Ves al contingut principal

L’ART POSTDRAMÀTIC. A Propòsit de Pipilotti Rist


No havia pogut veure l’exposició de Pipilotti Rist a la Fundació Joan Miró de Barcelona. No he vist, encara, la que la mateixa artista té a Girona, a la Fontana d’Or. Correré a fer-ho. Per què? És obvi, ja ho haureu endevinat, perquè l’exposició a la Miró m’ha semblat esplèndida, una de les millors que he vist en els darrers temps, i una de les millors que he vist en aquell centre creat per Joan Miró, en el rastre que va deixar Peter Greenaway l’any 1997 en el seu apassionant muntatge sobre el mite d’Ícar.

Aquí podria acabar el meu text. La meva opinió sobre l’exposició és, ja ho llegiu, immillorable. Sóc el primer —ni que sigui al costat de molts d’altres— que coneix l’arbitrarietat dels gustos artístics, dels judicis estètics. Hi haurà col·legues de la professió, espectadors en general, que comparteixin la meva opinió; n’hi haurà que no. Com sempre dic, sortosament, l’art no entén de doctrines, de dogmes de fe, no és una religió guiada des d’un púlpit i, per tant, té la capacitat d’admetre-ho tot. Ara: voldria aclarir que, a banda de l’opinió immanent, hi ha una qüestió de fons, de criteri artístic/estètic que voldria defensar: de l’exposició de la Pipilotti Rist m’agrada, fonamentalment, el seu antitranscendentalisme.

Quantes vegades hem visitat exposicions on tot està empeltat de drama, si no de tragèdia. Quants artistes i comissaris, comissaris i artistes ens proposen lectures molt greus, circumspectes, essencials de les més variades temàtiques metafísiques, dels universals més transcendents (llibertat, justícia, silenci... vida). A la mateixa Fundació Joan Miró, a l’Espai 13, acudeixen sovint propostes d’un rigor extrem, que pretenen explicar-ho tot i fer-ho sense cap escletxa al gaudi, al somriure. (En aquell espai, encara recordo una exposició lúdica de la Fundació Joan Tabique farcida de baguls que, en obrir-los, despertaven les més irisades emocions.) Abans que ningú em malentengui, comparteixo el punt de vista que, en molts casos, el contingut dramàtic de moltes exposicions és immiscible de la pròpia proposta, és a dir, que no hi caben diguem-ne lleugereses ni plasenteries.

Però no sempre ha de ser així. Una part del món de la cultura, de l’art, desconfia d’aquells artistes que, en comptes de posar-se tràgics, volen jugar, apel·len a les nostres sensacions, al món sensorial. Pipilotti Rist és d’aquests artistes. La seva exposició és una explosió de sensacions, però no és frívola, només pot ser frívola per qui no sàpiga o no vulgui llegir-ne els sentits més pregons. Les seves instal·lacions a la Fundació Joan Miró són d’una minuciositat tècnica impecable, les projeccions de les seves filmacions les va controlar ella mateixa per aconseguir una perfecció exquisida entre els diversos dispositius que projecten imatges. I aquesta escrupolositat va encaminada a captivar-nos emocionalment, però sense colgar-nos en els traumes i les desil·lusions, els atzucacs depressius que tan acostumen a poblar les sales dels museus. Que no vol dir que, darrera dels colors, de les músiques, dels efectes visuals no hi hagi res més, tal com darrera d'una proposta transcendent i tràgica no necessàriament hi ha més que allò que es veu, ras i curt.

Un col·lega de la crítica es preguntava —retòricament— si les obres de Pipilotti Rist, en comptes de veure’s en un museu o en una galeria d’art, no s’haurien d’exhibir en discoteques o bars. No puc estar més en desacord. Més ben al contrari: proposo que, almenys, durant una temporada les propostes sensorials, juganeres, divertides, fins i tot, per què no?, entretingudes ocupin tots els espais públics i privats. I que, viceversa, els artistes dramàtics col·loquin les seves peces, instal·lacions, performances i happenings en una discoteca. Ni que sigui per compensar una mica.

Comentaris

  1. Bona proposta aquesta última, però no sé que em diu que no en seran capaços, hi ha pocs gestors culturals prou agosarats. Gràcies per l'apunt, diuen que plourà aquest cap de setmana, aniré a veure la Rist :)

    ResponElimina
  2. Excelente observación Joan... coincido, ya la vi dos veces! y es que verla es disfrutar. Rist celebra -hasta embelesar- conmueve muy profundamente sin recurrir al drama, materializa todo el sentido de la alegría de vivir... No insiste en demostrar erudición, pero la pulcritud de cada detalle habla por sí misma... del montaje debo decir que los ámbitos está perfectamente integrados al espacio, cada estancia te prepara física y psicológicamente para experimentar en cuerpo propio y conectar con ella y con su discurso de manera relajada y llana... creo que aparte de impecable en sus planteamientos audiovisuales, Pipilotti es una muy talentosa comunicadora y esta cualidad para un artista es indispensable!
    gracias por compartir tu opinión y dejarme un espacio aquí para compartir las mías,
    Elisa Rodríguez C

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, no ho hagués explicat millor Joan. Per mi va ser terapèutica, més encara, curativa i molt inspiradora. I coincideixo amb l'Elisa, comunica i molt, directament a la péll, sense passar pel cervell (un rodolí). Si puc hi tornaré de seguida abans no entri en la voràgine d'un rodatge! Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TOTUM REVOLUTUM. (O quan uns no són "dels nostres" 2)

Qui ha dit que els estius són avorrits? Jo no n’havia passat mai un de tan poc ensopit. Mentre al país veí miraven de fer govern (o escenificaven l’astracanada), nosaltres ens entreteníem amb un espectacle no per conegut menys esfereïdor: el tots contra tots. Jo això no ho trobo dolent, m’agrada que cadascú defensi les seves posicions ideològiques... quan hi ha ideologia, és clar. La societat catalana més aviat s’ha convertit en un plató de televisió on es crida molt fort, sense debat, sense arguments, on el que més importa és fer soroll en contra del contrari. I ja sabem que, en els esquemes de la comunicació, el soroll impedeix que ens entenguem.
Tots contra tots, dic. Els del govern contra la CUP; els del DUI contra els del RUI; els independentistes contra els unionistes; els unionistes federalistes (si és que això és possible) contra els espanyolistes carpetovetònics... i tots contra la Colau, i els partidaris de la Colau en contra del món, si em permeteu la broma, que ara explicar…

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.
Perquè aquest és el pri…

EXPUESTO, EL OBJETO ES CASTRADO. APUNTES SOBRE ARTE Y POLÍTICA

“una exposición [consiste en colocar] objetos que no bramarán, no hederán, no se despelotarán, no pedorrearán, no escupirán, no proferirán heridas, no las recibirán, serán sacados de su línea de actividad viva por el hecho de figurar en una ‘exposición’ [...] expuesto el objeto es castrado, extraído del dinamismo orgánico que lo produjo y entregado a las masturbaciones mezquinas de los burgueses que como pasmarotes pasan a contemplarlo como una percepción de lujo que se añade a sus fornicaciones mezquinas de todas las noches.”