firmantes-signants.)

Otros tantos periodistas (¿quizá eran los mismos?, lo más probable) se hicieron eco de los datos de una encuesta que revelaba que los catalanes manifestaban un mayor desapego a la democracia que los españoles. Y entonces vino el diluvio de los elogios hacia el sistema, se citó una y mil veces aquel rebuzno intelectual de Winston Churchill según el cual la democracia es el menos malo de los sistemas políticos. Y, de aquí, se voló hacia el repudio de las dictaduras cubana, china y soviética (sí, la soviética también, porqué aunque ya no exista, les interesa reavivar constantemente a sus demonios particulares). Una vez más, se prefiere condenar a lo abstracto, a lo lejano o a los indefensos que reflexionar sobre las enfermedades del sistema propio. (Por ejemplo, ahondar en las connivencias políticas en los casos del Palau de la Música, o de la Fundació Caixa Girona. Resulta grotesco que algunos miembros del antiguo consorcio del Palau, que adujeron que Félix Millet les había engañado, y no se dieron cuenta de la estafa, en lugar de descansar durante un tiempo para purgar por lo menos su candidez, si no su incompetencia, sigan pontificando desde varias poltronas periodísticas o incluso creen nuevos círculos culturales.) ¿Acaso ilegalizar partidos políticos no es un acto dictatorial por más que se pongan de acuerdo todos los otros partidos? Si se ponen de acuerdo en esto, ¿no podrían acordar también coartar la libertad en otros registros? Porqué ilegalizando un partido o encarcelando a sus dirigentes (a pesar de qué a éstos no se les conozca ningún crimen fáctico), se está privando a una parte de la sociedad de la libertad de votar aquello que crea más conveniente, guste o no guste al resto de ciudadanos.

Teniendo en cuenta la para mí inesperada repercusión de la entrada de este blog “Yo no era independista”, no puedo dejar de volver al tema en mi tercera y última paradoja de hoy. Con una anécdota que todos los que se rasgaron las vestiduras (aunque las que querían rasgar eran las mías, sin duda) entenderán. Anécdota deportiva, además. En una rueda de prensa anterior a un partido de la selección española de fútbol (“la roja”, que no separatista, supongo), un periodista de TV3 le pide a Gerard Piqué que responda en catalán, y éste lo hace amablemente. Entonces, seguramente muchos lo habrán visto, Sergio Ramos pone cara de cabreo infinito y suelta más o menos aquello de “ahora respóndele en andaluz, que por lo visto no sabe español”. En esa anécdota se encuentran algunos de los argumentos de mi texto: a muchos de aquellos que solamente conocen un idioma les molesta que se socialice el uso de otros idiomas peninsulares, muy especialmente el catalán. Que nadie se lleve a engaño: si Piqué hubiese contestado en inglés, lengua en la que también es competente, ni Ramos ni nadie se hubiese soliviantado, pero con la lengua catalana la cosa varia. Un par de corolarios finales a este asunto. Primero: resulta patético que los jugadores de fútbol (defiendan al equipo que defiendan), cuyo nivel cultural suele ser bajo o muy bajo, sus niveles de estudio no pasan habitualmente de la medianía, se atreva a hablar de competencias lingüísticas. Y segundo: es lamentable que, por aquello de no tocar lo políticamente inestable, una vez más, por no marear más al sistema, casi ningún periodista se hubiera referido a la anécdota para, aunque fuera sin darle ninguna trascendencia, recordar a los que habían oído a Ramos que el andaluz no es un idioma. Pero el catalán, sí.

Bueno, más paradojas en otro momento, la realidad de la democracia española/catalana es tan dadivosa que nos surte de ejemplos cada día, cada hora, cada minuto...

L’ART POSTDRAMÀTIC. A Propòsit de Pipilotti Rist

2010-09-23T06:37:00.000-07:00

No havia pogut veure l’exposició de Pipilotti Rist a la Fundació Joan Miró de Barcelona. No he vist, encara, la que la mateixa artista té a Girona, a la Fontana d’Or. Correré a fer-ho. Per què? És obvi, ja ho haureu endevinat, perquè l’exposició a la Miró m’ha semblat esplèndida, una de les millors que he vist en els darrers temps, i una de les millors que he vist en aquell centre creat per Joan Miró, en el rastre que va deixar Peter Greenaway l’any 1997 en el seu apassionant muntatge sobre el mite d’Ícar.

Aquí podria acabar el meu text. La meva opinió sobre l’exposició és, ja ho llegiu, immillorable. Sóc el primer —ni que sigui al costat de molts d’altres— que coneix l’arbitrarietat dels gustos artístics, dels judicis estètics. Hi haurà col·legues de la professió, espectadors en general, que comparteixin la meva opinió; n’hi haurà que no. Com sempre dic, sortosament, l’art no entén de doctrines, de dogmes de fe, no és una religió guiada des d’un púlpit i, per tant, té la capacitat d’admetre-ho tot. Ara: voldria aclarir que, a banda de l’opinió immanent, hi ha una qüestió de fons, de criteri artístic/estètic que voldria defensar: de l’exposició de la Pipilotti Rist m’agrada, fonamentalment, el seu antitranscendentalisme.

Quantes vegades hem visitat exposicions on tot està empeltat de drama, si no de tragèdia. Quants artistes i comissaris, comissaris i artistes ens proposen lectures molt greus, circumspectes, essencials de les més variades temàtiques metafísiques, dels universals més transcendents (llibertat, justícia, silenci... vida). A la mateixa Fundació Joan Miró, a l’Espai 13, acudeixen sovint propostes d’un rigor extrem, que pretenen explicar-ho tot i fer-ho sense cap escletxa al gaudi, al somriure. (En aquell espai, encara recordo una exposició lúdica de la Fundació Joan Tabique farcida de baguls que, en obrir-los, despertaven les més irisades emocions.) Abans que ningú em malentengui, comparteixo el punt de vista que, en molts casos, el contingut dramàtic de moltes exposicions és immiscible de la pròpia proposta, és a dir, que no hi caben diguem-ne lleugereses ni plasenteries.

Però no sempre ha de ser així. Una part del món de la cultura, de l’art, desconfia d’aquells artistes que, en comptes de posar-se tràgics, volen jugar, apel·len a les nostres sensacions, al món sensorial. Pipilotti Rist és d’aquests artistes. La seva exposició és una explosió de sensacions, però no és frívola, només pot ser frívola per qui no sàpiga o no vulgui llegir-ne els sentits més pregons. Les seves instal·lacions a la Fundació Joan Miró són d’una minuciositat tècnica impecable, les projeccions de les seves filmacions les va controlar ella mateixa per aconseguir una perfecció exquisida entre els diversos dispositius que projecten imatges. I aquesta escrupolositat va encaminada a captivar-nos emocionalment, però sense colgar-nos en els traumes i les desil·lusions, els atzucacs depressius que tan acostumen a poblar les sales dels museus. Que no vol dir que, darrera dels colors, de les músiques, dels efectes visuals no hi hagi res més, tal com darrera d'una proposta transcendent i tràgica no necessàriament hi ha més que allò que es veu, ras i curt.

Un col·lega de la crítica es preguntava —retòricament— si les obres de Pipilotti Rist, en comptes de veure’s en un museu o en una galeria d’art, no s’haurien d’exhibir en discoteques o bars. No puc estar més en desacord. Més ben al contrari: proposo que, almenys, durant una temporada les propostes sensorials, juganeres, divertides, fins i tot, per què no?, entretingudes ocupin tots els espais públics i privats. I que, viceversa, els artistes dramàtics col·loquin les seves peces, instal·lacions, performances i happenings en una discoteca. Ni que sigui per compensar una mica.

YO NO ERA INDEPENDENTISTA

2010-07-11T14:56:00.000-07:00

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

¡DIABLOS! ¡NUNES NO ESTÁ!

2010-04-26T03:20:00.000-07:00

Nunes nos ha dejado. El pasado miércoles 24 le despedíamos una multitud, y otros muchos no pudieron acudir, pero también estaban allí, estábamos todos aquellos que habíamos recibido aquella carta a la que él se refería cuando hablaba de su cine: se dirigía a cada uno de nosotros desde la pantalla, con sus películas.

Soy poco amante de las necrológicas: casi siempre parten de una falta de sintonía entre los que conocieron al personaje y gozaron de su amistad y aquellos que leen unas alabanzas que pueden sonar a huecas o, peor incluso, a repetidas. Y, sin embargo, no puedo dejar pasar la oportunidad de atenuar algo el vacío que me ha dejado o que me está empezando a dejar su ausencia, el pensar que no podré volver a oírle, a verle, a abrazarle…

José María me presentaba en los últimos tiempos como “su biógrafo”, creo que el libro que escribí sobre su cine significó para él una alegría, espero que fuera así porque lo escribí para él, y, con él, para todos aquellos nunesianos que no necesitan justificar todos los planos, los ritmos, las disrupciones, los diálogos, también los tropiezos y las exageraciones de sus películas, porque todo lo que contienen esas películas no eran más que un trozo de esa intrepidez con la que me aventuré a definir al cineasta, al individuo, al amigo.

Una de las facetas más bondadosas de Nunes es que sacaba de todos nosotros lo mejor de cada uno. Todos los que le queremos tenemos nuestros recuerdos salpicados de recuerdos suyos, de anécdotas compartidas, de tertulias, de vinos, de correrías, de pensamientos fugaces, también soberbios, con los que disfrutaba como un niño. En mi caso, guardo unas cuantas de esas anécdotas, entre ellas, un paseo sublime por Lisboa, a dónde habíamos ido a presentar nuestro libro, caminamos cuatro o cinco horas por la ciudad, se paraba en los sitios más originales, contándome aspectos de su relación con Portugal, de su familia, de sus aficiones. Recuerdo cómo se acercó a la estatua de Fernando Pessoa que hay frente a la cafetería La Brasileira y se abrazó a ella, como si abrazara al mismísimo poeta. Prometo que la próxima vez que vuelva a Lisboa, abrazaré yo también a Pessoa, porqué así también le estaré abrazando a él, a través del tiempo, o del notiempo al que se refería, aquello tan bonito de que siempre hemos estado aquí, juntos, por tanto, siempre le estaremos abrazando.

Nada más, de momento. Nunes me presentaba cómo su biógrafo; por tanto, él era mi biografiado. Pero ha tenido la mala ocurrencia de dejarme solo, sin haberme instruido del todo en eso de ser intrépido. ¡Salud, amigo!

À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS

2010-04-22T06:24:00.000-07:00

Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar.

Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada.

Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obligar ningú a ser partícip de la seva barbàrie dictatorial, uns van exiliar-se i mai no van tornar, uns altres van exiliar-se i van tornar i van patir-ne infaustes conseqüències, les mateixes que molts dels qui van quedar-se (tortura, mort, anihilament de la dignitat), uns altres, encara, van viure o sobreviure a la dictadura en l’anonimat, i una minoria en la clandestinitat. Però Samaranch va optar per col·laborar amb el règim i mai no va penedir-se’n, mai no va desdir-se de la seva opció feixista. Per què ho havia de fer, ben mirat? Si ningú li ho va demanar, cap polític, cap periodista.

Allà ells amb les seves estratègies (ells amb ells es coronen, un cop més). Qui calla el seu propi passat, és un pusil·lànime. Qui calla conscientment el passat obscur, negre, dels altres és un miserable i no mereix més que el meu menyspreu. Revengisme? No, culte per la veritat grisa, ni blanca ni negra. El periodista Xavier Montanyà ha fet un documental, “Els espies de Franco”, que penso que s’emetrà aviat per la televisió pública catalana on demostra, a partir de documentació incontrovertible de l’època, que Carles Sentís, entre d’altres, va participar en serveis d’espionatge a favor de la Dictadura. Ell sempre ho havia negat, i el cor mediàtic en va fer hagiografia, sempre mirant el blanc que no retregui el passat franquista de segons quins personatges. Però no calia, el documental, perquè si fan com amb en Samaranch, el sistema trobarà la manera d’ocultar o d’apaivagar la foscor.

Ja m’he allargat massa. El malestar s’ha agreujat i ja no puc contenir per més temps la nàusea, el vòmit.

EL PLAN BOLONIA: Y AHORA, ¿QUÉ?

2010-03-19T15:25:00.000-07:00

Hace un año estábamos inmersos en el debate (y en la lucha) sobre la implantación del llamado Plan Bolonia en nuestras universidades. Hubo quiebros y requiebros, opiniones de todo tipo, pero salieron ganando los que, con razones propias o sin ellas, se acomodan a lo dictado por el sistema. Salieron ganando los políticos que decidieron introducir modificaciones en los planes universitarios sin asegurar su viabilidad presupuestaria; salieron ganando los que, bajo el cobijo del poder universitario (rectores, vicerrectores, decanos, vicedecanos, directores de departamento, coordinadores de titulación...), sancionaron la presunta bondad del cambio; salieron ganando los que, o demasiado crédulos o demasiado ignorantes, creyeron en lo que se les decía desde arriba y tomaban a los que nos oponíamos al Plan poco menos que como hordas desestabilizadoras e insensatas...

Acabo de escribir que ganaron ellos, pero la realidad es otra: con su victoria, nos arrastraron a todos nosotros hacia la perdición. Todos hemos perdido, los crédulos y los presuntos insensatos. Y, especialmente, han perdido los alumnos que, sin saberlo, llegan a unas aulas más conservadoras y menos adecuadas para colaborar en su formación técnica y/o intelectual. La universidad española ha perdido. O ha empezado a perder, ya que las consecuencias nefastas del nuevo sistema tengo la impresión de que no han llegado a su máximo grado de iniquidad. Al tiempo…

Un año después de todo aquello resulta patético comprobar la irritación de algunos de los que estaban tan a favor de Bolonia: se quejan de tener el mismo número de alumnos por asignatura y grupo que ya tenían antes, con el agravante de que tienen que corregir muchos mas exámenes, trabajos o controles. ¡Vaya ingenuidad! ¡O vaya malicia! ¡O, peor aún, vaya incompetencia! Ya habíamos advertido que la presunta bondad del plan Bolonia era inalcanzable si no había nuevas asignaciones presupuestarias, si no había más profesores para permitir ese soñado seguimiento continuo de los alumnos. ¿Cómo vamos a hacer un seguimiento si, como en mi caso, tenemos más de cien alumnos matriculados? ¿Controles continuos? De ninguna manera, clases lo más imaginativas y participativas posibles y calificaciones tradicionales.

Más patético e irresponsable es comprobar las consecuencias de la traición que el Estado español hizo al espíritu del Plan Bolonia, esto es, construir un espacio universitario único. Traición perpetrada con la aquiescencia y el silencio de la mayoría. Cuando la universidad española decidió realizar grados de 4 años y másteres de 1 año en lugar de lo que en Europa se iba a realizar (3 + 2) estaba condenando a nuestros alumnos de Máster a no poder acogerse a las becas Erasmus, por lo que seguirán manteniendo esa minusvaloración tradicional que acompaña a nuestra universidad. Los alumnos extranjeros podrán participar en nuestros programas, pero los españoles lo tienen difícil: ¿cómo van a acudir a másteres europeos si los suyos solo duran un año?, si se van fuera, nuestros departamentos pueden quedar vacíos...

Nada me sorprende ya, pero me sigue indignando la cobardía y la apoplejía de los políticos profesionales, de los políticos universitarios y, sobre todo, de mis colegas, de una gran parte de ellos, profesores de todo pelaje y condición, que aceptan los cambios propuestos por los que mandan a pesar de que esos cambios nos hundan en la miseria. En todo caso, sigo indignándome, prefiero no caer en su vacío, no compartir ni un atisbo de esa miseria putrefacta.

TRADICIÓ I MODERNITAT AL CIRC. UNA CONTROVÈRSIA

2010-02-04T10:45:00.000-08:00

(Text excrit en resposta a un article publicat per Marcel Barrera: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158398)

RÈPLICA A UNA RÈPLICA QUE NO HO HAVIA DE SER

Benvolgut Marcel Barrera. Diuen que un dia algú va anar a dir-li a l’Oscar Wilde que un col·lega escriptor estava malparlant d’ell, i que Wilde, impertèrrit, va sentenciar: “Però, com pot ser? Si mai no li he fet cap favor!” La broma o paradoxa explica com m’he sentit jo quan alguns amics m’han dit estranyats que havies publicat un text replicant la meva darrera contribució a la revista Zirkolika. Els meus amics estaven estranyats perquè tu escrius que, quan jo parlo de les persones obtuses en la seva concepció del circ, m’estic referint a tu, però ells em deien que havien llegit el meu article i el teu nom no sortia per enlloc. I és que, efectivament, lamento desanimar-te: em sembla que és greu que una persona com tu, que escriu sobre cultura, s’hagi sentit al·ludida (la psicoanàlisi diria que això és un signe inequívoc que hi ha una ferida oculta), però puc prometre que no pensava en tu quan vaig escriure aquell text. Bé, t’enganyo, sí que l’article té un moment, un “guinyo”, que pensava que captaries amb bon humor, quan em mostro contrari a la teva opinió, manifestada a Manresa, i que repeteixes en el teu text, segons la qual el circ clàssic està sent perseguit a Catalunya. Però això ja t’ho vaig dir allà en públic, jo sempre vaig de cara. A banda d’això, el meu text és una reflexió des del terreny de l’estètica del circ i els meus referents “obtusos” no són, sens dubte, els escrits d’un periodista com tu (al qual, per cert, en un article anterior de Zirkolika, mencionava positivament). En conclusió, em sembla que has pecat de vanitat, perquè en la meva trajectòria, quan he hagut de referir-me a algú amb qui discrepo, ho faig obertament. I aquest no era el cas.

Arran del teu text, però, voldria aclarir dues coses: jo no faig guerres ni a favor d’un circ ni d’un altre, en realitat no faig guerres de cap mena i el que m’apassiona és el contrast d’opinions. En aquest sentit, benvinguda sigui, encara que des de l’equivocació, la teva “rèplica”. Ara, les teves opinions sobre l’exposició que vam fer el Jordi Jané i jo l’any 2006, com suggerint que formàvem partd'una croada institucional, érem soldats culturals, doncs, peons d’una operació encaminada a enaltir el circ contemporani català, tot ocultant l’origen del Circ Cric i menystenint el Circ Raluy és un deliri (això sí que t’ho dic a tu, i ho pots replicar, si vols). Et convido a trobar en el catàleg d’aquella exposició o en les actes de les jornades que vam dirigir el març del 2006 alguna opinió nostra que anés en contra de la tradició circense. Jo no faig guerres i les meves trinxeres culturals s’encaminen a objectius més pregons. I això em porta a una segona consideració: bé o malament, en el meu article defensava, si em llegeixes bé, que en l’art, i més encara en el circ, les fronteres entre classicisme o tradició i modernitat o novetat són constantment canviants; defensava, també, que no hi ha manera de poder fixar la “partitura” del circ clàssic, que la tradició circense es fonamenta en mites i llegendes. I tu, per replicar-me, em tornes a sortir amb la presència dels animals salvatges al circ i amb la posició que els polítics tenen respecte a aquesta qüestió. Potser al periodisme li interessa la qüestió, però a mi gens ni mica, fa temps que sé que la teoria de l’art, en aquest cas, l’estètica del circ, no pot dependre del que opinen els polítics de torn. El que m’interessa és si, des d’una posició teòrica, en el segle XXI el circ ha de continuar tenint animals salvatges (sempre que se’n tingui una cura modèlica, és clar) o pot sobreviure sense ells recollint tradicions tan circenses com les altres.

Si et plau, mentre ens trobem en un circ, com tu em convides al final del teu text, no llegeixis mai més un escrit meu en clau personal, a menys que jo et nombri específicament. I, per tant, quan m’hagis de replicar, fes-ho responent als meus arguments, no apel·lant a la malícia dels polítics, perquè, en aquest ball, sempre m’hi trobaràs. I, per tant, no podrem debatre.

LITERATURA: PLAGIS I USURPACIONS

2010-01-13T06:52:00.000-08:00

El nou any neix, com tots, amb trets similars al que ens va deixar. En el terreny de la cultura, voldria referir-me als ressons socials de la literatura, és a dir, a la socialització dels productes fets per aquells que ens dediquem a l'ofici d'escriure. És una anècdota, si es vol, però no precisament engrescadora, al meu entendre, no augura que el 2010 pugui ser millor que el d'abans.

El fet és que el darrer número de la revista L'Avenç ha publicat una crítica del llibre "Contrabandistes de la llibertat", d'Assumpta Montellà, editat per Ara Llibres. L'autor de la ressenya, Francesc Vilanova, acusa l'autora d'usurpar treballs d'altres sense citar-ne la procedència, escrit d'una altra manera, que Montellà ha plagiat obres que ja ha havien tractat el tema del seu llibre, que la seva aportació és nul·la si no mesquina. En els cercles universitaris ja havíem sentit comentaris o sospites similars, però ara, quan una revista que s'ha guanyat la reputació a través d'una llarga trajectòria, fa públic de manera raonada i incontrovertible el delicte intel·lectual es fa estrany el silenci. Aquest silenci a què ens tenen acostumats els polítics i que s'ha acabat per contagiar al món de la cultura. Estem esperant a què Montellà es defensi, o es disculpi, o prometi solemnement que no tornarà a publicar mai més res. Però, la veritat, allò que jo més desitjaria és que l'editorial, Ara Llibres, expliqui què pensa fer amb el volum, destruirà tots els exemplars?, es disculparà amb els lectors?, donarà compte del procés d'edició del llibre i de com pot ser que ningú sospités de l'usurpació? O potser sí que sospitaven, més encara amb el precedent immediat de Montellà, que havia publicat un text sobre les dones republicanes a l'exili i la Maternitat d'Elna que ja havia estat acusat de plagi? Una editorial (o, ben mirat, una empresa mediàtica com Grup Cultura 03), que va néixer amb la voluntat de "fer país", hauria d'explicar si, segons les seves directrius, el país pot admetre o fomentar el pillatge, l'usurpació, el furt, el robatori de les idees.

Ja dic que pot semblar anecdòtic, però si no hi ha pronunciaments dràstics el delicte es perpetua, he comprovat a internet que l'autora fa presentacions del seu llibre, és a dir, l'obra es socialitza i, amb ella, la misèria intel.lectual que, si no queda sòlidament desmentida, arrossega amb ella.

2010

2009-12-25T14:36:00.000-08:00

LA DEMOCRÀCIA INALTERABLE

2009-09-05T11:21:00.000-07:00

El dia 13 de setembre, a Arenys de Munt, sembla que alguns ciutadans podran respondre a una pregunta política: si volen la independència de Catalunya o no. La iniciativa ha creat rebombori: els falangistes, l'advocacia de l'Estat, la vicepresidenta del govern espanyol i tutti quanti s'han apressat a protestar, al·legar il·legalitats, denunciar posicions inconstitucionals... A mi que em perdonin, però hi ha gent que té problemes molt greus dins de la mollera. És una simple pregunta. I si en una democràcia no es poden respondre preguntes, simples preguntes, és que alguna cosa funciona malament, molt malament.
Que consti: a mi em sembla molt bé que hi hagi gent que consideri que la independència de Catalunya és, no solament un insult, sinó que podria ser una catàstrofe per a tota la humanitat. Que consti, també: em sembla lògic que hi hagi que se senti profundament espanyola. La diferència és que a mi no em semblaria malament que ells organitzessin una consulta per a respondre les més inimagnables preguntes.
Perquè, per mi, preguntar no és cap ofensa. I, per tant, respondre, no és més que una simple cortesia.

ARTISTES I POLÍTICA: EL CAS DEL ROSTRE DE LA UAB

2009-04-01T13:19:00.000-07:00

Incloc en aquest bloc algunes reflexions sobre un episodi viscut recentment a la meva universitat, el qual em permet exposar algunes consideracions d’ordre estètic i d’altres d’ordre polític. Allà va.

* L’artista cubà/nordamericà Jorge Rodríguez Gerada, en tant que artista resident a la UAB, va fer un mural a la plaça Cívica de la universitat: “El rostre de la UAB”, es va dir l’obra. Jorge Rodríguez té una àmplia trajectòria, primer com a artista urbà pels carrers de NY i, més tard, en la realització de dibuixos al carbó de rostres d’àmplies dimensions, persones del barri on està treballant, que insereix en edificis de les més variada etiologia. Aquí pot trobar-se més informació sobre l’origen i desenvolupament del projecte: http://creadorresidentuab.wordpress.com/

La imatge (quasi acabada) de l’obra original era aquesta:

* Unes hores després que Jorge acabés el rostre, un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es trobava enmig de tot el conflicte del Pla Bolonya, es van penjar del terrat de l’edifici i van fer una pintada a sobre del dibuix. El resultat d’aquesta intervenció dels estudiants és aquesta:

* Jorge Rodríguez Gerada va ser el primer en indignar-se davant de les pintades que s’havien posat per sobre del seu dibuix. Aquí, podeu llegir el text de la carta que va enviar per a emfasitzar aquesta indignació: http://etc.uab.cat/blogs/rostreuab/. Però no va ser l’únic que va enfadar-se; d’altres persones també van considerar que l’acció dels estudiants era una irreverència, una inculcació de drets, un delicte.

* Exposats els fets, m’agradaria fer algunes consideracions d’ordre estètic, teòric, però també polític, és clar. (Suposo que a hores d’ara a ningú no se li escapa, espero que tampoc a Jorge Rodríguez Gerada, que l’art no existeix fora d’un context ideològic i polític determinat. I no cal esperar uns quants anys perquè els historiadors de l’art busquin aquests vincles de manera retrospectiva.)

La primera reflexió és sobre la condició de l’artista urbà, avui. Una de les característiques de l’art del segle XX és la selecció, l’apropiació, la intervenció. És més, la història de l’art (des de Leonardo fins a Tàpies; des de Dürer fins al mateix Picasso) és una successió contínua de contagis, d’apropiacions de coses que l’artista ha vist, i que reinterpreta a la seva manera. Les avantguardes històriques van clarificar el paper de l’artista. Ara, el creador podia seleccionar un objecte preexistent i enarborar-lo a la categoria d’art. La intenció podia arribar a substituir la confecció sacralitzada de l’obra (recordem l’urinari de Duchamp, comprat en una botiga de sanitaris de la Cinquena avinguda de Nova York). Així, doncs, la queixa de l’artista Jorge Rodríguez Gerada no deixa de tenir un costat paradoxal: ell, que es dedica a l’art urbà (efímer, constantment intervingut, manipulat), no vol que la seva obra sigui manipulada ni intervinguda per ningú més.

En la carta, l’artista es lamenta de la falta d’educació dels estudiants. El problema, doncs, és que ell, com a artista, sembla arrogar-se un poder, una capacitat, que no tenen els estudiants que van pintar a sobre del seu dibuix. Però, i si aquests estudiants també fossin artistes? És més: i si l’artista de més renom de l’actualitat (sigui qui sigui, o si existeix, aquest individu, diguem-ne el Picasso de l’any 2009) hagués agafat l’obra de Rodríguez i, gràcies a la seva intervenció, l’hagués col·locat en els podis de la difusió artística actual? No vull semblar demagògic. Però és que el grafiti és un art consubstancialment lligat a la manipulació, a la reescriptura. Els grafitis s’embruten els uns amb els altres. En conseqüència, la intervenció dels estudiants (per què no?, dels artistes) que van reescriure aquella obra, pot considerar-se una nova obra, que, com en alguns palimpsests medievals, aprofita l’escriptura antiga per a fer-ne uns nous escolis: aquí, la boca ratllada, el signe dels euros o l’al·lusió mercantilista de la UAB.

L’última consideració és d’ordre polític. Quan en Jorge diu que ell no té res que veure amb el conflicte, està mentint, literalment. L’artista mai no pot ser neutral. Mai no ho és. I si ho vol ser, aleshores se li han de recordar aquells versos de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebido como un lujo cultural por los neutrales...” Podia ser ben bé que l’artista no volgués prendre partit per la lluita estudiantil contra el pla Bolonya i la defensa dels alumnes expedientats (i sancionats), però no pot adduir que la seva feina era aliena al problema. Al capdavall, quan ell fa el rostre de l’Obama a Barcelona, es posiciona de manera explícita. Quan fa un rostre anònim, extret d’un procés cibernètic, i el titula “el rostre de la UAB”, també s’està posicionant. Jo entenc, des de la perspectiva humana, que li sàpiga greu que la seva feina hagi estat tocada. Però ell, que presumeix de les seves posicions progressistes, no pot reclamar neutralitat. En fi, al meu entendre el més lamentable és aquest moment en què, a la carta, adopta aquest argument de tan baix registre segons el qual les ideologies extremes es toquen perquè, escriu ell, la dreta catalana va atacar el seu retrat d’Obama i els estudiants van “embrutar” el seu rostre de la UAB. Potser és ell qui ha de reflexionar sobre les seves posicions artístiques (el dibuix al carbó sobre una paret és progressista?) i sobre les seves posicions ideològiques (sembla que, segons Rodríguez, la diferència entre ell i els grafiters és que ell demana permisos, bo i oblidant que hi ha grafitis que neixen ja prohibits).

LA FORÇA DE LA RAÓ

2009-03-27T02:56:00.000-07:00

M'imagino que, ahir, molts van quedar decebuts: esperaven que la manifestació d'estudiants acabés en batalla. Però els estudiants van demostrar que no són aquests éssers amorfs que alguns col·legues professors es pensen, que tenen un alt registre imaginatiu i que, per sobre de totes les coses, tenen el convenciment que l'ordre establert se'ls ha posat d'esquena. La meva més cordial felicitació: un model de manifestació.
I després d'això, què passarà? Jo sé el que hauria de passar: que les autoritats universitàries i les autoritats polítiques obrissin les portes al diàleg i, d'una vegada per totes, poguéssim debatre el futur de la universitat pública. Molt em temo que el que acabarà passant és el de sempre: els polítics autoprotegint-se (si Esquerra Republicana recordés l'esperit amb el qual va obtenir aquella espectacular pujada de vots, faria fora avui mateix el nefand conseller Huguet) i els rectors i les rectores criminalitzant tots aquells que trepitgem el seu jardinet...

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE (2)

2009-03-24T02:20:00.000-07:00

Després de les càrregues policials del 18 de març, les primeres declaracions públiques del president de la Generalitat són per manifestar el seu suport als Mossos d'Esquadra i als Rectors de les universitats catalanes. Això, què vol dir? Que els Rectors sempre l'encerten? Que la policia catalana no s'equivoca mai? I que, en conseqüència, aquells que van ser colpejats per la policia s'ho mereixen? Fins i tot el famós nen de 10 anys que, segons diuen, també va rebre? Massa preguntes retòriques, ho sé.

Un ja arriba a trobar fins i tot normal que els qui ostenten un poder legalment aconseguit per la força dels vots, defensin d'altres individus que exerceixen el poder en d'altres càrrecs. El President comprèn els Rectors, els Rectors donen suport als Alcaldes, els Ministres... Ells amb ells es coronen, diu un vers del poeta Foix. El que és llastimós és que la resta de població s'ho empassi, no sense alçar la veu, és que ni discrepant en la intimitat del pensament propi.

El president Montilla hagués pogut dir que els Rectors i els policies ho són perquè ho mana la legalitat vigent. Ningú no hagués discrepat. Però, immediatament, hagués pogut afegir que, potser, si de cas, de forma única i excloent, hi havia hagut algun error de càlcul, alguna estomacada de més... Tanmateix, potser els uns amb els altres es coronen perquè els fa por obrir aquesta escletxa: si el 18 de març algú del poder universitari o policial es va equivocar, s'obre un territori que, per als coronats, resulta paorós: us imagineu que algun diputat, pensant que el seu portaveu s'equivoca quan marca l'opció de vot dels del seu partit amb la mà aixecada i dos dits a l'aire (talment com ho fan els futbolistes disposats a llençar un córner), vota segons el que li dicta la seva consciència? Us imagineu que un policia, davant d'una persona que exerceix pacíficament el seu dret a manifestar-se, decideix no colpejar-la perquè, segons el seu criteri, els Rectors, els comandaments policials i el president d'un país s'han equivocat? Sí, és veritat, l'esquerda podria fer-se molt fonda.

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE

2009-03-19T07:35:00.000-07:00

A propòsit de les salvatges càrregues policials que el 18 de març va fer la policia catalana contra estudiants, personal administratiu i professors (i tothom que passava per allà), se'm vénen al cap algunes pensaments, algunes sensacions... algunes pensacions.

En aquest link poden veure's algunes de les bàrbares accions policials: http://blip.tv/file/1891138

* Què fan les autoritats universitàries davant dels fets ocorreguts? Callar. El silenci sempre és l’arma dels pusil·lànimes. Els diaris expliquen que el portaveu d'Educació i Cultura de la Comissió Europea (CE) ha qualificat com a "lamentable" la violència que es va viure a Barcelona en el desallotjament dels estudiants que estaven tancats a la Universitat de Barcelona per protestar contra el procés de Bolonya. I ha afegit que la Comissió està en contra de "qualsevol tipus de violència", en qualsevol lloc o per part de qualsevol individu. I els nostres Rectors? I els nostres Degans? Que no estan en contra de la violència?Parapetats en la seva defensa del pla Bolonya —i en la criminalització de qualsevol que gosi dir: “n’hauríem de parlar”—, s’arriba a situacions com la del Deganat de la Facultat de Lletres de la UAB: ocupada, ara sí, per membres de seguretat privada, pagats pel pressupost d’una universitat que la Sindicatura de Comptes ha posat sota sospita, i amb una funció que està a les antípodes de la llibertat d’ensenyament que hi ha d’haver a qualsevol universitat.

* El millor que pot passar si vas a una manifestació que acaba sent reprimida és que colpegin un periodista. Perquè si els periodistes es queixen, tothom tremola. Ara, si ens matxuquen a nosaltres, ens fotem.

* Quan veus els Mossos d'Esquadra fotent cops amb aquella ràbia et vénen al cap les mateixes preguntes que t'assaltaven quan els "grisos" colpejaven amb similar violència: una, qui és el desgraciat que, assegut confortablement en una taula, ha donat l'ordre?; i dues, molt més perversa des del punt de vista humanista, com es pot ser tan bastard per acceptar una ordre tan infame, i repartir hòsties a persones que no coneixes de res?

*Em diuen alguns col·legues satisfets amb l'ordre establert que els estudiants no poden revoltar-se com ho fèiem nosaltres, quan érem estudiants, perquè abans hi havia una dictadura i ara una democràcia. O sigui, que els estudiants d'ara, si perceben alguna injustícia, han de callar. I emmotllar-se als canals reglamentaris: esperar quatre anys a poder votar. Quina merda d'argument!

* A la Universitat Autònoma de Barcelona tenim una democràcia de castes, a l'ateniense. Sobre una població de 30.000 individus, només 2000, els que som professorat funcionari, decideixen el futur de la universitat en més d'un 50%. En diuen vot ponderat. La resta de col·lectius que no es queixi, han millorat respecte a la situació dels esclaus de l'Atenes de Pericles: ara els deixen votar, encara que el seu vot no serveixi per res. Quan m'adono que jo formo part de la casta, penso en la famosa dita de Groucho Marx: "Mai no formaria part d'un club que admetés individus com jo com a soci".

* Resulta sorprenent la defensa quasi apassionada que molts periodistes fan del Pla Bolonya. I, en conseqüència, el silenci o la crítica a què sotmeten els qui mantenim postures contraries a l'aplicació de l'esmentat pla. Resulta sorprenent perquè mai no s'escolten alguns arguments raonablement contraris al pla Bolonya: la seva precipitació, la falta de recursos per a fer-ne la veritable aplicació, la mentida de l'equiparació europea quan Espanya ha decidit mantenir els graus en quatre anys mentre que a Europa seran de tres anys... Sembla que és més fàcil defensar a peu i a cavall les posicions oficials i escarnir o silenciar els qui demanem diàleg. (Si a la universitat és impossible debatre, on ho hem de fer?) El summum d'aquesta posició l'he llegida avui en un article del senyor Arturo san Agustín (14/3/2009) on, criminalitzant els estudiants, suggereix que les ocupacions d'espais universitaris poden acabar en fets similars a la Guerra Civil. I, per a evitar-ho, proposa "reforçar el paper dels òrgans unipersonals com el rector o els degans". És a dir, que hem d'aplicar-nos la vella consigna de l'"ordeno y mando". Llegint coses com aquesta s'entén perquè és tan difícil dialogar sobre un nou pla d'estudis.
NOTA BENE: Aquest text va ser publicat com a carta al director al diari El Periódico justament el 18 de març de 2009. Però el diari va suprimir (censurar) les últimes frases on jo em refereixo a un detestable article del periodista Arturo San Agustín. Visca el gremialisme!

* Assemblea dels professors i personal d'administració de les universitats catalanes: http://assembleapdipas.wordpress.com/