Passa al contingut principal

DE LA SUBSISTÈNCIA A LA RESISTÈNCIA


(Article publicat a l'últim número de la revista Bonart.)

Vivim temps de subsistència. La paraula crisi, com tot enunciat, no acaba de revelar els drames o les tragèdies humanes que arrossega. “El arte de la comedia está muerto y el de la tragedia da risa”, vaig sentir a la sèrie de TV Futurama. Deu ser per aquesta raó que no acabem de percebre que la situació és difícil, molt difícil. Des de fa mesos que escolto o llegeixo pronòstics que diuen que això ha de rebentar. Però ningú no dóna el primer pas, abúlics, incapaços de recobrar aquell esperit de revolta dels anys setanta.

Em sorprèn que aquesta passivitat es manifesti, també, en el terreny de l’art i de la cultura. Fa un temps l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya va publicar un informe on es deia que, el 2006, el 53,7% dels artistes professionals no arribaven als 6000€ d’ingressos anuals per la seva activitat; una xifra que, com recordava Daniel García Andújar, estava per dessota del llindar de la pobresa. No disposem d’un estudi similar, però una gran part dels joves crítics d’art o comissaris que treballen amb els artistes emergents, han viscut amb una similar precarietat. Han subsistit. I la cosa, ara, ha empitjorat. I molt.

Dec ser un romàntic o un ingenu, però davant de la nefanda situació general m’agradaria que algunes de les respostes del món de la cultura fossin més contundents. Que en comptes de subsistir, imperés la idea de la resistència activa. De vegades tinc la sensació que els anys de democràcia, de bonança econòmica, van venir acompanyats d’un endormiscament brutal dels artistes, d’una falta d’esperit crític de dimensions estratosfèriques per part de la cultura. I ara, quan el malestar es fa tan evident, quan les injustícies del sistema i els dèficits de la monarquia parlamentària s’aguditzen, sembla que no hi hagi respostes.

No fa tants anys, en els inicis de la transició (sic), arran de la prohibició de l’obra La torna i l’empresonament dels membres de la companyia Els Joglars, la comunitat cultural va organitzar una campanya per la llibertat d’expressió multitudinària i tumultuosa. Hi havia un esperit de defensa de la cultura popular, una clara vocació de revolta davant de la iniquitat del poder. Ara, la crisi econòmica propiciada pel neoliberalisme (entenguem-nos: els bancs com a prioritat dels polítics, per davant dels individus) i la incompetència dels dirigents culturals ens han capbussat en un territori malsà. Ja no valen les obres i els projectes i les teories de tall intimista i metafísic. O només valen si s’insereixen en proposicions que no vulguin defugir el seu component polític. Una cosa és rebre subvencions (o que te les concedeixin, encara que no te les paguin) i una altra és pensar que estàs sotmès a un dictat de submissió.

Tal com jo ho veig, per l’art i per la cultura són temps de resistència, de revolta (les paraules no ens han de fer por) i els artistes, els creadors, els pensadors, els teòrics, els gestors... hem de sortir de l’ensopiment. Ens hi va la pell... i l’enteniment.

Comentaris

  1. Sobre les fantasies del poder i de la passivitat, de Jordi Claramonte, 'Lo que puede un cuerpo. Ensayos de estética modal, militarismo y pornografía', Centro de documentación y estudios avanzados de arte contemporáneo, Múrcia, 2009:
    "Las fantasías de dominio en su versión militar asumen que sólo determinados sujetos escogidos (...) cuentan con un espíritu y una voluntad genuinas, mientras que el resto (...) son objetos carentes de iniciativa. (...) La fantasía de dominio consiste consiste en la atribución a los otros de un grado elevado de pasividad.
    "En la fantasía de aceptación, el objeto de deseo, la cortesana o la amante, lejos de aparecer como un simple objeto inerte a disposición del cliente o el amante, se configurará como un sujeto que enunciará todo el tiempo un discurso supuestamente propio mediante el que mostrará desear y gozar justo de aquello que el varón espera que desee. El sujeto, de este modo impostado, se dedica a aceptar su posición e incluso a demostrar (...) cómo se puede medrar socialmente desde dicha aceptación.
    "(...) militarismo y pornografía empezarán a intercambiar sus fantasías (...) y tanto la de dominio como la de aceptación irán extendiéndose por otras esferas de la producción social, infectando los modos de organización de la productividad industrial y finalmente política."

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bibiana Ballbé com a símptoma. ¿La cultura de la riota?

No conec la Bibiana Ballbé. I no hi tinc res en contra. Vagin per endavant aquests aclariments. Però la prenc a ella com a símptoma d’una mena de síndrome que tal volta s’estigui apoderant en els darrers temps de l’àmbit cultural català en el seu terreny institucional: en podríem dir la cultura de la riota o, potser, la síndrome de la frivolitat. M’explico. Fa pocs dies s’acaba de confirmar que la periodista Bibiana Ballbé col·laborarà en el nou projecte de centre cultural de Santa Mònica, a Barcelona. Ara sabem que només hi col·laborarà, fa uns dies s’havia dit que havia de dirigir el centre, corre el rumor intens que ella ja ho havia anunciat als seus íntims, però que la conselleria es va fer enrere. Diuen que la seva participació en la nova trajectòria de Santa Mònica ha de consistir en “indagar en nous formats que expliquin la cultura de forma innovadora”(sic). Explicar la cultura de forma innovadora? Però és que la cultura s’ha d’explicar, jo pensava que més aviat es transmet

REVOLUCIONARIOS DE SALÓN

Las nuevas tecnologías han promovido un nuevo comportamiento, una nueva implicación del sujeto con la sociedad, lo que quiero llamar “los revolucionarios de salón”. Me refiero a aquella creciente especie de individuos que juzga, recrimina e incluso demoniza a los otros desde el muro de Facebook, desde su twitter, desde las más variadas pantallas y dispositivos, pero que siempre lo hacen sin ningún contacto con la realidad. Lo del salón es una metáfora. En ocasiones, la gente va en el metro y divulga a través de sus cuentas sus impresiones sobre lo mal que va el mundo, pero si levantasen la vista de su pantalla de móvil podrían comprobar que a su lado viaja gente real. El salón es, digamos, el aparato. Me aterran los revolucionarios de salón en lo político. Aquellos que demonizan a las formaciones políticas que han ocupado ayuntamientos, que acceden desde abajo al poder para transformarlo, que están cambiando las cosas o que lo intentan, pero ellos siempre encuentran fallos, gri

ESTOY DE ACUERDO CON INÉS ARRIMADAS. SOBRE EL MITO DE LA FRACTURA SOCIAL

Inés Arrimadas se pasó la pasada campaña electoral diciendo que quería ser la presidenta de todos los catalanes. Y, ahora, se queja de que su pronóstico es que el nuevo gobierno de Cataluña no gobernará para todos los catalanes. Estoy de acuerdo con ella: el propósito de todo gobernante es tomar decisiones tanto para los que lo votaron como para los que no lo votaron. No miento: hace años, el concejal de cultura del ayuntamiento de Cornellà de Llobregat, al que no nombro porque murió joven, se dedicó a hablar mal de mí de forma persistente y en lugares públicos. Fui a ver al alcalde de entonces, Pepe Montilla, y le pregunté si ese concejal no era también mi concejal, a pesar de que todo el mundo sabía que yo no les había votado, y por tanto me debía un respeto como ciudadano. Montilla me dio la razón y me dijo que hablaría con él para que no volviera a suceder (lo de hablar mal de mí en público, en privado el político puede hacer lo que le plazca). Sí, Arrimadas tiene razón: el pr