dijous, 10 de gener de 2013

DE LA SUBSISTÈNCIA A LA RESISTÈNCIA


(Article publicat a l'últim número de la revista Bonart.)

Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega. “El arte de la comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama. Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics, incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta.

Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat; una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del llindar de la pobresa. No disposem d’un estudi similar, però una gran part dels joves crítics d’art o comissaris que treballen amb els artistes emergents, han viscut amb una similar precarietat. Han subsistit. I la cosa, ara, ha empitjorat. I molt.

Dec ser un romàntic o un ingenu, però davant de la nefanda situació general m’agradaria que algunes de les respostes del món de la cultura fossin més contundents. Que en comptes de subsistir, imperés la idea de la resistència activa. De vegades tinc la sensació que els anys de democràcia, de bonança econòmica, van venir acompanyats d’un endormiscament brutal dels artistes, d’una falta d’esperit crític de dimensions estratosfèriques per part de la cultura. I ara, quan el malestar es fa tan evident, quan les injustícies del sistema i els dèficits de la monarquia parlamentària s’aguditzen, sembla que no hi hagi respostes.

No fa tants anys, en els inicis de la transició (sic), arran de la prohibició de l’obra La torna i l’empresonament dels membres de la companyia Els Joglars, la comunitat cultural va organitzar una campanya per la llibertat d’expressió multitudinària i tumultuosa. Hi havia un esperit de defensa de la cultura popular, una clara vocació de revolta davant de la iniquitat del poder. Ara, la crisi econòmica propiciada pel neoliberalisme (entenguem-nos: els bancs com a prioritat dels polítics, per davant dels individus) i la incompetència dels dirigents culturals ens han capbussat en un territori malsà. Ja no valen les obres i els projectes i les teories de tall intimista i metafísic. O només valen si s’insereixen en proposicions que no vulguin defugir el seu component polític. Una cosa és rebre subvencions (o que te les concedeixin, encara que no te les paguin) i una altra és pensar que estàs sotmès a un dictat de submissió.

Tal com jo ho veig, per l’art i per la cultura són temps de resistència, de revolta (les paraules no ens han de fer por) i els artistes, els creadors, els pensadors, els teòrics, els gestors... hem de sortir de l’ensopiment. Ens hi va la pell... i l’enteniment.