(Article publicat a l'últim número de la revista Bonart.)
Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot
enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega.
“El arte de la
comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama. Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació
és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que
diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics,
incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta.
Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de
l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya
va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes
professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat;
una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del
llindar de la pobresa. No disposem d’un estudi similar, però una gran part dels
joves crítics d’art o comissaris que treballen amb els artistes emergents, han
viscut amb una similar precarietat. Han subsistit. I la cosa, ara, ha
empitjorat. I molt.
Dec ser un romàntic o un ingenu, però davant de la nefanda situació general
m’agradaria que algunes de les respostes del món de la cultura fossin més
contundents. Que en comptes de subsistir, imperés la idea de la resistència
activa. De vegades tinc la sensació que els anys de democràcia, de bonança
econòmica, van venir acompanyats d’un endormiscament brutal dels artistes, d’una
falta d’esperit crític de dimensions estratosfèriques per part de la cultura. I
ara, quan el malestar es fa tan evident, quan les injustícies del sistema i els
dèficits de la monarquia parlamentària s’aguditzen, sembla que no hi hagi
respostes.
No fa tants anys, en els inicis de la transició (sic), arran de la
prohibició de l’obra La torna i l’empresonament dels membres de la companyia
Els Joglars, la comunitat cultural va organitzar una campanya per la llibertat
d’expressió multitudinària i tumultuosa. Hi havia un esperit de defensa de la
cultura popular, una clara vocació de revolta davant de la iniquitat del poder.
Ara, la crisi econòmica propiciada pel neoliberalisme (entenguem-nos: els bancs
com a prioritat dels polítics, per davant dels individus) i la incompetència
dels dirigents culturals ens han capbussat en un territori malsà. Ja no valen
les obres i els projectes i les teories de tall intimista i metafísic. O només
valen si s’insereixen en proposicions que no vulguin defugir el seu component
polític. Una cosa és rebre subvencions (o que te les concedeixin, encara que no
te les paguin) i una altra és pensar que estàs sotmès a un dictat de submissió.
Tal com jo ho veig, per l’art i per la cultura són temps de resistència, de
revolta (les paraules no ens han de fer por) i els artistes, els creadors, els
pensadors, els teòrics, els gestors... hem de sortir de l’ensopiment. Ens hi va
la pell... i l’enteniment.
Sobre les fantasies del poder i de la passivitat, de Jordi Claramonte, 'Lo que puede un cuerpo. Ensayos de estética modal, militarismo y pornografía', Centro de documentación y estudios avanzados de arte contemporáneo, Múrcia, 2009:
ResponElimina"Las fantasías de dominio en su versión militar asumen que sólo determinados sujetos escogidos (...) cuentan con un espíritu y una voluntad genuinas, mientras que el resto (...) son objetos carentes de iniciativa. (...) La fantasía de dominio consiste consiste en la atribución a los otros de un grado elevado de pasividad.
"En la fantasía de aceptación, el objeto de deseo, la cortesana o la amante, lejos de aparecer como un simple objeto inerte a disposición del cliente o el amante, se configurará como un sujeto que enunciará todo el tiempo un discurso supuestamente propio mediante el que mostrará desear y gozar justo de aquello que el varón espera que desee. El sujeto, de este modo impostado, se dedica a aceptar su posición e incluso a demostrar (...) cómo se puede medrar socialmente desde dicha aceptación.
"(...) militarismo y pornografía empezarán a intercambiar sus fantasías (...) y tanto la de dominio como la de aceptación irán extendiéndose por otras esferas de la producción social, infectando los modos de organización de la productividad industrial y finalmente política."