I jo no vull deixar l'oportunitat de subratllar que, gràcies a ella, en els trenta anys de trajectòria del diari, jo he pogut col·laborar-hi en més de deu. Primer, quan era president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA), i l'Assumpció es feia ressò d'algunes de les reflexions i les denúncies que fèiem des de l'organ gestor d'aquella entitat. En aquest primer pas, hi va haver dos ponts fonamentals, que ja col·laboraven a VilaWeb, els amics Montse Serra i Xavier Montanyà. En aquells temps, podia publicar algunes "Opinions contundents", eren els temps de Mascarell a la conselleria de Cultura de la Generalitat.
Més endavant, però, VilaWeb em va atorgar una tribuna quinzenal: un "Mail Obert" que, acabo de corroborar-ho, porto endavant des del 19 de novembre de 2015, quan vaig publicar un text sobre Vicenç Villatoro i el CCCB. És a dir, que el proper mes de novembre farà deu anys que mantinc aquesta col·laboració. Deu anys! No us podeu arribar a imaginar el privilegi i la sort que això suposa per a un professor d'universitat que sempre ha tingut clar que, una de les missións dels docents, és sortir de les aules, no tractar la cultura com a un residu propi de cementiris i mausoleus. Fugir de ser s rates de biblioteca, perquè per més assidus que siguem als arxius, a les biblioteques o als museus, si no sabem convertir els nostres coneixements en profitosos ad nauseam, ens quedem en rates, i prou.
I aquesta sort i aquest privilegi els dec a la confiança que m'ha atorgat l'Assumpció Maresma durant tots aquests anys.
El més gran dels privilegis, però, no ha estat només poder escriure quinzenalment. Si no fer-ho amb una llibertat absoluta, plena, total... Mai —poso l'èmfasi en l'adverbi: mai— he rebut cap indicació, suggeriment o consigna perquè canviés alguna cosa, no em referís a alguna personalitat o no digués segons què. No cal ser massa perspicaç per saber que hi ha molts mitjans que censuren, controlen els continguts, expulsen els seus col·laboradors si algú se surt de mare del que li convé a la patronal o a la direcció. Per tant, quan alguns em dieu si estic a gust a VilaWeb, sempre els pregunto (i em pregunto a mi mateix) en quin mitjà m'haguessin permès aquesta llibertat.
Acabo: ja sé que, un dia, des de VilaWeb, em diran que ja n'hi ha prou. Confio que sigui tard, perquè em sento en plena forma per continuar explicant i reflexionant sobre el món de la cultura catalana, que és fer-ho sobre la cultura. Però el moment arribarà, si no és que jo mateix veig que he perdut l'energia necessària. Però, quan es produeixi la circumstància, sempre tindré present l'agraïment a dues dones que em van permetre tractar els meus temes d'estudi fora dels cercles acadèmics: Isabel Clara-Simó (que, quan començava, em va deixar escriure sobre art i cinema a la revista Canigó fins a la seva desaparició) i a l'amiga Assumpció Maresma.
Que descansis, ara que et jubiles, Assumpció. Però no gaire!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada