Ves al contingut principal

INSULTEU, INSULTEU... QUE LA RÀBIA NO US OFEGUI.




Que la CUP no ho ha fet bé? Que ha malgastat temps? D’acord, d’acord i d’acord. Si ho voleu així, que així sigui.

Que havia d’investir Mas de president tant sí com no? De cap de les maneres.

Aquests dies, els qui vam votar la CUP i hem defensat aquesta opció, ens hem sentit de tot. Hi ha gent que a les xarxes ha desbocat una ràbia digna de millor causa. Uns ho han fet de forma genèrica, o en contra dels dirigents de la formació política, uns altres han carregat contra els qui no volíem Mas de president i ho expressàvem públicament.  Primer eren nervis, després ha sortit el pitjor d’alguns, que han començat a insultar amb els més variats “arguments”.

Podeu continuar. No és que m’agradi, però continuo defensant aquesta opció i ja anuncio aquí que els tornaré a votar. I, perquè us enrabieu encara més, us diré que a les espanyoles vaig votar En Comú Podem. I, per acabar d’enrabiar-vos, proclamaré que a les pròximes eleccions catalanes m’agradaria que l’esquerra s’unís: la CUP i En Comú, sempre que els segons vagin més enllà de defensar el dret d’autodeterminació cosa que, si no fos que hi ha partits del sistema que neguen aquest dret, faria riure i tot. Sí, el meu somni polític és que al meu país guanyin els qui volen transformar la societat, no els qui volen fer-ne ajustaments i tripijocs. Tinc el dret a voler això? I, si el tinc, m’heu d’insultar?

Ja podeu insultar-me, doncs. Els qui dieu com a ofensa que els partidaris de la CUP volem un pacte amb els de l’Ada Colau, no heu entès res d’un sector de la societat catalana, tan independentista com vosaltres, però amb d’altres perspectives polítiques. (Fixeu-vos, jo no us insulto, no dic que les meves siguin millors que les vostres i, a partir d’aquí, no començo a ultratjar-vos, només constato que Junts x Sí no va treure prou vots per fer Mas president i d’això no en tenim la culpa els altres independentistes que no volíem Mas. Ras i curt.)

Em podeu insultar. Sabeu què passa? Que estic acostumat a perdre. Durant els 23 anys de Pujol sempre vaig perdre; durant els anys de govern de presidents socialistes, vaig perdre; quan Mas (el Mas que pactava amb Sánchez Camacho) va guanyar, jo vaig perdre. Sempre vaig perdre perquè jo votava opcions de canvi del sistema. És una utopia, ben segur, però és una utopia sobre una altra utopia, la de ser un país independent. Fer servir la paraula anticapitalista com a insult és, un altre cop, una broma que faria riure si no és que fa plorar. Ho vaig escriure l’altre dia a Vilaweb, en aquest article: “Després de tot el que ha passat al nostre país i al país veí (els banquers enriquits; la pèrdua de les preferents; els desnonaments; la corrupció als partits polítics; les retallades en sanitat, educació i cultura...) és pot ser procapitalista? Ho dieu de debò?”

Insulteu, insulteu... Jo sóc independentista i, alhora, sóc moltes altres coses. L’altre dia em van dir per la xarxa que jo (i tots els votants de la CUP) havíem malbaratat el somni d’un milió sis-cents mil catalans. Collons! Les ambicions polítiques, per mi, no pertanyen a l’àmbit de la il·lusió. O, almenys, no poden fornir-se només d’il·lusió. Jo també he anat a tots els onzes de setembre, no sé si amb il·lusió o per assolir col·lectivament una utopia. Abans que la il·lusió hi ha d’haver raó, criteris, posicionaments, cultura política. Sí, cultura política per veure que és lògic que la CUP no investeixi Mas perquè els seus projectes polítics són als antípodes. Em podeu insultar tot el que vulgueu, però vosaltres no sou més independentistes que jo. De fet, jo no diré que sóc més independentista que vosaltres, perquè respecto la vostra opció de vot, però sí que ho sóc des de molts abans que alguns dels qui vau votar CiU durant anys i anys i anys. (I que, alguns, rabiosos com esteu, no suporteu que Ada Colau guanyés l’alcaldia i llenceu sobre ella tota mena d’injúries, però callàveu amb Pujol, amb Fèlix Millet, amb Mas, amb Felip Puig, amb Boi Ruiz, amb Xavier Trias...)

Podeu defensar que Mas sigui president i que la CUP ho ha fet fatal. Deixeu-me que jo digui que, fent-ho desordenadament, han arribat a la coherència última: els independentistes d’esquerra (sí, anticapitalistes, antisistema, bruts i lletjos, insulteu, insulteu) mai no podien fer president un polític com Mas. Hi ha una diferència, però: jo no he insultat a ningú, no he recriminat que la gent votés a Junts x Sí. És evident que he expressat sempre que he pogut que no volia Mas de president, perquè ell s’ha pogut convertir en independentista, no sé quan ho ha fet (el setembre de 2012 encara es va reunir en Rajoy per pactar un nou sistema econòmic per Catalunya, dins de la Constitució que ara tan vexem), però li accepto. Però el seu passat, com el de cada persona, no el podem esborrar. Però als votants d’altres partits, als qui no heu pressionat gens perquè ERC o Lluís Llach o Raul Romeva moguessin fitxa, no us he dit mai res. En canvi, alguns de nosaltres hem rebut greuges permanentment.

La gent insulta per les xarxes socials; el gruix de la ràbia és tan gran que ja no pot diferenciar-se el que insulta la ideologia esquerranosa del que arremet amb el masclisme més retrògrad en contra d'algunes dones de la CUP per la seva indumentària o el seu “pentinat” (quina vergonya!), ja sigui un exdirectiu del Barça ja sigui un professor d’universitat (de nom Àlex de Jaureguizar, per ser més precisos, perquè la ràbia a la universitat s’ha d’eradicar abans que a qualsevol lloc). La fúria ha arribat també al periodisme; allà potser no s’insulta, però quan totes les opinions van en un mateix sentit i amb una parcialitat embravida, quasi és pitjor.

Quina pena que tants mitjans periodístics presumptament alternatius s’hagin convertit en simples murs de Facebook, desbocats també en la ràbia en contra de l’esquerra —sí, de l’esquerra de debò—, sense mirar de diferenciar les seves opcions personals de la seva missió de procurar als seus lectors raonaments per a l’anàlisi.

Acabo. I ho faig demanant perdó a qui se senti ofès perquè li digui que està enrabiat. Com que jo vull que em respectin, també vull respectar els altres, encara que la frase soni capellanesca. Els qui llegeixin això i tinguin ganes d’insultar-me, els demano que no ho facin. Primer, perquè si m’insulten, són ells que queden malament. I segon, perquè si en els meus cinquanta-set anys de vida mai no he votat a la dreta, seria una descortesia cap a mi mateix que ho comencés a fer a partir d’ara.

Visca Catalunya lliure... i justa!

Roma, 5 de gener de 2015.

Comentaris

  1. Només dir-vos una cosa. No us he votat, tampoc vull a Mas per president, però podeu entendre que molta gent s'enfadi, per una símple raó (vist desde fora, clar) si el prolema era un nom, no cal que maregeu tant la perdiu. De bones a primeres dieu que no us poseu a negociar amb el Nas de president i la gent ho haguessim entès millor. Podeu tenir moltes raons, moltes les comparteixo. Podeu ser molt coherents i conseqüents, però NO CALIA TOTA AQUESTA COMEDIA. No us vull ofendre, però jo també estic enfadat. Millor no estrar a negociar res des del principi.
    Salut i INDEPENDÈNCIA!!!!!

    ResponElimina
  2. Només dir-vos una cosa. No us he votat, tampoc vull a Mas per president, però podeu entendre que molta gent s'enfadi, per una símple raó (vist desde fora, clar) si el prolema era un nom, no cal que maregeu tant la perdiu. De bones a primeres dieu que no us poseu a negociar amb el Nas de president i la gent ho haguessim entès millor. Podeu tenir moltes raons, moltes les comparteixo. Podeu ser molt coherents i conseqüents, però NO CALIA TOTA AQUESTA COMEDIA. No us vull ofendre, però jo també estic enfadat. Millor no estrar a negociar res des del principi.
    Salut i INDEPENDÈNCIA!!!!!

    ResponElimina
  3. Joan Font, és que tinc la sensació que li teniu el dit a l'ull a la CUP i no parareu. No hi ha hagut comèdia; s'ha intentat negociar de debò, s'ha treballat, amb JxS i també amb debats interns en el sí de la formació. La feina d'aconseguir els suports per una investidura era de JxS, i no ha convençut (ni el pla de xoc, no agrada, i Mas mateix admet que no sobrepassa el que està en el seu programa). I la decepció hauríeu de transmetre-la allà, a JxS. Del ritme de presa de decisions de la CUP, també se'n parlarà i s'esmenarà, però veient la compareixença de Mas, no crec que la CUP hi tingués gran cosa a pelar, aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per mi si era una ilusio una futura republica amb una falca de esquerres que poc a poc anes guanyant capacitat en vots per governar. Crec que tenim una societat socialment injusta i que hem de convencer als electors (que es el joc democràtic) que val un canvi real. El exemple es lo millor.

      Elimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Amb tot el respecte i compartint moltes de les coses que escrius, jo demanaria una mica d'autocrítica a la CUP.

    Després d'una bona campanya -una campanya on van oferir una imatge "amable"- penso que aquests tres mesos ho han fet molt malament. Van vendre una "producte" però després ens hem trobar amb una altra cosa -i crec que la marxa d'en Baños n'és una mostra. Penso que la CUP no ha jugat gaire net.

    Jo que desitjo una Catalunya lliure i socialment justa estic trist.

    I això no és cap defensa de'n Mas ni de JxSi. Jo no vaig votar a la CUP el 27S -ho havia fet altres vegades- però vaig estar a punt de fer-ho. Penso que tardaré força temps a plantejar-me votar-los.

    ResponElimina
  7. Estem creixent, ens estem fent grans i normalment es creix a garrotades. Soc optimista perqué n'hi ha molts que han abandonat la mentalitat d'esclsus

    ResponElimina
  8. Hola Núria;-)
    Tant de bo, els votants de totes les forces polítiques tinguessin opció a debatre o votar, com ho feu vosaltres. Ho envejo. Dit això, insisteixo: el que no ha entès la gent, és que hagueu negociat coses, quan en el fons, el NOM era innegociable. Només m'has de respondre això. Això es podia resoldre amb un SI o NO a Mas.
    O és que aquest no a Mas, només és una excusa per el no a altres coses, que jo desconec???? Ara ja em feu dubtar. Dubto que si ara en Mas, l'aconseguissim apartar, trobarieu un altre motiu.
    Després d'escoltar a la Muriel Casals, dient que van ser ingenus, potser ella sap més coses que jo. O també "cobra" del Sr. Mas????

    Bé, per resumir. No creus que era molt fàcil dir NO a Mas i no negociar res?

    També, algunes declaracions de la CUP, en el sentit de "voler donar lliçons de democràcia" em pot fer pensar que darrera de tots aquests debats, també hi ha hagut un interés d'exemplaritat a la clase política antiga. Repeteixo: ho aplaudeixo, però potser ARA NO CALIA.
    Si us plau, NOMÉS estem intentant donar el primer pas cap a la independència. N'hem de fer molts més!!!!!!! Ja podreu opinar, votar i debatre mil coses més!!!!!!!
    Més o menys, el 50% dels teus companys així ho entenen. Podeu ser i heu de seguir sent vitals en aquest inici del nou país!!!!!! NOMÉS ERA EL PRIMER PAS!!!!!!!

    Moltes gràcies

    ResponElimina
  9. "Sabeu què passa? Que estic acostumat a perdre." "Sempre vaig perdre perquè jo votava opcions de canvi del sistema. És una utopia, ben segur, però és una utopia sobre una altra utopia, la de ser un país independent." Amb tot el respecte, penso que en aquest teu pensament central rau el problema. No se si també serà el teu cas, però hi ha gent que s'hi troba bé vivint en aquesta posició victimista. Però que és incapaç d'actuar amb determinació per a canviar alguna cosa quan es dona l'oportunitat. Gent que se sent còmode criticant des del marge, però sense implicar-se en fer res. I malgrat tots els raonaments que poseu sobre la taula contra el Mas, i CDC, i ERC, i tothom que no sigueu vosaltres, dona la sensació que un cop més us heu tornat a quedar en la posició còmode del victimisme. Ara era el moment d'actuar. De fer. De treballar. De tivar del carro.

    ResponElimina
  10. Estimat company,
    Doncs jo et dono les gràcies per l'article. Jo sóc dels que em vaig enfadar molt diumenge, però em va durar poc. No sé si estava enfadada amb la CUP o amb mi mateixa per haver-los votat i haver d'anar a noves eleccions. Vaig dir públicament que em penedia del meu vot, que en aquell moment em semblava frívol i inconsistent. Però després veig que les coses no són mai perquè sí. I no vaig votar la CUP "perquè sí" (perquè sinó ja hauria votat Junts x sí d'entrada) i si la mateixa CUP va decidir finalment que no investia al Mas tampoc va ser "perquè sí". De fet, era el més probable que passés i l'error està en aquesta desesperada fugida endavant a la que estem assistint des del 27 de setembre, i en el mateix error que va ser perpetrar l'invent del "Junts x sí". Però aquí hi veig una manca d'autcrítica bestial per part d'aquests (i una mica també per part de la CUP, sigui dit). Jo em vaig enfadar perquè el meu vot havia estat "prestat" i tenia la sensació que s'havia utilitzat per una cosa que jo no volia. Perquè com deia el Baños a la carta de comiat, jo no entenia (ni entenc) possibilitat de revolució sense trencar abans amb l'Estat Espanyol. Però ara reconec que aquesta sensació de que "jo no els vaig votar per això!" era infantil i una autèntica estupidesa. El que passa és que, com probablement li va passar a d'altra gent d'aquests 350.000 vots, jo tampoc volia votar Mas i llavors vaig votar una opció que no estava exactament dins el meu "espai polític" natural. Però després de tot potser tampoc vaig votar "la CUP". Vaig votar el Baños. Així directament. Vaig votar el Baños i el David Fernández. O la Blanca Serra, o d'altres "històrics" de la CUP -o els meus coneguts més de "comarques"- que estaven entre els que pensaven que "dos vots" -com resava el títol de l'article del David- al cap i a la fi no eren tant si es podia possibilitar la ruptura amb l'Estat. Però està clar que aquesta opció no ha estat la majoritària dins la CUP i potser ha guanyat, malgrat tot, la més "coherent".
    Però si t'explico tot aquest rotllo és perquè malgrat un pugui sentir-se decebut o fins i tot trist perquè les coses no han anat com volia, no puc compartir de cap manera les siderals dosis de bilis negra que aquests dies s'ha estat escampant per la xarxa. A mi aquesta gent no em representen ni em generen la més mínima empatia. Ara s'acusa la CUP de victimista davant dels insults, però els mateixos insults també en són, d'execrablement victimistes, i aquesta és una condició que no suporto. Ara toca anar per feina, tornarem a votar si cal -i potser fins i tot és més necessari que mai, per no fer foc d'encenalls i prendre-li el pols d'una manera més madura al país- i, si més no, espero que les vicissituds ens ajudin a anar creixent com a poble i com a persones.
    Una abraçada i ens veiem per la facultat! ;-)
    Maria

    ResponElimina
  11. Estimat company,
    Doncs jo et dono les gràcies per l'article. Jo sóc dels que em vaig enfadar molt diumenge, però em va durar poc. No sé si estava enfadada amb la CUP o amb mi mateixa per haver-los votat i haver d'anar a noves eleccions. Vaig dir públicament que em penedia del meu vot, que en aquell moment em semblava frívol i inconsistent. Però després veig que les coses no són mai perquè sí. I no vaig votar la CUP "perquè sí" (perquè sinó ja hauria votat Junts x sí d'entrada) i si la mateixa CUP va decidir finalment que no investia al Mas tampoc va ser "perquè sí". De fet, era el més probable que passés i l'error està en aquesta desesperada fugida endavant a la que estem assistint des del 27 de setembre, i en el mateix error que va ser perpetrar l'invent del "Junts x sí". Però aquí hi veig una manca d'autcrítica bestial per part d'aquests (i una mica també per part de la CUP, sigui dit). Jo em vaig enfadar perquè el meu vot havia estat "prestat" i tenia la sensació que s'havia utilitzat per una cosa que jo no volia. Perquè com deia el Baños a la carta de comiat, jo no entenia (ni entenc) possibilitat de revolució sense trencar abans amb l'Estat Espanyol. Però ara reconec que aquesta sensació de que "jo no els vaig votar per això!" era infantil i una autèntica estupidesa. El que passa és que, com probablement li va passar a d'altra gent d'aquests 350.000 vots, jo tampoc volia votar Mas i llavors vaig votar una opció que no estava exactament dins el meu "espai polític" natural. Però després de tot potser tampoc vaig votar "la CUP". Vaig votar el Baños. Així directament. Vaig votar el Baños i el David Fernández. O la Blanca Serra, o d'altres "històrics" de la CUP -o els meus coneguts més de "comarques"- que estaven entre els que pensaven que "dos vots" -com resava el títol de l'article del David- al cap i a la fi no eren tant si es podia possibilitar la ruptura amb l'Estat. Però està clar que aquesta opció no ha estat la majoritària dins la CUP i potser ha guanyat, malgrat tot, la més "coherent".
    Però si t'explico tot aquest rotllo és perquè malgrat un pugui sentir-se decebut o fins i tot trist perquè les coses no han anat com volia, no puc compartir de cap manera les siderals dosis de bilis negra que aquests dies s'ha estat escampant per la xarxa. A mi aquesta gent no em representen ni em generen la més mínima empatia. Ara s'acusa la CUP de victimista davant dels insults, però els mateixos insults també en són, d'execrablement victimistes, i aquesta és una condició que no suporto. Ara toca anar per feina, tornarem a votar si cal -i potser fins i tot és més necessari que mai, per no fer foc d'encenalls i prendre-li el pols d'una manera més madura al país- i, si més no, espero que les vicissituds ens ajudin a anar creixent com a poble i com a persones.
    Una abraçada i ens veiem per la facultat! ;-)
    Maria

    ResponElimina
  12. M'ha agradat molt la teva resposta. Jo vaig votar JuntsXSí a pesar d'en Mas. La resta del que dius ho hauria pogut escriure jo.

    ResponElimina
  13. Primer, voldria fer una precisió: L'Ada Colau és alcaldessa de Barcelona en minoria, precisament perquè en Xavier Trias va renunciar a liderar cap mena de pacte que impliqués que no obtingués l'alcaldia la força més votada. Potser els que estaríeu enfadats i cridant el nom del porc serieu vosaltres, els seus votants, si altres partits haguessin bloquejat la consolidació de l'actual grup en l'alcaldia.

    Segon: si volem construir un nou país, llavors aquest ha de poder tenir partits de centre-dreta de la mateixa manera que hi ha partits de centre-esquerra. Aspirar a un país on les opcions liberals no hi tinguin cabuda és una fantasia. Si no hi ha cap grup catalanista que ocupi aquesta posició (i ara CDC, abandonat el seu soci UDC i després de la sempre desitjada revisió, neteja de corrupció, és ferma candidata a ser-ho), el vot de dretes migrarà a opcions més radicals i espanyolistes, sigui PP o C's.

    Finalment, el que és clar és que el nostre model de país ens el qüestionarem, modificarem, discutirem i tirarem endavant entre tots: sempre que tinguem l'encert d'unir-nos per a construir aquest nou país.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR ÉS L’EXCUSA, QUI MOLESTA ÉS LA COLAU... O QUAN UNS NO SÓN “DELS NOSTRES”.

La situació política a Catalunya va per vendavals. Ara ens trobem enmig d’una tempesta aparentment pertorbadora per bé que tinc la impressió que es tracta més aviat de pluja fina. Alguns comentaristes volen fer passar la cosa per més gran del que és. Davant de la immundícia i de la inoperància del sistema polític espanyol (i del català, també), hi ha coses que no mereixerien ni un breu, malgrat que alguns li atorguin el rang de titular a quatre columnes.
El vendaval d’ara porta el nom de Javier Pérez Andújar, l’escriptor, a qui ja fa temps li vaig dedicar un text en aquest mateix blog a propòsit del seu meravellós llibre Paseos con mi madre. Però jo crec que ell és l’excusa, a qui volen atacar de veritat és a l’Ada Colau arran que l’alcaldessa de Barcelona l’hagi escollit com a pregoner de les Festes de la Mercè. Es tracta d’un vendaval passatger, afirmo. Perquè, diguem-ho clar, quants de vosaltres sabeu dir-me de memòria el nom dels pregoners dels últims deu anys i, suposant que ho sa…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”