Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!! (A propòsit de TV3, “la seva”.) A risc de ser acusat d’intervencionista, qui sap si de tenir poc esperit democràtic, vull demanar des d’aquest humil bloc d’opinió que hi hagi canvis profunds a Televisió de Catalunya. Què més idoni que demanar-ho en un moment en què els relleus polítics en el parlament i en el govern ho poden propiciar de forma natural. Quins canvis? Podria posar-me nostàlgic i demanar que TV3 tornés a aquell esperit innovador dels seus inicis, un esperit que combinava un projecte televisiu institucional amb l’emissió de programes variats, i per mitjà del qual moltes franges de població s’hi podien sentir reflectides. De moment, però em limitaré a demanar que la nau insígnia de TV3, “Els matins”, canviï de director. Que en Josep Cuní es prengui unes vacances. O un any sabàtic. I que s’emporti tots els seus tertulians, molt especialment, la Pilar Rahola. Per què ho demano, això? No em poso en si fan un bon programa de te

PARADOJAS (POLÍTICAS) DE NUESTRO TIEMPO

A raíz de la huelga general, los medios de comunicación españoles y, especialmente, catalanes se lanzaron con rabia digna de mejor causa en contra de lo que ellos llamaron vándalos, violentos, antisistema. Los periodistas, defensores acérrimos del sistema, no quieren grietas. En lugar de centrar las noticias en la respuesta a la convocatoria de huelga general o en los motivos de desigualdad social y de penuria económica que la motivaron, prefirieron criminalizar a unos jóvenes que habían quemado un coche de la policía municipal y que habían ocupado un edificio de la Plaça Catalunya de Barcelona que, ahora lo sabemos, debe acabar alojando a la multinacional Appel. Pero, qué curioso, días después, en Francia se desata una tormenta política, huelgas, manifestaciones, barricadas... Los periódicos colocan en primera página fotografías de coches incendiándose, pero a los jóvenes franceses no se les criminaliza, ya no son vándalos, la noticia se centra, cómo debe ser, en la fractura del Estad

L’ART POSTDRAMÀTIC. A Propòsit de Pipilotti Rist

No havia pogut veure l’exposició de Pipilotti Rist a la Fundació Joan Miró de Barcelona. No he vist, encara, la que la mateixa artista té a Girona, a la Fontana d’Or. Correré a fer-ho. Per què? És obvi, ja ho haureu endevinat, perquè l’exposició a la Miró m’ha semblat esplèndida, una de les millors que he vist en els darrers temps, i una de les millors que he vist en aquell centre creat per Joan Miró, en el rastre que va deixar Peter Greenaway l’any 1997 en el seu apassionant muntatge sobre el mite d’Ícar. Aquí podria acabar el meu text. La meva opinió sobre l’exposició és, ja ho llegiu, immillorable. Sóc el primer —ni que sigui al costat de molts d’altres— que coneix l’arbitrarietat dels gustos artístics, dels judicis estètics. Hi haurà col·legues de la professió, espectadors en general, que comparteixin la meva opinió; n’hi haurà que no. Com sempre dic, sortosament, l’art no entén de doctrines, de dogmes de fe, no és una religió guiada des d’un púlpit i, per tant, té la capacitat d

¡DIABLOS! ¡NUNES NO ESTÁ!

Nunes nos ha dejado. El pasado miércoles 24 le despedíamos una multitud, y otros muchos no pudieron acudir, pero también estaban allí, estábamos todos aquellos que habíamos recibido aquella carta a la que él se refería cuando hablaba de su cine: se dirigía a cada uno de nosotros desde la pantalla, con sus películas. Soy poco amante de las necrológicas: casi siempre parten de una falta de sintonía entre los que conocieron al personaje y gozaron de su amistad y aquellos que leen unas alabanzas que pueden sonar a huecas o, peor incluso, a repetidas. Y, sin embargo, no puedo dejar pasar la oportunidad de atenuar algo el vacío que me ha dejado o que me está empezando a dejar su ausencia, el pensar que no podré volver a oírle, a verle, a abrazarle… José María me presentaba en los últimos tiempos como “su biógrafo”, creo que el libro que escribí sobre su cine significó para él una alegría, espero que fuera así porque lo escribí para él, y, con él, para todos aquellos nunesianos que no nec

À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS

Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar. Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’ statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada. Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obli