Passa al contingut principal

JO, CONFESSO. (Ballbè, Mikimoto, Soler... i el futur de la cultura catalana)




                                 Il·lustració: Manel Bayo (www.manelbayo.com)

Quan vaig penjar al meu bloc, just fa un any,  aquell text Bibiana Ballbè com a símptoma. La cultura de la riota no sabia que, d’alguna manera, estava fent una profecia. Efectivament, en aquests dotze mesos, hem vist que els símptomes dels quals parlava han esdevingut realitats: els mediàtics (els dos comissaris del tricentenari, Miquel Calçada i Toni Soler, i la Bibiana Ballbè) s’han apoderat del sector de la cultura, tenen pressupost (de la Generalitat, de l’Ajuntament, de TV3...) i el fan servir per aplicar un pla que ens ha de dur a un estadi de prosperitat que mai no ha conegut la cultura catalana en els darrers anys.  Sí, jo estava equivocat.  Ho confesso i em pregunto com podré redimir-me de totes les mentides que he dit.

Fa pocs dies, vaig veure la llum. Va ser quan vaig llegir que el Toni Soler, com a comissari del Tricentenari per part de l’Ajuntament, havia presentat un projecte de la Bibiana Ballbè titulat « fàbrica futur Barcelona ». He de reconèixer que, inicialment, vaig fer un estirabot, vaig tenir aquesta visió pessimista i doctrinària de la cultura universitària que tant em costa de foragitar. Però, quan vaig llegir de què es tractava vaig començar a entendre els meus errors. Ja ho veureu, entreu a la pàgina oficial i llegiu, també, les declaracions que van fer en la roda de premsa. Jo confesso que algunes de les coses que es diuen allà no les entenc. O em sonen a eslògan  banal. Per exemple, quan es diu, que aquesta fàbrica permetrà que “deu joves talents treballaran en deu projectes […] per començar a celebrar que hem guanyat i deixar de celebrar que un dia vam perdre”; o quan es diu que vivim en temps de canvis “de la mà d’una disrupció tecnològica”. Ho confesso, no ho entenc. Però la culpa és meva.  Ha de ser meva. I mes sabent que “la Caixa” també aposta per aquest projecte que es finançarà, doncs, gràcies a l’estrella mironiana i al director del programa “Polònia”.

Jo confesso que visc en el passat, però vull canviar, vull participar d’aquesta fàbrica del futur cultural, vull entendre què és una disrupció tecnològica. I deixar de creure que la cultura il·lustrada és el camí primordial per transmetre coneixement. Sempre explico als meus alumnes que, en la narració clàssica, els personatges negatius han de morir o redimir-se. Jo vull emprendre el camí de l'expiació! No importa que el programa televisiu de la Ballbè tingui poca audiència, els líders sempre han estat incompresos, però la perseverança d’aquesta noia ens pot rescabalar de la nostra ignorància. Sortosament, els nostres dirigents institucionals ho han vist abans que ningú. El conseller Mascarell, el primer de tots, ja fa temps que va advertir que el far de la Ballbè (i del Mikimoto, i del Soler, és clar) ha d’il·luminar el futur de la cultura catalana. Primer, la volia fer directora del nou Santa Mònica; després va estar a punt de permetre aquell “party cultureta” que ella volia organitzar al final de la Rambla (i que, desdenyosos, alguns vam contribuir a desmuntar, ai las!); finalment, va propiciar aquest programa de televisió de molt caràcter, de tant caràcter que poca gent veu i valora com cal. Ara, el conseller segur que està content que d’altres institucions l’hagin rellevat d’aquesta lucidesa virginal que ell va tenir. El país sencer, tot seguint el far d'aquests personatges mediàtics i de les institucions que les agombolen, ha d'adonar-se que el futur de la cultura catalana és en aquesta disrupció, encara que no sapiguem què vol dir. Hem de tenir fe, ells ens guiaran.

Sí, jo confesso que abans pensava que els diners públics havien de repartir-se de manera radial n’hi ha tan pocs en l’àmbit de la cultura! entre els professionals del sector, no pels periodistes, sinó per aquells que havien estudiat explícitament art, literatura, filosofia, cinema, circ... Però ara ho veig clar, el futur és en mans d’aquesta gent moderna —o postmoderna, tant se val—, tan preparada i tan incompresa. He tingut una epifania, he vist la llum (la del far, és clar), ara comprenc la meva equivocació:  els mediàtics no són un problema; són la solució. I alguns pallussos com jo no ens n’havíem adonat.

Comentaris

  1. tots som pops
    (alguns amb de tot de tentacles)

    ResponElimina
  2. És una malaltia en tota regla, és una epidèmia que recorre les institucions i els mitjans de comunicació i està afectant tota la ciutadania.
    La cultura espectacle, la cultura només com a element d’intercanvi mercantil, això és el que fomenten les institucions i gestionen uns modernets amb carnet.
    Aquests gestors culturals amb carnet creuen que són més guapos, més intel•ligents i més savis que els altres, ells planegen a un pam per damunt dels mortals i ens diuen com ha de ser la cultura.
    Ja no els cal ni artistes ni escriptors, amb les càmeres de TV ja en tenen prou, ja no volen ni historiadors ni pensadors, només volen un mitjans de comunicació que manipulin a favor del pensament únic i modernet que ells imposen. Aquest gestors ens faciliten el camí cap una cultura frívola, idiota i de gracieta.

    Aquests personatges gestors creixem com xampinyons per les coves de les televisions i redaccions dels diaris oferint el seu posat rioler i divertit, Són personatges que gestionen molt bé la barrila i el ji-ji, ja-ja. Representen la frivolitat i la incultura mediàtica i ho presenten amb frases curtes i amb les tècniques del zapping, evitant tota reflexió estètica o sobre els continguts.

    Els nous gestors (diguem Bibiana, diguem Mikimoto, diguem Bru, diguem Soler) parteixen del supòsit que els receptors de la cultura, és a dir tota aquesta colla que pul•lulem per sota d’ells, estem privats de coneixement i ens costa assumir la seva modernitat i ells estan convençuts que mitjançant la broma i l’acudit ens injectaran la cultura a les venes, la seva cultura feta de frivolitat supina.
    No dic que la lleugeresa o el riure no formin part de la cultura, però sí que afirmo que la frivolitat d’aquests gestors de via estreta és una bajanada reaccionaria.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  3. A mi em sembla genial que es dongui tota la pasta a la gent pija que ja cobra molt per fer el gilipolles a la TV. A més, es nota el seu interés cultural, joder, no paro de trobar-me aquesta gent a les expos dels espais de BCN: a La Capella, a Sala d art Jove, Can Felipa, Fabra Coats...Crec que l altre día estava la Bibiana pels tallers d'Hangar i tot.
    Un aplaudiment ben fort a la cultura detritus, a la gestió cultural catalana i a tots els projectes que cedeixen pleitesía a aquest discurs dominant. En serio, felicitats a tothom, i tranqui Joan, M Minguet, les pringades de sempre, que sen's va ocòrrer estudiar a la pública i fer xorrades com filo o història de l'art, també participarem d aquesta gran festa. Concretament, tal com va tot, segurament estarem servint les copes a les ricaxones de sempre. Gràcies Bibiana, a les que ens pelem el cul en el sector cultural, ens agrada que ho aclaparis tot, pedazo comissària, que ets una pedazo de comissària. :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el propós…

UN CIELO ENVOLVENTE, UNA ESCRITURA SIN MOLDES

He oído decir a David G. Torres que eso que llamamos arte contemporáneo se conduce como un fenómeno o un lugar que atrae a todos aquellos creadores que se salen de lo oficial en sus respectivos marcos de actuación. No sé si la idea es suya, hoy en día es absurdo incluso plantear ese despropósito, todas las ideas acaban siendo de todas y de todos, y los que no tienen ideas llegan a presidente del gobierno español. En cualquier caso, el supuesto es interesante. Los cineastas que utilizan el lenguaje cinematográfico para algo que vaya más allá de lo comercial y la taquilla como obsesión acaban en el museo. La gente del mundo de la danza que no se limitan a lucir la técnica por la técnica o ciertos músicos que se alejan de la sala de conciertos como ritual intocable acaban en los centros de arte contemporáneo…
El asunto viene a cuento porque es el propio David G. Torres quien, a la hora de escribir lo que podríamos llamar una novela, “Cielo”, se salta los moldes de lo que entendemos por no…