Ves al contingut principal

JO, CONFESSO. (Ballbè, Mikimoto, Soler... i el futur de la cultura catalana)




                                 Il·lustració: Manel Bayo (www.manelbayo.com)

Quan vaig penjar al meu bloc, just fa un any,  aquell text Bibiana Ballbè com a símptoma. La cultura de la riota no sabia que, d’alguna manera, estava fent una profecia. Efectivament, en aquests dotze mesos, hem vist que els símptomes dels quals parlava han esdevingut realitats: els mediàtics (els dos comissaris del tricentenari, Miquel Calçada i Toni Soler, i la Bibiana Ballbè) s’han apoderat del sector de la cultura, tenen pressupost (de la Generalitat, de l’Ajuntament, de TV3...) i el fan servir per aplicar un pla que ens ha de dur a un estadi de prosperitat que mai no ha conegut la cultura catalana en els darrers anys.  Sí, jo estava equivocat.  Ho confesso i em pregunto com podré redimir-me de totes les mentides que he dit.

Fa pocs dies, vaig veure la llum. Va ser quan vaig llegir que el Toni Soler, com a comissari del Tricentenari per part de l’Ajuntament, havia presentat un projecte de la Bibiana Ballbè titulat « fàbrica futur Barcelona ». He de reconèixer que, inicialment, vaig fer un estirabot, vaig tenir aquesta visió pessimista i doctrinària de la cultura universitària que tant em costa de foragitar. Però, quan vaig llegir de què es tractava vaig començar a entendre els meus errors. Ja ho veureu, entreu a la pàgina oficial i llegiu, també, les declaracions que van fer en la roda de premsa. Jo confesso que algunes de les coses que es diuen allà no les entenc. O em sonen a eslògan  banal. Per exemple, quan es diu, que aquesta fàbrica permetrà que “deu joves talents treballaran en deu projectes […] per començar a celebrar que hem guanyat i deixar de celebrar que un dia vam perdre”; o quan es diu que vivim en temps de canvis “de la mà d’una disrupció tecnològica”. Ho confesso, no ho entenc. Però la culpa és meva.  Ha de ser meva. I mes sabent que “la Caixa” també aposta per aquest projecte que es finançarà, doncs, gràcies a l’estrella mironiana i al director del programa “Polònia”.

Jo confesso que visc en el passat, però vull canviar, vull participar d’aquesta fàbrica del futur cultural, vull entendre què és una disrupció tecnològica. I deixar de creure que la cultura il·lustrada és el camí primordial per transmetre coneixement. Sempre explico als meus alumnes que, en la narració clàssica, els personatges negatius han de morir o redimir-se. Jo vull emprendre el camí de l'expiació! No importa que el programa televisiu de la Ballbè tingui poca audiència, els líders sempre han estat incompresos, però la perseverança d’aquesta noia ens pot rescabalar de la nostra ignorància. Sortosament, els nostres dirigents institucionals ho han vist abans que ningú. El conseller Mascarell, el primer de tots, ja fa temps que va advertir que el far de la Ballbè (i del Mikimoto, i del Soler, és clar) ha d’il·luminar el futur de la cultura catalana. Primer, la volia fer directora del nou Santa Mònica; després va estar a punt de permetre aquell “party cultureta” que ella volia organitzar al final de la Rambla (i que, desdenyosos, alguns vam contribuir a desmuntar, ai las!); finalment, va propiciar aquest programa de televisió de molt caràcter, de tant caràcter que poca gent veu i valora com cal. Ara, el conseller segur que està content que d’altres institucions l’hagin rellevat d’aquesta lucidesa virginal que ell va tenir. El país sencer, tot seguint el far d'aquests personatges mediàtics i de les institucions que les agombolen, ha d'adonar-se que el futur de la cultura catalana és en aquesta disrupció, encara que no sapiguem què vol dir. Hem de tenir fe, ells ens guiaran.

Sí, jo confesso que abans pensava que els diners públics havien de repartir-se de manera radial n’hi ha tan pocs en l’àmbit de la cultura! entre els professionals del sector, no pels periodistes, sinó per aquells que havien estudiat explícitament art, literatura, filosofia, cinema, circ... Però ara ho veig clar, el futur és en mans d’aquesta gent moderna —o postmoderna, tant se val—, tan preparada i tan incompresa. He tingut una epifania, he vist la llum (la del far, és clar), ara comprenc la meva equivocació:  els mediàtics no són un problema; són la solució. I alguns pallussos com jo no ens n’havíem adonat.

Comentaris

  1. tots som pops
    (alguns amb de tot de tentacles)

    ResponElimina
  2. És una malaltia en tota regla, és una epidèmia que recorre les institucions i els mitjans de comunicació i està afectant tota la ciutadania.
    La cultura espectacle, la cultura només com a element d’intercanvi mercantil, això és el que fomenten les institucions i gestionen uns modernets amb carnet.
    Aquests gestors culturals amb carnet creuen que són més guapos, més intel•ligents i més savis que els altres, ells planegen a un pam per damunt dels mortals i ens diuen com ha de ser la cultura.
    Ja no els cal ni artistes ni escriptors, amb les càmeres de TV ja en tenen prou, ja no volen ni historiadors ni pensadors, només volen un mitjans de comunicació que manipulin a favor del pensament únic i modernet que ells imposen. Aquest gestors ens faciliten el camí cap una cultura frívola, idiota i de gracieta.

    Aquests personatges gestors creixem com xampinyons per les coves de les televisions i redaccions dels diaris oferint el seu posat rioler i divertit, Són personatges que gestionen molt bé la barrila i el ji-ji, ja-ja. Representen la frivolitat i la incultura mediàtica i ho presenten amb frases curtes i amb les tècniques del zapping, evitant tota reflexió estètica o sobre els continguts.

    Els nous gestors (diguem Bibiana, diguem Mikimoto, diguem Bru, diguem Soler) parteixen del supòsit que els receptors de la cultura, és a dir tota aquesta colla que pul•lulem per sota d’ells, estem privats de coneixement i ens costa assumir la seva modernitat i ells estan convençuts que mitjançant la broma i l’acudit ens injectaran la cultura a les venes, la seva cultura feta de frivolitat supina.
    No dic que la lleugeresa o el riure no formin part de la cultura, però sí que afirmo que la frivolitat d’aquests gestors de via estreta és una bajanada reaccionaria.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  3. A mi em sembla genial que es dongui tota la pasta a la gent pija que ja cobra molt per fer el gilipolles a la TV. A més, es nota el seu interés cultural, joder, no paro de trobar-me aquesta gent a les expos dels espais de BCN: a La Capella, a Sala d art Jove, Can Felipa, Fabra Coats...Crec que l altre día estava la Bibiana pels tallers d'Hangar i tot.
    Un aplaudiment ben fort a la cultura detritus, a la gestió cultural catalana i a tots els projectes que cedeixen pleitesía a aquest discurs dominant. En serio, felicitats a tothom, i tranqui Joan, M Minguet, les pringades de sempre, que sen's va ocòrrer estudiar a la pública i fer xorrades com filo o història de l'art, també participarem d aquesta gran festa. Concretament, tal com va tot, segurament estarem servint les copes a les ricaxones de sempre. Gràcies Bibiana, a les que ens pelem el cul en el sector cultural, ens agrada que ho aclaparis tot, pedazo comissària, que ets una pedazo de comissària. :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

LA REPÚBLICA DE LES ARTS

Ara, que som en campanya electoral, ofereixo el meu programa cultural a qualsevol partit polític que vulgui fer servir la cultura per a transformar la societat. Els qui la volen per lluir, entretenir, apoderar i anar a inauguracions, que rebentin! El text sorgeix d'un encàrrec de la revista "Artiga": com pensar la cultura en una nova república. En aquest enllaç podeu trobar la revista en pdf: http://www.artiga.cat/artiga/artiga32.pdf L'artista Ana DMatos té un altre text en el mateix bloc que podeu trobar aquí:  http://www.anadematos.com/index.php?/ongoing/noticias-/




LA REPÚBLICA DE LES ARTS
No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la …

BARCELONA: VIOLÈNCIA, TURISME I HIPOCRESIA

Ha tornat a passar. La hipocresia catalana ha tret el cap. Tothom es queixa de paraula, però no se suporta que les protestes siguin reals. 

Hi ha un clam en contra del descontrol turístic de la ciutat de Barcelona. No és turismofòbia, això són collonades de periodistes i polítics de poca categoria. És que hi ha un problema greu a BARCELONA, totohom ho sap. No em refereixo només a un problema individual, de persones que denuncien que no poden dormir pel soroll, de les actituds poc convivencials d'una part dels turistes, de la massificació de certes parts de la ciutat, d'aquells que es queixen de la desestetització (havíem d'obrir la ciutat al mar i "posar-la guapa" per això?). No és només una qüestió de percepció individual. És un problema estructural que existeix, que ve de lluny (dels ajuntaments socialistes, que Trias no va aturar i Colau, pel que sembla, o no vol o no sap com fer-ho) i que s'explica de moltes maneres:

* el 67% de l'augment de nous habita…