Passa al contingut principal

À LA VILLE DE... FRANCOPOLIS



Seré breu: no em trobo bé, alguna cosa se m’ha girat a l’estómac i estic a punt de perbocar.

Sóc breu, doncs: l’espectacle que polítics i periodistes han fet arran de la mort de Juan Antonio Samaranch és lamentable, als antípodes de l’ètica, d’una miserabilitat que arriba a sorprendre i tot. Mentre la premsa internacional tractava el personatge amb els blancs i els negres que havia arrossegat en la seva trajectòria, aquí han optat per l’hagiografia, ocultant el passat falangista i franquista de Samaranch. Als polítics i periodistes no els ha interessat el contrast del blanc i el negre, que concita les infinites possibilites del gris, s’han inventat un personatge nou, blanc i immaculat. Un cop més, el silenci còmplice que sembla que busca mantenir i perpetuar l’statu quo del sistema a partir de l’engany que suposa aquesta democràcia desmemoriada.

Que Samaranch va fer coses bé? Aplaudim-lo, doncs. Però amagar a la societat el seu passat? Caldrà recordar que el franquisme no va obligar ningú a ser partícip de la seva barbàrie dictatorial, uns van exiliar-se i mai no van tornar, uns altres van exiliar-se i van tornar i van patir-ne infaustes conseqüències, les mateixes que molts dels qui van quedar-se (tortura, mort, anihilament de la dignitat), uns altres, encara, van viure o sobreviure a la dictadura en l’anonimat, i una minoria en la clandestinitat. Però Samaranch va optar per col·laborar amb el règim i mai no va penedir-se’n, mai no va desdir-se de la seva opció feixista. Per què ho havia de fer, ben mirat? Si ningú li ho va demanar, cap polític, cap periodista.

Allà ells amb les seves estratègies (ells amb ells es coronen, un cop més). Qui calla el seu propi passat, és un pusil·lànime. Qui calla conscientment el passat obscur, negre, dels altres és un miserable i no mereix més que el meu menyspreu. Revengisme? No, culte per la veritat grisa, ni blanca ni negra. El periodista Xavier Montanyà ha fet un documental, “Els espies de Franco”, que penso que s’emetrà aviat per la televisió pública catalana on demostra, a partir de documentació incontrovertible de l’època, que Carles Sentís, entre d’altres, va participar en serveis d’espionatge a favor de la Dictadura. Ell sempre ho havia negat, i el cor mediàtic en va fer hagiografia, sempre mirant el blanc que no retregui el passat franquista de segons quins personatges. Però no calia, el documental, perquè si fan com amb en Samaranch, el sistema trobarà la manera d’ocultar o d’apaivagar la foscor.

Ja m’he allargat massa. El malestar s’ha agreujat i ja no puc contenir per més temps la nàusea, el vòmit.

Comentaris

  1. sortosament el món blogaire no oblida. moltes gràcies, potser així aconseguirem sortir d'aquesta democràcia tutelada.

    ResponElimina
  2. Hola Joan,
    m'agrada veure que em coincidit també en aquest anàlisi del personatge en questió i la parafernàlia als voltants de la seva mort...

    http://blocpreirtarragona.blogspot.com/2010/04/qui-era-samaranch.html

    Salut.

    Luis Iglesias

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TRES APUNTS RÀPIDS SOBRE ÀLEX SUSANNA

     [Recupero el meu primer blog, Pensacions, que fa temps vaig mig buidar i que tenia adormit des de fa anys. La notícia de la mort d’Àlex Susanna m’hi ha portat.]  1. És bonic comprovar l'allau de missatges de consternació que han envaït les xarxes arran de saber-se la mort de l'Àlex Susanna, tant pels que sabíem que estava molt malalt com pels qui haurà estat una sorpresa. Això només pot explicar-se pel seu tarannà conciliador. I és que l’Àlex va jugar amb el favor del poder, o d’un cert poder, però no va convertir-se en un titella de partit (com un que ara em ve al cap), sinó que va fer servir aquelles posicions de poder per a posar en marxa una concepció cultural exigent. Un home de vasta cultura amb uns propòsits ambiciosos.   2. Quan un parla d’un mort, sol acabar parlant d’un mateix. És una estratègia insana, però jo ara la practicaré, no per parlar bé de mi, sinó d’ell. L’Àlex i jo ens coneixíem de fa molt temps, però mai havíem treballat junts i,...

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet...

LA TURISMOFÒBIA AL MIRALL

Per raons que ara no explicaré, que no em pertanyen només a mi, vam haver de venir a ciutat d’improvís i vaig deixar tot de coses a Belltall. Ahir vaig anar a Barcelona per comprar medicaments que em faltaven (i un pijama, que Cornellà fa temps que ha passat a ser segona residència) i em vaig trobar amb una munió de persones que deambulaven pels carrers de la metròpoli. La majoria eren turistes. I com ho sé, això? A banda d’altres símptomes inequívocs, perquè els turistes baden.   Sí, sí, la característica principal del turista és que s’abstreu, s’encanta davant de qualsevol cosa que pels autòctons és irrellevant. I si tu tens pressa o vas a fer alguna cosa concreta, el turista que bada esdevé un obstacle. I quan hi ha molts turistes, però molts, que baden, els obstacles es multipliquen de manera exponencial.   I mentre em trobava en aquells embussos propiciats pels que baden (davant d’uns músics de carrer, d’un grup de joves que ballen i la rotllana que originen ocu...