Passa al contingut principal

LA VIOLÈNCIA I ELS SEUS INTÈRPRETS


                                         "Al río que todo lo arranca lo llaman violento, pero nadie llama                                                                  violento al lecho que lo oprime."  Bertolt Brecht


No m'estendré en massa retòriques. Cadascú pot pensar el que vulgui sobre les jornades de lluita a què estem assistint al barri de Sants arran del tancament (i trencament) de Can Vies. Suposant que hi hagi pensament, és clar. No serà que tots aquells que repudien la violència explícita (cremar contenidors, maquinària o una furgoneta de TV3...) es deixen portar per l'aparença sense buscar-ne les causes? El poema de Brecht amb què encapçalo aquest post ja ho suggereix: la violència explícita no respon més que a un estat de les coses on, al meu parer, la ignomínia del sistema ha arribat a uns límits que el sentit comú no pot tolerar.

Ho tornaré a escriure: la violència real, la del llit del riu d'aquesta malsana democràcia on sobrevivim, és la que exerceix el poder: qui té les pistoles, les sentències judicials, les presons... La violència primera és la que permet que la policia d'un país exerceixi la brutalitat física, desproporcionada, que atempta contra la integritat dels ciutadans: recordem l'ull perdut de l'Ester Quintana; no oblidem tampoc la frustració dels qui veuen als salvatges uniformats colpejant indiscriminadament ciutadans de tota condició i edat. La paradoxa roí del sistema fa que nosaltres paguem uns impostos i escollim uns polítics que gestionen la manera en què administraran la violència de l'Estat. Una violència que mai no va contra ells mateixos (exemples? el cas Millet; les corrupcions polítiques que no inhabiliten ningú per als càrrecs públics; Manel Prat, que ha dimitit comptant amb el ple suport del seu conseller; i tants i tants altres casos). El problema més greu és que aquesta  violència real mai és administrada pels més preparats: els polítics no tenen cap formació i, el que és pitjor, per ser policia i tenir una porra (o una pistola) a les mans no demanen més que la formació més bàsica.

El sistema no ho veu així, ja ho sé. Els polítics i els periodistes clamen contra els "vàndals" que són capaços d'atemptar contra un cotxe de TV3, però observen amb atonia i deliqüescència els cruels desnonaments de tantes famílies; les retallades en educació, sanitat i cultura; els camps de concentració on apleguen els immigrants; el creixent atur de la població; la desigualtat desproporcionada... On és el veritable vandalisme? En els qui no tenen més que una engruna de res i veuen com els seus representants li prenen l’última porció de dignitat o en aquells que col·loquen policies infiltrats (“que soy uno de los vuestros, coño”, deia l’altre dia un mosso encaputxat a un uniformat que el colpejava), no escolten la veu dels ciutadans i s’escuden en aquella sàtira tan putrefacta dels polítics (sí, Alcalde Trías): els altres ho feien pitjor!


La violència fa molt temps que està instal·lada en la nostra societat: quan el Conseller Saura feia colpejar universitaris; quan el Conseller Puig estomacava els “indignats”; quan el Conseller Espadaler no dimiteix tot i que un jutge ha dictaminat que l’Ester va perdre l’ull a causa d'ordres del govern del seu partit i manté el suport als infractors; quan el nefand Jorge Fernández Díaz va a resar al Valle de los Caídos mentre, tan desprès ell, ofereix el servei de la policia nacional a la Generalitat... Que no em vinguin amb vandalismes d’aparador. Primer, que netegin el llit del riu d’aquesta democràcia.

Comentaris

  1. Els intèrprets de la violència la prenen en termes absoluts, separada de la democràcia, igual que els seus conceptes 'point de capiton', mentresstant, els intèrprets, ometen que el cabal del riu sigui la conseqüència d'aquests actes polítics contingents!

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato.
Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, grietas. Y …

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmetia i…