Passa al contingut principal

L’ART POSTDRAMÀTIC. A Propòsit de Pipilotti Rist


No havia pogut veure l’exposició de Pipilotti Rist a la Fundació Joan Miró de Barcelona. No he vist, encara, la que la mateixa artista té a Girona, a la Fontana d’Or. Correré a fer-ho. Per què? És obvi, ja ho haureu endevinat, perquè l’exposició a la Miró m’ha semblat esplèndida, una de les millors que he vist en els darrers temps, i una de les millors que he vist en aquell centre creat per Joan Miró, en el rastre que va deixar Peter Greenaway l’any 1997 en el seu apassionant muntatge sobre el mite d’Ícar.

Aquí podria acabar el meu text. La meva opinió sobre l’exposició és, ja ho llegiu, immillorable. Sóc el primer —ni que sigui al costat de molts d’altres— que coneix l’arbitrarietat dels gustos artístics, dels judicis estètics. Hi haurà col·legues de la professió, espectadors en general, que comparteixin la meva opinió; n’hi haurà que no. Com sempre dic, sortosament, l’art no entén de doctrines, de dogmes de fe, no és una religió guiada des d’un púlpit i, per tant, té la capacitat d’admetre-ho tot. Ara: voldria aclarir que, a banda de l’opinió immanent, hi ha una qüestió de fons, de criteri artístic/estètic que voldria defensar: de l’exposició de la Pipilotti Rist m’agrada, fonamentalment, el seu antitranscendentalisme.

Quantes vegades hem visitat exposicions on tot està empeltat de drama, si no de tragèdia. Quants artistes i comissaris, comissaris i artistes ens proposen lectures molt greus, circumspectes, essencials de les més variades temàtiques metafísiques, dels universals més transcendents (llibertat, justícia, silenci... vida). A la mateixa Fundació Joan Miró, a l’Espai 13, acudeixen sovint propostes d’un rigor extrem, que pretenen explicar-ho tot i fer-ho sense cap escletxa al gaudi, al somriure. (En aquell espai, encara recordo una exposició lúdica de la Fundació Joan Tabique farcida de baguls que, en obrir-los, despertaven les més irisades emocions.) Abans que ningú em malentengui, comparteixo el punt de vista que, en molts casos, el contingut dramàtic de moltes exposicions és immiscible de la pròpia proposta, és a dir, que no hi caben diguem-ne lleugereses ni plasenteries.

Però no sempre ha de ser així. Una part del món de la cultura, de l’art, desconfia d’aquells artistes que, en comptes de posar-se tràgics, volen jugar, apel·len a les nostres sensacions, al món sensorial. Pipilotti Rist és d’aquests artistes. La seva exposició és una explosió de sensacions, però no és frívola, només pot ser frívola per qui no sàpiga o no vulgui llegir-ne els sentits més pregons. Les seves instal·lacions a la Fundació Joan Miró són d’una minuciositat tècnica impecable, les projeccions de les seves filmacions les va controlar ella mateixa per aconseguir una perfecció exquisida entre els diversos dispositius que projecten imatges. I aquesta escrupolositat va encaminada a captivar-nos emocionalment, però sense colgar-nos en els traumes i les desil·lusions, els atzucacs depressius que tan acostumen a poblar les sales dels museus. Que no vol dir que, darrera dels colors, de les músiques, dels efectes visuals no hi hagi res més, tal com darrera d'una proposta transcendent i tràgica no necessàriament hi ha més que allò que es veu, ras i curt.

Un col·lega de la crítica es preguntava —retòricament— si les obres de Pipilotti Rist, en comptes de veure’s en un museu o en una galeria d’art, no s’haurien d’exhibir en discoteques o bars. No puc estar més en desacord. Més ben al contrari: proposo que, almenys, durant una temporada les propostes sensorials, juganeres, divertides, fins i tot, per què no?, entretingudes ocupin tots els espais públics i privats. I que, viceversa, els artistes dramàtics col·loquin les seves peces, instal·lacions, performances i happenings en una discoteca. Ni que sigui per compensar una mica.

Comentaris

  1. Bona proposta aquesta última, però no sé que em diu que no en seran capaços, hi ha pocs gestors culturals prou agosarats. Gràcies per l'apunt, diuen que plourà aquest cap de setmana, aniré a veure la Rist :)

    ResponElimina
  2. Excelente observación Joan... coincido, ya la vi dos veces! y es que verla es disfrutar. Rist celebra -hasta embelesar- conmueve muy profundamente sin recurrir al drama, materializa todo el sentido de la alegría de vivir... No insiste en demostrar erudición, pero la pulcritud de cada detalle habla por sí misma... del montaje debo decir que los ámbitos está perfectamente integrados al espacio, cada estancia te prepara física y psicológicamente para experimentar en cuerpo propio y conectar con ella y con su discurso de manera relajada y llana... creo que aparte de impecable en sus planteamientos audiovisuales, Pipilotti es una muy talentosa comunicadora y esta cualidad para un artista es indispensable!
    gracias por compartir tu opinión y dejarme un espacio aquí para compartir las mías,
    Elisa Rodríguez C

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, no ho hagués explicat millor Joan. Per mi va ser terapèutica, més encara, curativa i molt inspiradora. I coincideixo amb l'Elisa, comunica i molt, directament a la péll, sense passar pel cervell (un rodolí). Si puc hi tornaré de seguida abans no entri en la voràgine d'un rodatge! Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr