Passa al contingut principal

LITERATURA: PLAGIS I USURPACIONS

El nou any neix, com tots, amb trets similars al que ens va deixar. En el terreny de la cultura, voldria referir-me als ressons socials de la literatura, és a dir, a la socialització dels productes fets per aquells que ens dediquem a l'ofici d'escriure. És una anècdota, si es vol, però no precisament engrescadora, al meu entendre, no augura que el 2010 pugui ser millor que el d'abans.

El fet és que el darrer número de la revista L'Avenç ha publicat una crítica del llibre "Contrabandistes de la llibertat", d'Assumpta Montellà, editat per Ara Llibres. L'autor de la ressenya, Francesc Vilanova, acusa l'autora d'usurpar treballs d'altres sense citar-ne la procedència, escrit d'una altra manera, que Montellà ha plagiat obres que ja ha havien tractat el tema del seu llibre, que la seva aportació és nul·la si no mesquina. En els cercles universitaris ja havíem sentit comentaris o sospites similars, però ara, quan una revista que s'ha guanyat la reputació a través d'una llarga trajectòria, fa públic de manera raonada i incontrovertible el delicte intel·lectual es fa estrany el silenci. Aquest silenci a què ens tenen acostumats els polítics i que s'ha acabat per contagiar al món de la cultura. Estem esperant a què Montellà es defensi, o es disculpi, o prometi solemnement que no tornarà a publicar mai més res. Però, la veritat, allò que jo més desitjaria és que l'editorial, Ara Llibres, expliqui què pensa fer amb el volum, destruirà tots els exemplars?, es disculparà amb els lectors?, donarà compte del procés d'edició del llibre i de com pot ser que ningú sospités de l'usurpació? O potser sí que sospitaven, més encara amb el precedent immediat de Montellà, que havia publicat un text sobre les dones republicanes a l'exili i la Maternitat d'Elna que ja havia estat acusat de plagi? Una editorial (o, ben mirat, una empresa mediàtica com Grup Cultura 03), que va néixer amb la voluntat de "fer país", hauria d'explicar si, segons les seves directrius, el país pot admetre o fomentar el pillatge, l'usurpació, el furt, el robatori de les idees.

Ja dic que pot semblar anecdòtic, però si no hi ha pronunciaments dràstics el delicte es perpetua, he comprovat a internet que l'autora fa presentacions del seu llibre, és a dir, l'obra es socialitza i, amb ella, la misèria intel.lectual que, si no queda sòlidament desmentida, arrossega amb ella.

Comentaris

  1. Quan era petita ja preguntava a classe la procedència, " i això qui ho ha dit?". Si una cria ja no tolera menjar-se les coses com si fos un autòmata com no ho faran les editorials, empreses etc..
    Sembla que aquesta costum de no donar el autor o el origen de una declaració abrigui a un munt de ignorants o malintencionats. Soc feliç quan puc saber d'on venen les paraules, fets, frases etc..,,em dona una sensació alliberadora...
    Ser causa vs. efecte..una gran diferencia.

    I també:
    "Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mi me enorgullecen las que he leído."
    Jorge Luis Borges

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies per aquesta informació. No en sabia res i ara ho he anat esbrinant. No canviaré el meu post, doncs ja fa temps i ara no retreu res fer-ho, si més no fins que no hi hagi una certesa confirmada.
    Merci.

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…