À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS

Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar.

Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada.

Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obligar ningú a ser partícip de la seva barbàrie dictatorial, uns van exiliar-se i mai no van tornar, uns altres van exiliar-se i van tornar i van patir-ne infaustes conseqüències, les mateixes que molts dels qui van quedar-se (tortura, mort, anihilament de la dignitat), uns altres, encara, van viure o sobreviure a la dictadura en l’anonimat, i una minoria en la clandestinitat. Però Samaranch va optar per col·laborar amb el règim i mai no va penedir-se’n, mai no va desdir-se de la seva opció feixista. Per què ho havia de fer, ben mirat? Si ningú li ho va demanar, cap polític, cap periodista.

Allà ells amb les seves estratègies (ells amb ells es coronen, un cop més). Qui calla el seu propi passat, és un pusil·lànime. Qui calla conscientment el passat obscur, negre, dels altres és un miserable i no mereix més que el meu menyspreu. Revengisme? No, culte per la veritat grisa, ni blanca ni negra. El periodista Xavier Montanyà ha fet un documental, “Els espies de Franco”, que penso que s’emetrà aviat per la televisió pública catalana on demostra, a partir de documentació incontrovertible de l’època, que Carles Sentís, entre d’altres, va participar en serveis d’espionatge a favor de la Dictadura. Ell sempre ho havia negat, i el cor mediàtic en va fer hagiografia, sempre mirant el blanc que no retregui el passat franquista de segons quins personatges. Però no calia, el documental, perquè si fan com amb en Samaranch, el sistema trobarà la manera d’ocultar o d’apaivagar la foscor.

Ja m’he allargat massa. El malestar s’ha agreujat i ja no puc contenir per més temps la nàusea, el vòmit.