Passa al contingut principal

QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!


QUE EN JOSEP CUNI ES PRENGUI UN ANY SABÀTIC!!!
(A propòsit de TV3, “la seva”.)



A risc de ser acusat d’intervencionista, qui sap si de tenir poc esperit democràtic, vull demanar des d’aquest humil bloc d’opinió que hi hagi canvis profunds a Televisió de Catalunya. Què més idoni que demanar-ho en un moment en què els relleus polítics en el parlament i en el govern ho poden propiciar de forma natural. Quins canvis? Podria posar-me nostàlgic i demanar que TV3 tornés a aquell esperit innovador dels seus inicis, un esperit que combinava un projecte televisiu institucional amb l’emissió de programes variats, i per mitjà del qual moltes franges de població s’hi podien sentir reflectides.

De moment, però em limitaré a demanar que la nau insígnia de TV3, “Els matins”, canviï de director. Que en Josep Cuní es prengui unes vacances. O un any sabàtic. I que s’emporti tots els seus tertulians, molt especialment, la Pilar Rahola. Per què ho demano, això? No em poso en si fan un bon programa de televisió o no, simplement vull exposar que en aquell programa, jo mai no m’hi sento representat. Ho demano perquè n’estic fart de les opinions repetides ad nauseam i uniformitzades: n’estic fart que es criminalitzi la joventut que, en comptes d’assistir passivament a la degradació social, decideix protestar (moviments universitaris, ocupes...); n’estic fart que sempre es llencin invectives contra els mestres que, en defensa de l’escola pública, es mobilitzen i es vulgui fer creure que els successius consellers d’Ensenyament sempre l’encerten; n’estic fart que el director i la majoria d’opinadors del programa es dediquin, amb raó o sense, a vomitar sobre governs estrangers (Veneçuela, Xina, Cuba...) i, en canvi, sobre les desigualtats del món occidental hi passin de puntetes amb quatre sentències tímides i pusil•lànimes; més encara, n’estic fart que tots es declarin pomposament en favor de la llibertat de l’individu (vaja!, i qui no?), però no emprin la mateixa ràbia per a condemnar els polítics, els gestors i les institucions democràtiques d’aquest país que deixen que les classes menys afavorides ho perdin absolutament tot, fins i tot la dignitat; n’estic fart, també, que quan algun dels seus col•laboradors es veuen sota greus sospites de malversació econòmica no es tingui la mateixa actitud depredatòria que quan uns joves cremen un cotxe policial...


Els exemples són múltiples. Però hi ha una lectura general: n’estic fart que els tertulians, els qui creen opinió, sempre siguin els mateixos, i es vagin repartint el temps de televisions, ràdios i premsa escrita amb una pocavergonya inaudita: el notari, els sociates de la vella guàrdia, antics consellers convergents, economistes propers a personatges nefands com Fraga Iribarne, els sionistes, periodistes i més periodistes... i quasi tot homes, a ben poques dones se les crida per a opinar, i algunes de les que hi ha en el programa (la Rahola, la Janer...) representen el pensament més conservador. Tots ells opinen de tot, sobre l’actualitat política, sí, però també sobre els més variats assumptes, i sense cap mena de preparació, deixen rajar allò que se’ls acudeix i, com que fa tant de temps que els escoltem, allò que diuen és sabut i abúlic.

Ja sé que els defensors del sistema em diran que tot això no és cert, que a “Els matins d’en Josep Cuní”, com a tota TV3, hi ha pluralitat de veus. Però aquesta és la gran mentida: s’hi escolten totes les veus dels qui ja els hi està bé les coses com estan, o dels qui desprenen l’opinió que no es pot fer res per transformar-les. La missió d’un programa televisiu d’opinió, però, és fomentar l’esperit crític, el de debò. No escoltar que uns estan per un partit de l’esquerra parlamentària i uns altres per un de la dreta; no que un són espanyolistes i els altres catalanistes. Això també deu haver d’existir, però jo vull més, exigeixo que hi hagi veus noves que donin la volta a les coses, que no condemnin tota protesta social d’entrada, que no es vagi a favor de les actuacions del poder sota l’argument bastard que els vots el legitimen a fer el que fa...


Acabo d’escriure que exigeixo que hi hagi veus noves, que hi hagi canvis, que es facilitin els anys sabàtics. Jo també tinc raó per a la demanda, fins i tot per a l’exigència. Perquè diuen que TV3 és “la nostra”, per tant, també hauria de ser meva, al capdavall amb els meus impostos també contribueixo a generar la televisió pública catalana. Però no ho és de meva, ja ho he dit, mai no m’hi sento representat amb aquestes opinions que, al meu entendre, no fan més que engrandir la misèria intel•lectual del meu país.

Nota bene: Ja sé que ningú no em farà cas, que els meus impostos continuaran servint per a alimentar la bèstia. Però, per demanar que no quedi. Val més pensar que l’utopia entrarà algun dia a TV3 que no escarxofar-se al sofà escoltant els soliloquis moralistes i intransigents de l’”amo”.

Comentaris

  1. Un diari econòmic publicava, fa poc, que cada català vàrem contribuïr amb 50 euros al manteniment de TV3, durant el 2009.
    Tot i que comparteixo la majoria de les teves opinions imagino que la teva petició deu ser complicada ja que, segurament, li haurien d'oferir un "ascens" al Cuní, tipus corresponsal a Nova Iork o similar, en uns temps, en què la crisi, fins i tot, ha arribat a TV3 fent que, per exemple, es vegi obligada a comprar produccions de format més barat.
    Mentrestant, si em permets els suggeriments, canvia de canal o tanca la televisió i concentra els teus esforços en l'Art. Els historiadors de l'Art també necessitem una renovació i canvis profunds en la nostra professió.
    Cabrablog (http://cabrablog.blogspot.com/)

    ResponElimina
  2. Tot i que no comparteixo algunes sentències, algunes precisions i alguna que altra generalització, et felicito perquè has tocat un tema de fons molt interessant, volgudament ocultat als mitjans, i amb el qual estic força d'acord. Tota petita, mitjana o gran esfera de poder (i els mitjans com la TV ho són) són sistemàticament ocupats per veus defensores de l'status quo. Un status quo que avui en dia és transversal, incorpora dreta, esquerra i fins i tot en alguns moments nacionalismes oposats. És un status quo representat per gent que, com bé deies, no vol canviar massa res de fons, malgrat pugui dir les mil-i-una. Evidentment hi deu haver una explicació psicològica a nivell de l'individu i a nivell grupal. Segurament és una tendència de l'ésser aquest fenòmen de buscar la seguretat pròpia i una vegada assolida, defensar un immobilisme per mantenir-la, fins i tot renunciant a uns principis.
    De totes maneres, per comprensible que sigui aquesta actitud de protecció d'un mateix, convé denunciar-la. Convé fomentar les veus crítiques amb el sistema però també constructives, i poca gent és capaç de ser-ho havent assolit un cert "status". Estaria bé que proposesis alguns noms, segur que n'hi ha, tot i que ara mateix s'em fa difícil escriure'n un.
    En fi, m'alegro de llegir una veu crítica que sembla estar per sobre de dretes i esquerres i amb voluntat d'escoltar debats més profunds.

    PS: en Pasqual Maragall i gent que està de tornada com ell, a voltes articulen discursos interessants, però aviadet els torna el sentit "politicard" que marca a tothom qui ha passat per aquest medi.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord amb el teu post respecte a l'okupació convergent dels matins, però no comparteixo que tot TV3 sigui un desastre. La programació del vespre i nit de TV3 i 33 és molt variada, transversal, participativa i crítica. La Terribas està fent molt bona feina, exceptuant certs gurús com la Rahola.

    Salut i bon any nou!

    ResponElimina
  4. Interessants reflexions. Hi va haver un moment, ja fa temps, que semblava que a TV3 s'hi deien coses que no era possible sentir en altres televisions. Avui en dia l'espectre opinatori s'ha anat fent cada vegada més estret i dicotòmic.
    Alguns documentals d'investigació es salven de la crema, però en general si pensem en matins i àgores, la cosa està més aviat per recollir signatures i demanar-los que descansin una temporada.

    ResponElimina
  5. Doncs dubto que el senyor Cuní deixi la seva cadira... és més... crec que cada vegada es sent més còmode... I si la deixa, molt em temo, cada vegada més, serà per ocupar la de la senyora Tarribes. Un desastre.

    ResponElimina
  6. Jo discrepo, crec que el senyor Cuní s'hauria de prendre un segle sabàtic, com a mínim. Felicitats per aquest magnífic article i aquest blog tan interessant!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr