Passa al contingut principal

DE LA SUBSISTÈNCIA A LA RESISTÈNCIA


(Article publicat a l'últim número de la revista Bonart.)

Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega. “El arte de la comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama. Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics, incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta.

Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat; una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del llindar de la pobresa. No disposem d’un estudi similar, però una gran part dels joves crítics d’art o comissaris que treballen amb els artistes emergents, han viscut amb una similar precarietat. Han subsistit. I la cosa, ara, ha empitjorat. I molt.

Dec ser un romàntic o un ingenu, però davant de la nefanda situació general m’agradaria que algunes de les respostes del món de la cultura fossin més contundents. Que en comptes de subsistir, imperés la idea de la resistència activa. De vegades tinc la sensació que els anys de democràcia, de bonança econòmica, van venir acompanyats d’un endormiscament brutal dels artistes, d’una falta d’esperit crític de dimensions estratosfèriques per part de la cultura. I ara, quan el malestar es fa tan evident, quan les injustícies del sistema i els dèficits de la monarquia parlamentària s’aguditzen, sembla que no hi hagi respostes.

No fa tants anys, en els inicis de la transició (sic), arran de la prohibició de l’obra La torna i l’empresonament dels membres de la companyia Els Joglars, la comunitat cultural va organitzar una campanya per la llibertat d’expressió multitudinària i tumultuosa. Hi havia un esperit de defensa de la cultura popular, una clara vocació de revolta davant de la iniquitat del poder. Ara, la crisi econòmica propiciada pel neoliberalisme (entenguem-nos: els bancs com a prioritat dels polítics, per davant dels individus) i la incompetència dels dirigents culturals ens han capbussat en un territori malsà. Ja no valen les obres i els projectes i les teories de tall intimista i metafísic. O només valen si s’insereixen en proposicions que no vulguin defugir el seu component polític. Una cosa és rebre subvencions (o que te les concedeixin, encara que no te les paguin) i una altra és pensar que estàs sotmès a un dictat de submissió.

Tal com jo ho veig, per l’art i per la cultura són temps de resistència, de revolta (les paraules no ens han de fer por) i els artistes, els creadors, els pensadors, els teòrics, els gestors... hem de sortir de l’ensopiment. Ens hi va la pell... i l’enteniment.

Comentaris

  1. Sobre les fantasies del poder i de la passivitat, de Jordi Claramonte, 'Lo que puede un cuerpo. Ensayos de estética modal, militarismo y pornografía', Centro de documentación y estudios avanzados de arte contemporáneo, Múrcia, 2009:
    "Las fantasías de dominio en su versión militar asumen que sólo determinados sujetos escogidos (...) cuentan con un espíritu y una voluntad genuinas, mientras que el resto (...) son objetos carentes de iniciativa. (...) La fantasía de dominio consiste consiste en la atribución a los otros de un grado elevado de pasividad.
    "En la fantasía de aceptación, el objeto de deseo, la cortesana o la amante, lejos de aparecer como un simple objeto inerte a disposición del cliente o el amante, se configurará como un sujeto que enunciará todo el tiempo un discurso supuestamente propio mediante el que mostrará desear y gozar justo de aquello que el varón espera que desee. El sujeto, de este modo impostado, se dedica a aceptar su posición e incluso a demostrar (...) cómo se puede medrar socialmente desde dicha aceptación.
    "(...) militarismo y pornografía empezarán a intercambiar sus fantasías (...) y tanto la de dominio como la de aceptación irán extendiéndose por otras esferas de la producción social, infectando los modos de organización de la productividad industrial y finalmente política."

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

JAVIER MARÍAS, ¿DÓNDE ESTABAS CUANDO TE NECESITÁBAMOS?

El problema español está tocando fondo. Digamos que el proceso soberanista en Cataluña está provocando que todos tengan que pronunciarse. Sí, ahora ya es el momento de tomar posiciones porque los que pensaban que eso del “derecho a decidir” era un ligero tactismo de los partidos políticos están comprobando su error. Si hubiesen vivido en Cataluña se habrían dado cuenta de que, desde el 11 de septiembre de 2011, los partidos políticos están rezagados respecto a la sociedad catalana. Se habrían dado cuenta, no tanto en la Cataluña interior, mayoritariamente catalanista de siempre, sino en el antiguo “cinturón rojo”, dónde yo vivo, en esos feudos tradicionalmente socialistas (por dejación de los viejos “psuqueros”, por cierto), esos en los que gente como el alcalde Antonio Balmón luce un espíritu claramente antidemocrático, de que en los últimos tiempos ha crecido superlativamente el desencanto —o la rabia— hacia las políticas que el Estado español ha desplegado en Cataluña y sobre lo

LA CULTURA A TV3: PITJOR QUE FRIVOLITAT!

“Si la gent vol veure només les coses que  poden entendre, no haurien d'anar al teatre:  haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht) Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons , va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. Per començar, el presentador del programa, Roger de Gràcia, entrevistava la periodista Bibiana Ballbè i li preguntava com es defensava quan l’acusaven de frivolitat en la manera que té de presentar la cultura al mitjà televisiu. Voldria reproduir algunes de les frases que la Ballbè diu en aquest moment de l’emissió: “Ho tinc tan clar”, “la resposta és tan fàcil”, ”la millor manera de parlar de cultura és fer-ho de forma entretinguda”, “estem a la tele i les coses han de ser bonique