Passa al contingut principal

À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS



Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar.

Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada.

Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obligar ningú a ser partícip de la seva barbàrie dictatorial, uns van exiliar-se i mai no van tornar, uns altres van exiliar-se i van tornar i van patir-ne infaustes conseqüències, les mateixes que molts dels qui van quedar-se (tortura, mort, anihilament de la dignitat), uns altres, encara, van viure o sobreviure a la dictadura en l’anonimat, i una minoria en la clandestinitat. Però Samaranch va optar per col·laborar amb el règim i mai no va penedir-se’n, mai no va desdir-se de la seva opció feixista. Per què ho havia de fer, ben mirat? Si ningú li ho va demanar, cap polític, cap periodista.

Allà ells amb les seves estratègies (ells amb ells es coronen, un cop més). Qui calla el seu propi passat, és un pusil·lànime. Qui calla conscientment el passat obscur, negre, dels altres és un miserable i no mereix més que el meu menyspreu. Revengisme? No, culte per la veritat grisa, ni blanca ni negra. El periodista Xavier Montanyà ha fet un documental, “Els espies de Franco”, que penso que s’emetrà aviat per la televisió pública catalana on demostra, a partir de documentació incontrovertible de l’època, que Carles Sentís, entre d’altres, va participar en serveis d’espionatge a favor de la Dictadura. Ell sempre ho havia negat, i el cor mediàtic en va fer hagiografia, sempre mirant el blanc que no retregui el passat franquista de segons quins personatges. Però no calia, el documental, perquè si fan com amb en Samaranch, el sistema trobarà la manera d’ocultar o d’apaivagar la foscor.

Ja m’he allargat massa. El malestar s’ha agreujat i ja no puc contenir per més temps la nàusea, el vòmit.

Comentaris

  1. sortosament el món blogaire no oblida. moltes gràcies, potser així aconseguirem sortir d'aquesta democràcia tutelada.

    ResponElimina
  2. Hola Joan,
    m'agrada veure que em coincidit també en aquest anàlisi del personatge en questió i la parafernàlia als voltants de la seva mort...

    http://blocpreirtarragona.blogspot.com/2010/04/qui-era-samaranch.html

    Salut.

    Luis Iglesias

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr